DANA: La lluita per aixecar-se del fang

ValènciaPrimer va ser el silenci. Un silenci de mort i destrucció. Després va arribar el so de les botes dels voluntaris i les pales. Després els camions bomba i les netejadores d'aigua a pressió Kärcher. Ara, quatre mesos i mig després de la catàstrofe de la DANA, la banda sonora dels pobles afectats a l'Horta Sud són els trepants, els martells i les escarpres. Miris on miris hi ha operaris treballant a les plantes baixes. Al País Valencià ha arribat l'hora de la reconstrucció i els carrers fa tot just unes setmanes que han recuperat una certa aparença de normalitat un cop retirat el fang. Però és només una aparença, esclar. Perquè cada habitant guarda històries terribles d'aquella nit. La cicatriu material trigarà anys a desaparèixer, però l'altra potser no ho farà mai. Potser per això aquests dies també se sent un altre so barrejat amb els de les obres: els petards de la canalla, que anticipen un temps de festa, les Falles, que ha de servir per començar a girar full i deixar enrere tanta desgràcia.

El centre històric de Paiporta és la zona zero de la DANA. Allà hi ha carrers on tots els baixos estan destrossats i cap comerç ha reobert encara. Un dels locals on es treballa a contrarellotge és el casal de la falla de la plaça Cervantes. El seu president és Héctor Martínez, que ens ensenya el magatzem, on encara és molt visible el fang que ho va envair tot. "Hem decidit que no plantarem els monuments però sí que farem passacarrers, la cavalcada, les xarangues...L’important és ajuntar-nos tots, parlar, abraçar-nos... Pensa que encara hi ha gent que no ens hem vist després d'allò. I això ens farà bé", diu amb un punt d'emoció.

Les Falles, però, no són només un fenomen fester. És la xarxa social i associativa més important del País Valencià, i van ser crucials durant la crisi, com explica Verònica March, periodista d'À Punt i membre de la falla Cervantes. "Amb els voluntaris començàrem a netejar el casal ja el 4 de novembre amb la idea de convertir-lo en punt de subministrament. De seguida se’ns omplí de productes: bolquers, productes d’higiene, de neteja, menjar, botes d’aigua, graneres, fregones..." Els grups de WhatsApp fallers, on hi pot haver 400 o 500 persones, van ser claus per organitzar-se aquells dies fatídics. I va ser després de Nadal, quan va començar a obrir-se pas la idea que es podrien celebrar les festes: "Al principi ningú tenia ganes de res i ho volien anul·lar tot, però a l'última reunió ja va canviar la cosa", explica Verònica, que es va fer famosa per les seves connexions en directe a la televisió pública valenciana des de Paiporta.

La Fundació Horta Sud és l'entitat responsable que moltes falles hagin volgut tirar endavant, ja que ha repartit ajudes de fins a 20.000 euros per refer-se dels danys. Això, sumat a la resta de falles del país, que han actuat com a pols de solidaritat i els han enviat de tot, explica aquest renaixement faller als pobles arrasats per la DANA. La falla Convent de Jerusalem de València, per exemple, ha donat un monument perquè es pugui plantar al centre de Paiporta amb el títol "SOM: una falla per a la reconstrucció".

Un passeig per Paiporta corrobora la idea que la gent té ganes de tornar a recuperar, almenys en part, la seva vida anterior, per exemple comprant flors. Javier Marí va veure com la seva floristeria quedava completament arrasada d'un dia per l'altre. I explica emocionat que, quan pensaven que no se'n sortirien, van arribar els voluntaris i tot va canviar. "Eren tots joves, en un punt arramblaren la tenda i me la van buidar. Van tirar massa coses i tot!", recorda ara amb un somriure. Ell va tenir especial mala sort perquè tenia tota la flor de Tots Sants a punt quan va arribar la riuada. Com tants d'altres, explica que els primers diners que va rebre van ser els del programa Alcem-se, patrocinat per Juan Roig. Van ser 8.000 euros que li van servir per poder pagar la persiana i els vidres de la porta. Molts altres negocis relaten el mateix: davant la incertesa i la lentitud de les administracions, aquells diners que es podien demanar amb un simple formulari a internet arribaven en 15 dies al compte corrent. En alguns balcons, de fet, es poden veure pancartes amb el lema: "Gràcies, Juan Roig", i amb el logo de Mercadona. El programa Alcem-se de Juan Roig ha destinat 25 milions a ajudes directes. Dimarts passat Mercadona va fer públics els seus beneficis: 1.384 milions.

La DANA ha suposat un repte gegantesc per a les administracions i el consorci d'assegurances, que són les dues fonts oficials d'ajudes. Però la sensació que queda és que sense l'onada de solidaritat i les operacions filantròpiques que s'han posat en marxa, la majoria de comerços no haurien reobert. Javier Marí explica que, per exemple, molts clients li van pagar igualment les flors de Tots Sants, uns altres li van fer donacions o que moltes falles de València ara encarreguen les flors a floristes de la zona. De fet, al Mercat de València destinen encara avui una part dels ingressos als afectats.

En un finca de Paiporta hi ha un grup de veïns amb carpetes que esperen una visita important: la pèrita. Es tracta d'Esther Puchades, vocal d'APCAS, l'Associació de Pèrits d'Assegurances, i que en 30 anys d'experiència mai s'havia hagut d'enfrontar a una situació similar. Els veïns li ensenyen tots els danys: l'ascensor, el pàrquing -que va quedar totalment submergit-, els quadres elèctrics, els trasters... Ella assenteix, pren mides del nivell on va arribar l'aigua i fa fotos. "S'està valorant generosament i al damunt hi sumem un 20% més", afirma. En les seves visites d'aquests dies, Puchades ha vist de tot. "En una finca de Catarroja em van dir que un matrimoni no va poder sortir de l'ascensor, i esclar, això t'afecta, perquè a més com a tècnic et fas la pel·lícula del que van passar: primer se'n va anar la llum, després puja l'aigua, et colpegen les canyes...", relata compungida.

El Consorci de Compensació d'Assegurances ha mobilitzat 3.000 pèrits per la DANA i en general les indemnitzacions als particulars s'han agilitzat al màxim. Tot i així, hi ha moltes queixes en els negocis i els comerços. Aquí sí que molta gent ha presentat al·legacions, perquè considera que no se li han compensat bé els danys o s'ha adonat que potser calia haver estat més atent a la lletra petita.

David Guillamon i Francisco Hidalgo, que tenen una empresa de reformes i pintura a Paiporta, s'han trobat amb una situació molt particular. Al principi van ser víctimes, però els sobra la feina. "Només acceptem encàrrecs d'afectats per la DANA i fem un triatge segons la necessitat: primer de tot és la gent gran que viu en baixos", explica Guillamon, que denuncia que hi ha gent que s'està aprofitant per inflar els preus. "La gent està desesperada per tornar a casa", conclou. Hidalgo avisa que moltes cases de Paiporta tindran a partir d'ara una humitat crònica, que no marxarà mai. I explica el cas d'una clienta que els ha demanat hora per al juny, quan creu que la casa s'haurà assecat del tot.

En aquesta empresa també han rebut l'ajuda de Juan Roig i les destinades a autònoms de la Generalitat (3.000 euros) i el govern espanyol (5.000). Les dues administracions pugnen per assegurar que han repartit més diners o han sigut més àgils, però la majoria de testimonis afirmen que han trigat més o menys el mateix. La Generalitat diu que ja ha repartit 192 milions a autònoms i negocis afectats i el govern central diu que n'ha repartit 335. En global, la Generalitat ha repartit 419 milions en ajudes directes, mentre que el govern central afirma que arriba als 4.400 milions. Sobre el terreny, aquests diners són visibles en els comerços que ja han pogut reobrir o en els baixos que llueixen portes i finestres noves.

L'autoorganització del Parc Alcosa

Si a València tothom posa un exemple de solidaritat i autoorganització, al marge de les ajudes oficials, és el de l'anomenat Parc Alcosa, a Alfafar. Abans de la barrancada ja era un barri degradat, amb un 40% d'atur estructural i uns nivells de pobresa del 70%. El seu nom oficial és barri d'Orba, i segons relata l'activista Paul Muñecas, fa només un mes encara semblava una zona de guerra. "Ací no es veien les ratlles del terra, no hi havia senyals de trànsit ni semàfors. Si t'hi fixes, ara són tots nous", relata. Allà, l'anomenada Koordinadora de Kolectivos del Parke es va posar en marxa de seguida per atendre els afectats. "Els primers dies l'Estat va desaparèixer en totes les seues formes, però ací, a diferència de barris més rics, estàvem organitzats", explica Muñecas.

Ràpidament van posar en marxa un supermercat popular i un rober que encara funcionen, i fins i tot un punt d'atenció sanitària i de repartiment de medicaments. La Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans va organitzar l'enviament d'ajuda i de voluntaris. El Mohamed Louhichi, un refugiat tunisià que va arribar a València el 1987, explica com va connectar de seguida amb els voluntaris d'una brigada de Sants. "Venien tots els caps de setmana, i si arribaven el divendres tard i només tenien una hora, l'aprofitaven. M'ha agradat molt veure'ls com treballaven, com veies que no venien de passeig sinó a ajudar de veritat". Tots els relats coincideixen en aquest punt: sense l'ajuda dels voluntaris, encara avui estarien traient fang. La solidaritat arriba allà on l'Estat no pot o no té capacitat per arribar.

La bona relació entre Louhichi i els voluntaris va arribar al punt que una d'elles li va facilitar un cotxe familiar que no volien, ja que ell havia perdut el seu. Com? Doncs no precisament per la DANA. "Va ser la UME qui se'm va emportar el cotxe i ja no el vaig recuperar", afirma. Això és el que explica uns estranys cartells que es poden veure en molts vehicles i que diuen: "Aquest vehicle funciona". És perquè l'exèrcit, quan va arribar, no distingia entre cotxes bons i dolents.

A prop de la plaça del barri hi ha l'escola, que va quedar completament destruïda per la riuada i per un camió que es va encastar en l'edifici. Els alumnes han hagut de ser reallotjats en un altre centre i a l'edifici hi ha pintades que avisen del perill d'ensorrament.

Tocant al barri d'Orba hi ha un carrer que fa de frontera amb Benetússer, un altre dels pobles afectats. Allà ens topem amb una cua llarguíssima de gent que espera per recollir aliments. No es tracta d'un punt de subministrament oficial, sinó de la iniciativa d'una activista, Neri Curado, que ha creat una entitat de repartiment d'aliments anomenada Gente Bonita. El seu, però, és un exemple del discurs antipolítica i antipolítics tant present a les zones afectades. Sota el lema "Només el poble salva el poble" carrega contra els polítics i denuncia que posen traves a la seva feina perquè les cues donen mala imatge. En algunes parets hi ha pintades de "Fora polítics", i Muñecas explica que influencers de l'extrema dreta van intentar fer prosel·litisme al barri. "Ací ha vingut gent de Madrid de Núcleo Nacional, del Frente Obrero, però els vam fer veure que no eren benvinguts. Ara fins i tot la gent d'extrema dreta del barri ve ací a demanar ajuda", etziba.

El perill de l'antipolítica

El regidor d'Urbanisme de Catarroja, Martí Raga, es mostra molt preocupat per aquesta onada d'antipolítica. "El missatge que es dona és magnats sí, polítics no. Si Juan Roig es presentara a les eleccions guanyaria segur", afirma. A Catarroja la Fundació Hortensia Herrero, la dona de Juan Roig, està sufragant la reconstrucció de parcs infantils, i Amancio Ortega també els va fer arribar diners per distribuir 1.800 euros per família. "Això va suposar un problema de gestió, ja que a l'Ajuntament no tenim infraestructura per repartir eixos diners, però això no ho pots explicar a la gent", es queixa Raga.

A Catarroja hi ha ara mateix moltes obres de reconstrucció en marxa, des de les més grans per canalitzar el barranc del Poio, que ací anomenen de Xiva, fins a les de cada casa particular. No es demanen permisos ni es cobren taxes, amb una declaració responsable ja es poden iniciar. "Ara mateix no hi ha manera ni capacitat de supervisar totes les obres. Hi ha 3.500 vivendes afectades. Potser d'ací uns anys tindrem curtcircuits perquè la instal·lació elèctrica no està ben feta, però no hi podem fer res, la gent necessita casa seua -admet-. Pensa que en uns minuts vam passar de viure al primer món a dependre de José Andrés [el xef creador de l'ONG World Central Kitchen] per dinar", resumeix en una frase.

En un domicili de Catarroja quatre amics es reuneixen per tirar endavant una cooperativa energètica i aprofiten per comentar la situació. Són Salva Moncayo, Vicent Máñez, Joan Ramiro i Augusto Algueró. "A la nostra finca hem cobrat 25.000 euros per fer el pati però no hi ha obrers, ni pintors ni res. He arribat a trucar a un arquitecte d'Alacant per fer el projecte i m'ha dit que estan ocupats fins a l'agost", diu un d'ells. "Jo tinc un pressupost de neteja del garatge de 3.000 euros i altres empreses, per la mateixa feina, me'n volen cobrar 8.000 o 10.000", diu un altre. Aquesta és la gran problemàtica del moment. Més que els diners, que pel que expliquen la majoria de testimonis van arribant, ara el problema és la manca de mà d'obra i la inflació de preus. Antonio, un quiosquer de Catarroja, rebla el clau: "Jo no em puc queixar del que se m’ha pagat, però ho he d’anar arreglant a poc a poc perquè no hi ha ni material ni gent per treballar".

Hi ha un sector en què la crisi és total, el dels ascensors. Pel carrer es veuen cabines rovellades que ningú ha vingut a recollir. Els veïns denuncien que els ascensoristes no donen a l'abast i que en alguns casos donen cita per a finals d'any. Un dels veïns de Catarroja confessa que a la seva finca han fet una irregularitat per fer-lo funcionar perquè tenen un veí invàlid. "Què vols que fem"?, es defensa. Les persianes metàl·liques també han fet l'agost, ja que moltes van quedar rebentades no per l'aigua, sinó pels cotxes que arrossegava.

Resulta paradoxal, però al costat de la destrucció ara mateix també es veuen molts cotxes nous, tots amb una matrícula semblant. "L'efecte és com si hagués tocat la loteria al poble", afirma irònic un veí. Són molt visibles precisament perquè els pàrquings no estan condicions i tots són al carrer, aparcats de qualsevol manera en places i zones de vianants. Els ajuntaments fan els ulls grossos i el paisatge recorda als anys 80. Es calcula que els garatges públics no podran obrir en molt de temps, ja que ara el nivell freàtic ha pujat i tenen filtracions per tot arreu. Baixar a un d'ells és com entrar en un paisatge apocalíptic.

Altres imatges, però, recorden més un escenari de guerra. És el que passa amb els vehicles de la UME, desplegats per l'alerta taronja vigent aquells dies, o un camió de l'exèrcit que s'endinsa amb dificultats pels carrers del centre de Catarroja per entregar mobles a una família. Isabel els rep amb satisfacció a la porta de la casa vella on viu mentre les seves dues nenes salten d'alegria (aquell dia tampoc hi ha classe). Isabel explica que va omplir un formulari de l'Ajuntament amb tot el que havia perdut i que avui rep l'última entrega. Són mobles de la marca valenciana Sklum provinents d'una donació. Un altre cop la solidaritat.

Al costat del riu Xúquer, entre Fortaleny i Sueca, Nando Durà ens ensenya un hort de tarongers que va quedar arrasat per la força de l'aigua. Ell, que és vocal de la Unió Llauradora i Ramadera i un dels rostres més mediàtics de l'agricultura valenciana, també es queixa del funcionament de l'administració. No tant per la gestió de les ajudes com per la reconstrucció dels danys. "Ho van encarregar tot a una empresa pública, Tragsa, que no tenia capacitat i ha trigat moltíssim a tenir la maquinària i la gent a punt. En canvi, només a Sueca els llauradors teníem un miler de tractors que podríem haver fet servir des del primer dia", lamenta. Els danys al camp valencià ascendeixen a uns 1.100 milions d'euros.

Durà assenyala un dels punts febles de la gestió de la DANA: la manca de coneixement del territori que tenen molts polítics. "Tots els llauradors de Sueca sabem que si hi ha temporal es posa una parada ahí davant i esta zona s'inunda. Són coses de xafar el terreny, però no ens consulten res. És d'una gran incompetència no saber a què t'enfrontes quan governes un poble o una ciutat al costat d'un riu. Però és la classe política que tenim", lamenta.

El nostre recorregut acaba a l'Albufera, en concret al port de Catarroja, que va quedar completament destruït i cobert de fang, canyes i tot tipus de residus arrossegats per l'aigua. Les màquines excavadores encara hi treballen i les embarcacions estan embarrancades en el fang. Al restaurant Casa Baina, la seva mestressa, Mariví Blesa, es mou nerviosa per les taules repartint petons i abraçades. I és que avui és un dia molt especial: reobren després de quatre mesos tancats. L'emoció és compartida pels clients, que no paren de llançar-li floretes.

"Vam trigar 21 dies en poder accedir al restaurant, i quan vaig entrar em vaig posar a plorar de com estava tot. Però després van arribar els voluntaris i tot va canviar. Eren gent jove de tot arreu, de Galícia i tot, i ens van ajudar a treure el fang -relata amb els ulls entelats-. Jo no he rebut encara les ajudes de l'Estat i la Generalitat, però estic ací gràcies a la gent, que des del primer em van animar a continuar", afegeix. I avui es veu el resultat.

Al seu costat, el seu marit Josep Olmos assenyala per la finestra el lloc on van trobar els cossos de dos nens de Torrent separats per uns pocs metres. "Era com si no hagueren volgut separar-se", diu.

A la sala del restaurant, els comensals degusten un all i pebre i un arròs caldós boníssim. És una petita victòria en la lluita per aixecar-se del fang. Una lluita a la qual encara li queden molts episodis. Però que ja comença a donar fruits.