El darrer illenc que fa crides

PalmaMiquel Ferriol Estrany és un mariando jubilat de 79 anys enganxat a les xarxes socials. “Som –diu– un friqui d’internet”. El 2020, durant el confinament pel covid, tingué molt de temps per pensar: “Amb els grups de WhatsApp m’arribava informació de pertot, però poca del poble. Llavors vaig pensar que seria un bon moment per rescatar la figura medieval del saig. Mon pare n’havia estat un dels darrers a Maria de la Salut”.

La paraula saig prové del verb llatí sagio (‘percebre finament’), que també ens ha donat els derivats ‘presagi’ i ‘sagaç’. En castellà se li diu ‘pregonero’ com a herència dels praecones (heralds) de l’antiga Roma –els especialitzats a pregonar ordres judicials s’anomenaven ‘alguaciles’, d’origen àrab (agutzils en català). En una època sense mitjans de comunicació en què imperava l’analfabetisme, els sajos s’ocupaven sobretot de donar a conèixer de viva veu els bans municipals. La seva activitat es coneixeria popularment com a ‘fer crides’. “En sortir del confinament –apunta Ferriol–, vaig anar a l’Ajuntament i vaig proposar recuperar la plaça de saig, que havia desaparegut tres anys abans. Policies locals s’havien encarregat d’assumir-ne les funcions. Per sorpresa meva, el batle em va dir que ho podia fer jo mateix. Em crearen la plaça de manera honorífica, sense cap mena de remuneració”.

“Es fa saber”

El mariando se sentí molt satisfet de poder continuar amb la feina que havia començat a fer el seu pare als anys cinquanta: “Ell tenia una veu molt potent perquè havia estat corneta al servei militar abans que esclatàs la Guerra Civil. Feia de pagès i l’horabaixa, en acabar el jornal, es dedicava a fer crides pel poble. Cobrava del Consistori, encara que no n’era empleat”. Els antics sajos es passejaven a peu i avisaven de la seva presència amb una trompeta: “El meu pare, en canvi, només ho feia amb un tambor i sempre arrencava amb la mateixa fórmula: ‘Per ordre del senyor batle es fa saber que...’. Tothom sortia a escoltar-lo. Segons una documentació trobada recentment, seguia una ruta marcada amb una dotzena d’aturades”.

En aquells temps el franquisme permeté fer les crides en català. “Era –assegura l’actual saig– una necessitat bàsica. No podia ser d’altra manera perquè era una informació local relacionada amb temes com el pagament de les contribucions. Els meus quatre padrins no sabien ni una paraula de castellà. En canvi, el català era per a la informació estatal que arribava a través dels noticiaris del NO-DO, les ràdios i la premsa”.

Un saig modernitzat

Ara, Ferriol sol sortir a fer crides un pic a la setmana. El dia elegit és aleatori. “M’he modernitzat –somriu. Vaig amb un camionet elèctric de l’Ajuntament que no fa gens de renou. Els dos anteriors policies locals les feien des d’un Ford Fiesta amb uns altaveus exteriors”. La litúrgia sempre és la mateixa: “Abans de sortir de casa, per evitar quedar afònic, enregistr el que he de dir i ho reproduesc en cada aturada amb un equip de megafonia. En faig una setantena. M’hi pos a les sis de l’horabaixa fins devers les vuit. És quan la brigada ja no empra el camionet. A mi, però, ja em va bé. Fer-ho al matí seria un problema perquè molta de gent és a la feina”.

El mariando, que durant molts d’anys treballà en el sector turístic, se sent orgullós de fer poble amb la seva nova ocupació. Li ha sabut imprimir un segell propi: “Els municipals que em precediren iniciaven la crida amb la cançó de Paquito el chocolatero. Jo em vaig negar a continuar fent-la servir. Considerava que no era una música adient per a l’ocasió, així que la vaig substituir pel so, també enregistrat, d’unes xeremies que pos a tot volum”.

Molta de gent pot pensar que, en la nova era digital de ritmes accelerats, la figura del saig és un anacronisme. Ferriol, però, en destaca la utilitat: “Tots estam ficats en un munt de grups de WhatsApp. En veure tantes notificacions, molta de gent, sobretot la gran, ni les obre, de manera que passa per alt algunes informacions importants. En canvi, si les senten de viva veu prop de casa, hi presten més atenció”. Amb la seva feina, Ferriol reivindica també la vida lenta i el ritual de la comunicació, que avui s’ha banalitzat. “Els dispositius tecnològics que tenim són una droga, fan que no desconnectis mai”. La reflexió va més enllà: “Amb un mòbil a la mà, comunicam per damunt de les nostres possibilitats. Quan jo tenia 18 anys, me’n vaig anar a passar un any i mig a Alemanya. Allà ja hi havia telèfon, però aquí no. Durant tot aquell temps no vaig xerrar mai amb els meus pares. Només ens comunicàvem un pic al mes per carta”.

Testimoni del canvi demogràfic

L’actual excés d’informació també ha fet que proliferin les notícies falses, les conegudes fake news. “Jo –bromeja– no en don. Tenc molta de credibilitat”. Perquè siguin efectives, les crides han de ser breus i concises: “No poden durar més de 30 segons. Inform sobretot d’actes culturals i, de manera puntual, d’alguna disposició de l’Ajuntament, com pot ser un tall en el subministrament d’aigua”. L’expectació està garantida: “Quan m’atur, els veïns guaiten per les portes i les persianes. A l’estiu ja me’n trob molts d’asseguts al carrer prenent la fresca. Els més petits són els que fan més trull quan em veuen. Els fa gràcia tota la meva logística. En canvi, quan vaig a les zones més allunyades del poble, no hi ha ningú. És com clamar en el desert”.

Hi ha, tanmateix, una minoria de gent que no veu amb bons ulls la crides de Ferriol, que a vegades fins i tot s’anima a fer en forma de gloses: “Alguns s’han queixat del so de les xeremies perquè molesten els seus cans. També he tingut qualque incident lingüístic. Jo començ amb la fórmula ‘Es fa saber que...’. Idò, un dia una dona em va dir que això no era mallorquí, sinó català, perquè aquí deim ‘sabre’. M’insistí que nosaltres no som catalans”.

Fent de saig aquests darrers quatre anys, Ferriol ha estat testimoni del canvi demogràfic que ha experimentat Maria, ara amb prop de 2.300 habitants: “Cada vegada hi ha més gent que no conec. Hi ha molts d’estrangers amb doblers que han comprat una casa o que estan allotjats en un Airbnb. El 90% de les persones que sopen els vespres a la plaça són estrangers”. Sobre aquesta nova realitat hi ha una anècdota curiosa: “Un dia feia una crida sobre una assemblea informativa contra el turisme que s’havia de fer al poble. De sobte em vaig trobar convertit en una atracció turística més. Els turistes no s’aturaven de fer-me fotos”.

El nou saig municipal

A sa Pobla el darrer saig es va jubilar el 1976. Pere Perelló, funcionari de l’Arxiu Municipal, el recorda molt bé: “Nomia Miquel Bonnín Forteza, Robes, i era una persona molt estimada. Es movia en bicicleta i sempre anava amb un tambor i amb la gorra posada. Si una persona havia perdut la cartera o les claus, li ho deia a ell perquè en fes una crida. Fins i tot hi havia comerços que li demanaven que anunciàs productes seus”. A Pollença l’ofici desapareixeria als vuitanta. Com a hereu tindria un municipal, que, però, ja no faria crides. L’actual saig, Miquel Seguí, de 52 anys, explica quines són les seves funcions. “Entre altres coses, vetl pel bon funcionament de la casa consistorial, col·labor amb l’àrea de Festes i estic pendent de les ordres del batle”.

A Algaida el personatge del saig encara és molt present en la memòria col·lectiva. Ho assegura Francesc Ramis, regidor de Cultura, Patrimoni, Urbanisme i Gent Gran: “El darrer es va jubilar el 1970. Al final d’aquella dècada ja sortia al carrer la revista local Es saig, que es digué així per reivindicar la seva voluntat de comunicar”. Aviat l’home de les crides tindrà un gegant propi al poble: “Acabam de crear una colla gegantera i li hem hagut de cercar dues figures representatives, una de masculina i una de femenina. Per triar-les, convocàrem un concurs de participació ciutadana, que durà vuit mesos. Els guanyadors dels deu candidats que hi hagué foren el saig i l’emblanquinadora. Esperem que a les festes de Sant Jaume del juliol ja puguin sortir al carrer amb la colla”. Segur que aquell dia els grups de WhatsApp trauran fum per anunciar una notícia que fins fa cinquanta anys donava el mateix saig. Són els signes dels nous temps.