El darrer reducte antifranquista

PalmaA l’escriptor Antoni Serra, de vuitanta-cinc anys, li cau l’ànima als peus quan passa davant l’antiga seu de la Casa Catalana de Palma, situada al cap de cantó de l’avinguda del Comte de Sallent amb el carrer de Ramon Berenguer III. “Ara –diu– és una finca de pisos de luxe. Res a veure amb el que era, un oasi de llibertat enmig de la dictadura. Avui els records d’aquells anys extraordinaris són el que em permeten sobreviure”.

L’edifici modernista de les Avingudes, de 2.200 m2, es va construir el 1950. No gaire enfora tenia la Casa del Poble, esbucada el 1975, i l’antiga presó de Can Mir, reconvertida avui en el cine Augusta. Al cap de dos anys els baixos de l’immoble ja acollien la seu de l’entitat catalana. La seva història ha estat estudiada per l’investigador menorquí Jordi Pons. “La idea –assegura– de crear una associació per poder reunir-se els catalans residents a Mallorca va sorgir l’abril del 1951 arran de la vinguda a l’illa de tres agrupacions que actuaren al teatre Principal amb motiu de la celebració de les festes de Montserrat”. En un primer moment l’associació, encapçalada per Miquel Ginard, ocupà un local del carrer d’Aragó amb el nom de Club Barcelona. Per burlar les autoritats franquistes, es rebutjà el nom de Casal Català, com era costum habitual en altres països d’arreu del món.

Aquella agrupació deixà clar en els seus estatuts que naixia per “fomentar i propagar l’amor a l’esport en general”. Per evitar-se problemes, també fixava la prohibició de tractar assumptes polítics i religiosos. Això, però, no seria un impediment per “cuidar amb zel la part cultural, mitjançant conferències, concerts musicals, competicions literàries, etc.”. “Va ser –destaca Pons– una de les agrupacions més actives culturalment. Tenia una publicació que es deia La Balanguera”. El 1955 el Club Barcelona passà a dir-se Casa Regional Catalana. Aleshores s’insistí que aquell nom tampoc no guardava cap intencionalitat política. L’entitat seria guardonada amb un dels premis Ciutat de Palma, instituïts el 1956.

“Despejen la sala!”

A partir del 1963 l’associació agafà un nou impuls sota la presidència de Jaume Planas Ferrer. Aleshores ja feia un any que Francesc de Borja Moll havia fundat l’Obra Cultural Balear (OCB), seguint el model d’Òmnium Cultural de Catalunya, nascut el 1961. L’Obra no dubtà a sumar sinergies amb els seus companys catalans a Mallorca. El teatret de l’edifici de les Avingudes, amb una capacitat per a una seixantena de persones, es convertí en el punt de trobada de joves amb ganes de tomar ‘l’estaca’.

La resistència antifranquista a la Casa Regional Catalana s’incrementà entre el 1966 i el 1968 amb l’organització de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la. L’escriptor Miquel López Crespí, aleshores un jove de vint anys, plasmà aquells convulsos anys en el llibre L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970), publicat el 1994 per Lleonard Muntaner. “Aquelles Aules –apunta– varen ser l’activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. La seva ànima va ser Jaume Adrover, un distribuïdor de llibres que de la seva pròpia butxaca pagava els bitllets d’avió d’intel·lectuals de Catalunya i Madrid perquè vinguessin aquí a fer conferències. Llavors tot es feia per ‘la causa’, és a dir, per la llibertat. Ningú no cobrava ni una pesseta per tirar endavant aquelles perilloses activitats culturals”.

En una d’aquelles Aules, Francesc de Borja Moll protagonitzaria una anècdota curiosa. Així de taxatiu es mostrà en ser avisat per la policia: “Me dicen que la conferencia ha de ser en castellano. Pues bien, la conferencia ha terminado”. Crespí, tanmateix, recorda que el primer acte públic de protesta contra el franquisme va tenir lloc el 16 de maig de 1967: “El poeta català Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La Brigada Social (la policia política de la dictadura) notificà als organitzadors la prohibició governativa de fer l’acte. Josep Maria Llompart va ser l’encarregat d’informar-ne el públic. Aleshores la gent començà a aplaudir com a forma de protesta i ho feu durant una bona estona. Els agents policials entraven i sortien del teatret vermells d’ira i de desesperació. Ningú no feia cas a les ordres de ‘Despejen la sala”. Un altre intel·lectual vetat a la Casa Catalana de Mallorca seria el filòsof José Luis López Aranguren, que finalment pogué impartir la seva conferència a l’Hotel Jaume I.

Un insult a Franco

El 21 de maig de 1968, un any després de l’afer de Pere Quart, l’edifici de les Avingudes seria escenari d’una altra acció antifranquista important. L’escriptor Antoni Serra es disposava a pronunciar una conferència titulada La frustración en los narradores españoles contemporáneos. “A les Aules –recorda– sempre hi havia policies de paisà. Quan vaig començar, un d’ells em va increpar i em va dir que el que deia era un insult a Franco. Llavors es donà per acabada la conferència i se m’emportaren”.

Serra fou detingut juntament amb cinc persones més: Josep Maria Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenias i Emili Janer. Al carrer la policia ja havia arrestat cinc dones participants de les Aules. Una d’elles era l’escriptora de Santanyí Antònia Vicens. “Jo –recorda– sempre que podia baixava de Cala d’Or per seguir les conferències de la Casa Catalana. En aquell ambient antifranquista hi havia eufòria i gosadia alhora. Ens ficaren dins d’una furgoneta. Però, en arribar altres detinguts, ens digueren ‘Mujeres y ninos fuera!”.

Serra i els seus cinc companys passaren la nit als calabossos del Govern Civil, avui seu de la Delegació de Govern. “L’endemà –rememora l’escriptor– ja ens posaren en llibertat condicional a l’espera que ens fessin un judici que mai no va arribar. Vaig haver de pagar, però, 50.000 pessetes. Allò era una fortuna. Tanta sort que la meva família m’ajudava!”. No era la primera vegada que Serra era detingut: “Jo tenia una actitud antifranquista perquè Franco anava contra la cultura. Mai no em torturaren. Quan els policies em veien als calabossos, em deien: ‘¡Mire que hacer estas cosas siendo usted de buena familia!”.

Al cap de tres dies arribà de Barcelona una carta de solidaritat amb els detinguts de la Casa Catalana. Anava signada per un nombre important de representants de la cultura, entre els quals destacaven l’escriptor Francesc Candell i el cineasta Llorenç Soler. Exigien el sobreseïment de qualsevol expedient administratiu i la represa de l’Aula de Novel·la, que havia quedat inacabada. El 1981 Serra plasmaria els records d’aquella època tan intensa en el llibre Gràcies, no volem flors. Cròniques de la clandestinitat a Mallorca (Edicions la Magrana). “Eren anys –apunta– en què els joves tenien consciència política. Quan ens duien a la comissaria, al cap de mitja hora ja hi havia gent concentrada al carrer demanant la nostra llibertat. Ara, per desgràcia, impera la indiferència ciutadana”.

La flama s’apaga

Després d’una llarga agonia, la matinada del 20 de novembre moria a la clínica de La Paz de Madrid Franco. Tenia 82 anys. “Aquell dia –recorda Serra– la policia ocupà els carrers per por que la gent sortís a manifestar la seva eufòria. Jo, però, sí que ho vaig anar a celebrar a un bar amb uns amics”. A la missa de costum de la Seu, el bisbe Teodor Úbeda, que feia dos anys que ostentava el càrrec, va demanar als presents pregar per l’ànima del dictador. El va definir com el “gran home que durant quaranta anys va regir els destins del país, el gran home que ha presidit i conduït amb mà segura tot el procés de desenvolupament del nostre poble en una llarga era de pau i desenvolupament evident”. “Ha mort –recalcà– qui ha dedicat tota la seva vida al servei de la nació amb una generositat i una entrega admirables”.

Els integrants del Círculo José Antonio es mobilitzaren tot d’una en conèixer la notícia. Quan encara no havia sortit el sol, desfilaren portant torxes enceses. A la plaça de Cort cantaren el Cara al sol i, en arribar a la creu dels Caídos, a prop de la Seu –seria retirada el 2008–, hi dipositaren corones de flors en memòria del fundador de Falange i de Franco. Amb la mort del dictador, a poc a poc s’anà apagant la flama activista de la Casa Catalana de Mallorca, que oficialment ja es digué així a partir del 1974.

El 1985 en seria elegit president el reconegut fotògraf català Josep Planas, establert a Palma des del 1945. En aquesta nova etapa s’instituí el guardó Ars Magna per premiar la tasca de mallorquins a Catalunya o de catalans a Mallorca que havien treballat per la germanor entre uns i altres. L’associació tancaria les portes el 2011, just seixanta anys després de la seva fundació. En una Palma gentrificada i òrfena de memòria històrica, avui ja gairebé ningú recorda que un cap de cantó de les Avingudes fou el darrer reducte de la lluita antifranquista a Mallorca.