El darrer virrei de Franco

PalmaCarlos de Meer era coronel de cavalleria, com el famós Custer de la guerra dels sioux. Fou el darrer governador civil de les Balears amb el dictador i formava part del sector intransigent del franquisme: prohibí fins i tot un concert de música clàssica i insultà la Comunitat Europea. També es va pensar que ho feia dient “homosexual” -un delicte a l’Espanya del moment- al primer ministre suec més conegut. Ja en democràcia, defensà un encausat del 23-F i fou acusat de trobar-se amb Gaddafi per preparar un hipotètic nou cop d’estat. Posseïa una formació enciclopèdica i publicà biografies de Franco i Isabel la Catòlica i l’estudi L’Islam a l’assalt d’Occident. Va morir fa poc, el 22 d’abril, a Madrid.

De Meer fou designat “governador civil i cap provincial” de l’Arxipèlag el 3 de maig de 1974, i va ser cessat a començament del 1976, arran d’un desallotjament de treballadors, al qual es va enfrontar amb el bisbe de Mallorca. Aleshores -sense el Govern balear, els consells insulars ni ajuntaments democràtics- el governador feia de veritable virrei, era el cap absolut de la “província” i, per descomptat, de la repressió.

De Meer Ribera havia nascut a Valladolid el 1928. Fou el número 1 de la seva promoció. A més, era llicenciat en Ciències Polítiques i Econòmiques i en Dret, enginyer tècnic i diplomat en Matemàtiques. Luis Carrero Blanco, president del govern espanyol, home de confiança de Franco i mort en atemptat el desembre del 1973 (aleshores el dictador amollà aquella enigmàtica frase de “no hi ha mal que per bé no vengui”), el va nomenar cap del seu gabinet.

El coronel inicià el seu ‘virregnat’ poc després de l’“Esperit del 12 de febrer”, una tímida reforma del règim anunciada el 1974 pel successor de Carrero, Carlos Arias, i el va tancar quan Arias encara era al capdavant del govern espanyol, però quan ja havia mort Franco i hi havia un nou cap d’estat: el rei Joan Carles. De Meer formava part de l’anomenat búnquer, el sector immobilista de la dictadura. I a les Balears, va perseguir i vetar tot allò sospitós de “desafecte”, que era el terme oficial per referir-se a la mínima discrepància.

Diu l’escriptor Antoni Serra, al seu Gràcies, no volem flors, que a De Meer “li n’haurem d’estar, d’agraïts, perquè a força de voler tallar-nos tant les cames a tots, va esser un vertader revulsiu, un estímul constant per eixamplar la lluita contra el franquisme”. “Fer política a la contra és sempre molt més fàcil”, apunta Serra, “i s’ha de dir que Carlos de Meer donà moltes possibilitats de practicar-la. Tot varen ser actes prohibits, conferències, taules rodones, col·loquis, presentacions de llibres, recitals de cançó, multes caríssimes...”.

Entre els concerts denegats s’hi compten els d’Elisa Serna, Lluís Llach, Xavier Ribalta, José Antonio Labordeta, José Afonso… També va vetar intervencions d’Antoni Tarabini, Climent Garau, Fèlix Pons, Celestí Alomar, Andreu Ferret i Antonio Alemany. Va fer arrestar l’historiador Sebastià Serra i el multà amb 25.000 pessetes. El mateix Antoni Serra fou sancionat amb 10.000 pessetes per presentar Roma, ciutat oberta al Cineclub d’Eivissa. Ho va reblar amb la prohibició de la segona Serenata d’Estiu de Joventuts Musicals a Mallorca. “Que han prohibit en Beethoven? Això ja és de folls (...) I que deu saber qui és en Beethoven, aquest governador?”. Així ho recorda Serra, qui afegeix que el hobby de De Meer era “jugar a guerres”, fent simulacres nocturns a Palma “amb companys de camisa blava”.

“Olof Palme és homosexual”

Segons l’historiador Joan Mas Quetglas a Els mallorquins de Franco, De Meer, “en una ocasió, va assistir a missa al monestir de Lluc i en va sortir molt emprenyat perquè el capellà”, davant seu, “predicava en mallorquí”. Va tenir un “enfrontament dialèctic” amb l’acabat d’elegir procurador a Corts Josep Melià, “al qual havia qualificat de roig”. I també multà el capellà d’Alaior per criticar la pena de mort. Ah, també vetà la manifestació a favor de fer el parc de la Mar.

El franquisme agònic estava disposat a morir matant i el setembre del 1975 s’executaren les darreres penes de mort, tot i les protestes a l’exterior. El primer ministre suec, Olof Palme, va sortir a demanar doblers al carrer per a les famílies dels executats amb una vidriola. I De Meer va respondre proclamant: “Som més joves que les putrefactes democràcies. Podem tolerar moltes coses, però cap de Suècia, el cap de govern de la qual, Olof Palme, és homosexual”. A Eivissa, a una manifestació en suport de la dictadura, va deixar anar: “Sembla que no ens volen admetre al Mercat Comú; que se’l fiquin per allà on els càpiga”.

L’episodi que feu caure De Meer fou el tancament a la parròquia de Sant Miquel de Palma, el gener del 1976, d’un grup de treballadors, amb un comportament impecable, segons el llavors bisbe, Teodor Úbeda. De Meer comunicà a Úbeda que faria entrar la policia -els grisos- i el bisbe va intentar dissuadir-lo amenaçant-lo amb penes canòniques. El virrei havia topat amb l’Església.

De Meer mai dugué bé la democràcia. Al judici per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, fou advocat defensor del capità Francisco Dusmet. El 1986 fou acusat d’entrevistar-se amb el dictador libi Moammar al-Gaddafi per intentar aconseguir ajuda per fer un altre cop d’estat. De Meer es va mantenir fidel als seus principis autoritaris. En un blog, fins al final, va dir que la Primera Guerra Mundial “fou clarament preparada i finançada per l’or jueu”, atribuïa la mort de Lorca a “presumpte delicte d’espionatge” i defensava el Valle de los Caídos que pretenia “profanar el Front Popular anticatòlic socialista-separatista-àcrata-comunista”. “Som els fills dels guanyadors” -es demanava-, “fins a quan ho hem de sofrir?”.