Darrere una dona alcohòlica també hi és el patriarcat

Palma“A mi em va costar molt dir que era alcohòlica. Em demanava «Jo? Que som superforta. Com pot ser?»”, diu ara Camil·la (nom fictici), que fa mig any que està sòbria. Ella va arribar a ingerir tres litres de cervesa al dia en els moments més aguts de la seva addicció a l’alcohol, que va durar deu anys, però que havia empitjorat els quatre darrers arran de la mort de la seva parella. No va ser fins al maig passat que va “tocar fons” i va decidir demanar ajuda, reconeix. Ara forma part del 30% que representen les dones en el total d’usuaris de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) del Consell de Mallorca, una xifra que no xerra tant de quantes pateixen aquesta addicció com de les poques que decideixen superar-la.

El seu perfil encaixa amb el patró que ha detectat Gema Montes, la psicòloga del primer grup de teràpia només de dones que la UCA va començar a final d’octubre i que ha acabat aquest desembre. Una de les principals conclusions és que darrere una dona amb addicció a l’alcohol gairebé sempre hi ha factors relacionats amb la bretxa de gènere i el patriarcat. “Les dones tendeixen més a amagar els problemes amb l’alcohol que els homes, perquè no els agrada mostrar vulnerabilitat. La pressió social, laboral i familiar els fa sentir que elles han de poder amb tot. Pensen que, si no són capaces, deixen de ser bones mares, germanes, filles i treballadores”, explica Montes. Tot plegat, diu la psicòloga, fa que “necessitin evadir-se del seu problema, de la doble o triple jornada, i que trobin la solució en l’alcohol”. 

En el cas de Camil·la, l’alcoholisme es va arribar a mesclar amb la depressió, fins al punt de no saber on començava una patalogia i on acabava l’altra. “Vaig estar coquetejant amb la idea del suïcidi durant un any. Un vespre, em vaig prendre tres ampolles de vi negre. Vaig cercar a internet maneres de suïcidar-me sense dolor i vaig acabar passant la nit a Son Espases”, recorda. És per això que el seu tractament actual combina un seguiment psicològic amb fàrmacs antidepressius.

Ara, té clar que “darrere cada addicció hi ha un dolor amagat i no verbalitzat”, i que serveix per tapar alguna cosa que t’està matant per dins”. I el seu dolor feia prop de 40 anys que li bategava a dins: de petita havia patit maltractament per part del seu pare i la seva mare. Va ser aleshores, amb sis anys, que va començar a pintar com a via d’escapament. Ja en l’adultesa, va arribar un punt en què ja no va ser suficient. “Va néixer com a refugi i es va transformar en una cosa positiva. Però quan pateixes una addicció, perds les ganes de viure, t’esclafa i et lleva la voluntat. Per això no em sortia pintar”, afirma Camil·la. 

Aquell període de la seva vida va ser “com ser morta en vida”, perquè “tota l’energia es concentrava a lluitar contra l’alcohol”, declara. El fet d’aïllar-se cada vegada més la va allunyar de rebre ajuda, encara que el seu entorn proper ja l’advertia que estava bevent molt. “Jo he sentit molta culpa quan he ferit els altres, però no cap a mi. No em sentia malament per vomitar ni res”, admet la usuària de la UCA. 

Relacions, violència i substàncies

Precisament aquesta és una peça clau en el discurs que Gema Montes transmet a les seves pacients. “En el grup hem detectat que volen fer aquest paper de superwoman, que no existeix. Per això insistim que demanin ajuda. Es pensen que són superfortes, que ho tenen tot controlat, i quan tot els cau damunt, troben fàcilment la botella”, adverteix. A més, elles aconsegueixen més mecanismes per amagar el consum, molts dels quals són còmplices de les desigualtats de gènere. “Com que passen la majoria del temps dins les seves cases, allà és fàcil amagar-se. Fan les tasques domèstiques i ningú ho nota. Acaben bevent en solitari, sense explicar-ho a ningú”, afegeix l’experta.

L’alcohol acaba esdevenint per a elles l’anestèsia necessària per fer front a la vida, però de cada vegada la dosi és més forta. “Cerquen desaparèixer, desconnectar-se del món”, apunta Montes, que alerta que “l’alcohol és una addicció en progressió, que va pujant sense que te n’adonis”. En aquest sentit, destaca que “cal tenir en compte els trets de personalitat de cada una, atès que n’hi ha que fa que tendeixin a tenir relacions un poc tòxiques o a voler complaure les seves parelles”. De fet, la membre de la UCA assegura que són molt habituals els casos de dones que “es droguen perquè la parella ho fa, perquè l’estimin i no l’abandonin”. Quan això arriba a l’extrem, es donen “relacions violentes basades en substàncies”, la qual cosa també és recurrent. “En el grup hem tingut casos de dones que han tingut dificultats amb les seves parelles i l’alcohol hi ha estat present”, diu Montes, que indica que algunes també “comencen a beure per suportar el dolor” produït per una relació sentimental.

La cura pròpia i dels altres

Les dones que han estrenat aquest grup de la UCA tenen edats compreses entre els 40 i els 55 anys i són de nacionalitats diverses –búlgara, argentina, holandesa i espanyola–, però totes tenen en comú un tret: la manca d’autocura. Per tractar-ho, la psicòloga fa servir un qüestionari de la psiquiatra Anabel González, basat en diversos ítems, com ara “demanar ajuda, tolerar l’afecte positiu o fer activitats gratificants”. “El que passa és que les seves necessitats queden en un segon lloc. Quan els esmentam aquests aspectes, diuen que no tenen temps, però els advertim que han de cercar-ne i fer coses que els agradin. Si no, és el dia de la marmota: no fas res satisfactori per a tu i això t’enfonsa”, argumenta.

Tenir un grup amb el qual compartir les seves vivències ha fet que unes es motivin a les altres en aquest sentit. Marta (també nom fictici) és una de les veteranes. Aquesta és la segona vegada que deixa la beguda i la seva experiència va ajudar que altres dones es veiessin capaces de fer-ho també. L’addicció, en el seu cas, la va desencadenar l’estrès de la feina i el consum va arribar a ser tan elevat que hagué d’ingressar a la Unitat de Problemes Relacionats amb l’Alcohol (UPRA) de l’hospital psiquiàtric de Palma per desintoxicar-se. “Jo tenc 40 anys i busques, i hi ha dones més grans que senten molta vergonya, però jo els dic que han de parlar del problema”, manté Marta.

“És curiós com algunes dones amb marit i fills reben el suport de la família perquè deixin de beure, però no perquè estan preocupats pel fet que ella s’estigui destruint, sinó perquè la beguda provoca que abandonin les seves tasques i que deixin de mantenir l’estructura social. Potser el teu marit mai t’ha dit alerta a beure fins que has esdevingut un problema, perquè de cop ha de cuidar els fills”, denuncia la pacient de la UCA, companya de Camil·la. A més, Marta recorda que les dones no reben el mateix càstig social que els homes: “Mentre que per a elles el fet de beure suposa ser una mala mare, per a ells pot arribar a justificar que maltracti la seva parella”.