Mateu Morro: "Els darrers anys hi ha hagut una autèntica esplendor de la literatura històrica de la Guerra Civil a les Balears"

PalmaMateu Morro (Santa Maria del Camí, 1956) és l'autor del llibre Els Norats (1936-1949), el qual recull la història d'un pare i un fill que s'amagaren de la persecució falangista per les muntanyes de Mallorca, durant tretze anys, després de l'esclat de la Guerra Civil. Morro els qualifica com "un símbol de la resistència antifranquista de Mallorca" i exposa que varen sobreviure pels forts ideals d'esquerra i per l'ajuda d'amics i veïns. El seu és un dels molts relats, documentals o obres de teatre dels darrers anys sobre la Guerra Civil a les Illes, motiu pel qual descriu aquesta etapa com "d'una autèntica esplendor".

Qui foren els Norats?

— Els Norats eren dos treballadors nascuts a Pòrtol, però el pare, Honorat, s’havia casat a Santa Maria, on vivien. El pare feia de traginer -carreter- i treballaven arreglant camins, eren picadors d’esquerda. A més, eren dues persones molt vinculades a l’esquerra.

Varen esperar a amagar-se deu dies després de l’inici de la Guerra Civil. Per què? Volien quedar lluitant en un principi?

— Hi va haver uns moments de confusió. A Santa Maria, l’esclat del Moviment no arriba fins al 20 de juliol, el dia de la patrona del poble. Aviat es va veure que la cosa anava de bon de veres. Va ser el 28, que anaven a veure els avions damunt Palma, quan es va fer una declaració d’estat de guerra. Aquí arriben al convenciment que la seva vida perilla. Primer van a dormir a una finca de devora Son Torrella i quan, el pare va a arreglar els animals, veu venir el cotxe dels falangistes, en sent la conversa i pren la decisió d’anar a la garriga amb el fill.

Honorat Tries va ser dels primers socialistes de Santa Maria i després es va passar al Partit Comunista. El seu fill, Jaume, estava a les Joventuts Socialistes Unificades. Què va passar amb els altres socialistes i comunistes del poble?

— Cadascú va tenir una història diferent. La pràctica totalitat d’afiliats varen ser detinguts, la repressió va ser de caràcter general. A uns els varen detenir més aviat, altres varen estar unes setmanes, n’hi va haver que anaren a Can Mir -antiga presó de Palma-; d’altres, al castell de Bellver; un es va amagar a ca seva durant set anys i només ho sabia la seva dona, i a d’altres els varen matar.

Què va permetre als Norats estar 13 anys amagats per les muntanyes?

— Es varen donar una sèrie de circumstàncies. Eren persones de conviccions molt fortes, molt polititzades, i sempre varen tenir una esperança, sobretot quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, que si acabava amb el triomf dels aliats, hi podria haver un canvi a l’estat espanyol. El segon element és que varen tenir gent que els va ajudar. Una sèrie de persones i amics seus de Santa Maria i Bunyola, durant tretze anys, els donaren roba, menjar i informació. Sense la seva ajuda, la història dels Norats no s’explicaria, no és possible estar tretze anys sense que t’ajudin.

Per què varen decidir mantenir-se a les muntanyes tant de temps i no cercar altres opcions?

— És una cosa improvisada. Fugiren a la garriga perquè no volien que els matassin, no feien comptes estar-hi tants d’anys, però la cosa es va anar allargant. En el començament els varen perseguir molt, sobretot amb el desembarcament a la zona de Manacor. Com que ja havien aconseguit la xarxa de relacions i suport, varen esperar el canvi polític. Quan es varen convèncer que Franco s’havia fet fort i que a escala internacional arribava a acords amb els Estats Units i, per tant, que la batalla estava així perduda, varen començar a preparar l’exili.

Jaume Tries va estar a punt de morir a mans dels falangistes i tots dos també varen fugir d’alguns intents de detenció. La persecució va ser constant o s’hi mantenien per la por?

— En 13 anys passen moltes coses. Si algú els delatava, tornaven a tenir moments de persecució, però partien a una altra banda. Gràcies a això varen poder aguantar. Sempre es varen moure per la zona de Santa Maria i Bunyola, però també anaven a Calvià o a Lluc si els convenia. Si es trobaven amb desconeguts o amb gent que donava informació a falangistes, fugien.

Aconseguiren exiliar-se a Alger el 1949. Per què varen poder fugir?

— Els seus amics. Toni Morro Parró i Toni Dols Barona eren amics seus i varen connectar amb una barca que de tant en tant feia viatges cap a Alger, per anar-hi a fer feina. En aquell temps, a Mallorca hi havia fam i misèria, mentre que a Alger hi havia dinamisme econòmic. Els varen dur a l’Arenal a finals d’estiu del 1949, on hi havia la barca. Allà varen refer la seva vida, i quan es produeix la independència d'Alger, tornen a Eivissa.

Tots dos varen tornar a Mallorca en alguna ocasió i un cop es toparen en un bar amb un dels seus perseguidors, que els va abraçar i s'hi va disculpar plorant. Com ho varen rebre? Quin significat tingué aquest gest per ells?

— Quan tornen a Mallorca passen molts d’anys i intenten refer la seva vida. Venen a Mallorca a arreglar els temes pendents. Tenien una casa i l’havien de vendre. Es topen amb molta gent, saluden els amics, agraeixen l’ajuda i es produeix la topada. Era un home falangista que quan els va veure els va demanar disculpes; els havia perseguit perquè l’hi obligaren, però no tenia res personal en contra seu. Jaume Tries era una excel·lent persona, molt bondadosa, amb un caràcter tranquil.

Foren un símbol de la resistència antifranquista de Mallorca?

— Sens dubte. No varen atacar ningú, es varen limitar a resistir. D’alguna manera, són un símbol molt clar. En els anys 40, després de la guerra i la repressió, una gent que es manté durant tretze anys amagada a les muntanyes és un fet insòlit. En algun cas, a més, varen poder ajudar gent que estava pitjor que ells.

Hi pot haver més casos com els Norats en la història del franquisme a Mallorca o les Balears?

— Amb la Guerra Civil hi ha molta gent que s’amaga a la muntanya, sobretot a Pollença, Calvià i a les muntanyes d’Artà, però aquests casos duraren dies, setmanes o com a màxim uns mesos, i o bé varen ser capturats o varen baixar-ne cercant altres solucions. Que establissin aquesta forma de resistència, cap com els Norats.

És un llibre que heu anat cuinant a foc lent, amb entrevistes fetes des del 1979 fins al 2020. És el llibre al qual més hores heu dedicat?

— És al que he dedicat més anys. El 1981 vàrem anar a veure Jaume Trias a Eivissa, sabent el valor del seu testimoni, no el volíem deixar perdre. Anava recollint testimonis, vaig entrevistar persones que havien viscut la Guerra Civil o la Segona República, i sempre els demanava pels Norats, però no tenia clar que volgués fer el llibre. Quan anàrem a entrevistar en Jaume, ell tenia molt de respecte per la gent que els havia ajudat, ens hi hem hagut d'anar acostant amb molta prudència perquè alguns testimonis encara tenien por.

Poden haver caigut en l’oblit moltes d’aquestes històries per la pèrdua de les persones connectades amb els protagonistes?

— És possible, però qualificaria els darrers anys d'una autèntica esplendor de la literatura històrica i memorialística de la Guerra Civil a les Balears. Hi va haver una època que el tema quedà tapat, sobretot els 80 i part dels 90, ja que no se’n parlava o se'n parlava en àmbits reduïts. A les Balears, ara, hi ha una plenitud de llibres, documentals o obres de teatre que en donen molta informació.

El 1981 vàreu entrevistar a Eivissa Jaume Trias, el fill protagonista d’aquesta història. Quin record en tenia? Com va ser aquesta entrevista?

— Era una persona relativament jove, poc més de 60 anys, i ho recordava perfectament tot sense cap casta de rancor, no era una persona fanàtica ni rancorosa. Recordava sobretot les penúries, la duresa d’aquesta forma de vida, amb tota la joventut vivint en una cova, refugis i amagatalls que construïen ells mateixos, amb poc menjar i condicions dures. Recordava amb molt d’agraïment tota la gent que els ajudava, i a la vegada amb un respecte que no li era fàcil dir qui els havia ajudat, ja que havien pogut aguantar perquè no s'havia delatat ningú.