Els darrers eremites

PalmaE n l’actual societat secularitzada, moltes paraules del món religiós han quedat òrfenes. L’ascetisme és l’esforç (áskēsis) constant per atènyer la perfecció espiritual mitjançant la pregària i la repressió dels vicis. Aquest era l’esforç que feien els monjos eremites, que ja al segle III es retiraren tots sols (mónos) al desert (érēmos). El seu vot de silenci (isychía) per apropar-se a Déu inauguraria el corrent místic de l’hesicasme.

Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda, hi havia els anacoretes, que vivien retirats (anachoréo) en solitari, com sant Antoni Abat d’Egipte –els que, en el súmmum de l’austeritat, vivien sobre una columna (stûlos) eren coneguts com a estilites. I per l’altra banda, hi havia els cenobites, que, fidels a l’ideal evangèlic de la comunitat, duien una vida (bíos) en comú (koinós). Seguidors d’aquest darrer corrent són els dos darrers eremites que queden a l’Estat i que viuen a Valldemossa. Ja són septuagenaris i s’hi feren de ben joves. L’escriptor i advocat Felio Bauzá els coneix prou bé. El 2016 feu un homenatge al seu estil de vida tan heterodox en un món sobreestimulat. Va ser amb el llibre La experiencia eremítica en Mallorca y sus antecedentes históricos (La foradada).

“Els dos monjos de Valldemossa –hi insisteix Bauzá– són els darrers d’Espanya que mantenen la forma de vida dels primitius pares del desert. Pertanyen a un orde amb més de 300 anys d’història. A la Península, amb tot, l’eremitisme està sent recuperat per l’orde dels paulins de Polònia, que no atura d’ocupar antics santuaris despoblats d’Europa. Aquest és el cas del monestir dels jerònims de Yuste, a Càceres, reobert des de 2013”. A casa nostra la vida contemplativa despuntà al segle XIII amb Ramon Llull. En vorejar la trentena, el místic phantasticus (“boig”), tal com s’autoqualificà, deixà els quefers mundans per dedicar-se a la meditació dalt de Randa. Seria en aquest puig d’Algaida on rebria la il·luminació, una revelació sobre l’irrefutable mètode que li permetria demostrar als “infidels” la veracitat de la fe cristiana. 

De seguida el doctor il·luminat s’instal·là al monestir de la Real de Palma per posar fil a l’agulla a l’Art lul·liana. El 1276, sota el patrocini del rei Jaume II, fundà, a dos quilòmetres de Valldemossa direcció a Deià, el col·legi Miramar, on un grup de franciscans es començaren a formar en el seu mètode i en l’àrab, la llengua de l’Islam. No és casual que el beat triàs aquest locus amoenus de la serra de la Tramuntana, a besar amb la mar. “Estava –apunta l’investigador– situat en una zona boscosa que, a partir de la capella de Miramar consagrada a la Santíssima Trinitat, es coneixeria com a desert de Trinitat. Era una zona ja habitada per anacoretes que Llull volgué seguir”.

D’Alaró a Valldemossa

L’eremitisme a Mallorca tingué una embranzida important tres segles més tard. El 1640 un fervorós adolescent anomenat Joan Mir pujà al castell d’Alaró. Dins d’una cova es trobà un anacoreta, que acceptà ensenyar-li l’art de la vida contemplativa. Al cap d’un temps, mort el seu mentor, aquell jove amb set de Déu rebria la visita d’uns frares francesos. D’ells adoptaria la vestimenta i una sèrie de pautes ascetes.

Aleshores, seguint les passes de Llull, Mir s’instal·là també al desert de Trinitat de Valldemossa. Començà ocupant un aljub i el 1705, després de dos anys d’obres, inaugurava una ermita consagrada a la Puríssima Concepció. L’edifici, tanmateix, es coneixeria com a Santíssima Trinitat, ja que incorporaria el retaule de Miramar dedicat al famós dogma bíblic. Mir no dubtà a fer-se acompanyar dels altres anacoretes que hi havia dispersats per diferents grutes de la zona. Junts fundaren l’orde de Sant Pau i Sant Antoni, els dos primers pares del desert. 

En aquella comunitat no hi havia l’ermità Guillem, habitant d’una cova a un costat del camí de l’Arxiduc. Coneguda també com a ermita de Son Moragues, encara es pot visitar. “L’ermità Guillem –diu Bauzá– morí el 1635 a l’Hospital General de Palma i fou enterrat allà mateix. Amb tot, al cap d’uns anys els monjos de la Santíssima Trinitat en recuperaren el crani i encara l’hi tenen”.

Un dels actuals cenobites de Valldemossa hi arribà el 2010 procedent de l’ermita de Betlem, també de l’orde de Sant Pau i Sant Antoni. Ho feu amb dos companys més, ja morts, que hagueren de deixar el recinte d’Artà per la seva avançada edat i per la manca de relleu generacional. Ara la congregació només és cosa de dos. El seu món és propi de l’edat mitjana. Abonats a la frugalitat, tan sols mengen carn de manera excepcional i estan molt pendents de les hores litúrgiques. “Això suposa –apunta Bauzá– que s’hagin d’aixecar a les quatre del matí per resar”. 

‘Ora et labora’

Aquests “cercadors de Déu” apartats del món combinen les pregàries amb les feines al camp. Segueixen així la regla de l’ora et labora (“resa i treballa”) de sant Benet, el fundador italià de la vida monàstica a Occident al segle VI. “Són –recalca l’investigador– uns grans pagesos. Anys enrere rebien la visita de veïns que els demanaven consells relacionats amb la terra. Duen una vida molt austera, sense televisió ni ràdio. L’única modernitat que tenen és un cotxe 4L. L’empren per assistir a missa al poble o per anar al metge. Amb les almoines que recapten a la seva petita botiga de records cobreixen les poques despeses que tenen”. 

Bauzá destaca un altre tret important dels darrers eremites illencs: “Els dos varen renunciar al seu nom antic. Es diuen Pau i Biel en record de sants d’ermitans. Es canvien de nom perquè és una manera de renéixer a una altra forma de vida més humil, la qual cosa implica l’abandonament físic. Precisament es deixen créixer la barba per no haver d’estar pendents de qüestions estètiques”. La seva filosofia costa d’entendre en una societat colonitzada pel renou: “Viuen en una soledat acompanyada. Defensen una vida de silenci i lluny del renou i dels problemes mundanals per poder estar així més a prop de Déu”.

A Mallorca, Bauzá ha documentat una seixantena de centres eremítics al llarg de la història, gestionats per diferents ordes. A Eivissa, en canvi, no n’hi ha hagut mai cap. I, a Menorca, poc després de la conquesta d’Alfons III (1287), una comunitat de preveres construí, al cim de l’illa, un santuari dedicat a la Mare de Déu del Toro –el 1595 es convertí en un convent de monjos agustins, que, el 1835, amb la desamortització de Mendizábal, hagueren de partir (el mateix passà amb els cartoixans de Valldemossa). 

També hi hagué ermites exclusivament de dones. Va ser el cas de la del puig de Maria (Pollença) i de l’Esgleieta (Esporles). “Aquesta darrera –aclareix Bauzá– fou ocupada per monges clarisses que la consagraren a Santa Maria de l’Olivar. Després, es traslladaren al centre de Palma, on amb el temps es crearia el mercat de l’Olivar en record de la seva congregació”.

Spiritual Mallorca

La vida eremítica no s’ha de confondre amb la dels convents de clausura, de normes menys estrictes. A Mallorca, segons dades del Bisbat, només n’hi ha set en actiu i tots són de monges: el monestir de la Sagrada Família (Manacor), el de Sant Bartomeu (Inca), el de Santa Maria Magdalena, el de Santa Teresa de Jesús, el de la Puríssima Concepció, el de la Visitació de Santa Maria i el de Santa Clara (Palma) –aquest darrer és el que té més religioses, quinze. A Menorca n’hi ha tres: el de Santa Clara (Ciutadella), el de les Concepcionistes (Maó) i el de les Filles de la Sagrada Família (es Mercadal). A Eivissa, en canvi, només queda el convent de Sant Cristòbal. 

A Mallorca, un dels darrers convents de clausura que ha tancat és el de les Germanes de la Caritat de Sineu. El 2016, després de 433 anys, l’abandonaren les dues úniques monges que hi quedaven en morir la seva abadessa. L’edifici ocupa les dependències de l’antic palau reial de Jaume II. Encara ara es troba buit. Pere Fullana, historiador especialista en el fet religiós, explica quina és la seva situació legal: “El Bisbat se’l vol quedar, però no pot perquè pertany a un orde de la Península. Estaria bé que, tractant-se d’un recinte amb tanta d’història, el Consell de Mallorca el pogués comprar. Amb l’actual crisi econòmica, però, no està en condicions, igual que el Bisbat”.

Ara part d’aquest patrimoni oblidat de casa nostra és gestionat per Spiritual Mallorca. “Com ja passa a Catalunya –indica Fullana–, s’ha aconseguit legalitzar les visites a espais sagrats, on abans només es demanava la voluntat. Aquesta empresa concessionària s’encarrega de la seva administració a canvi de donar al Bisbat un cànon que permet finançar el manteniment dels seus recintes”. Fullana recorda que l’Església també paga IBI (Impost sobre Béns Immobles) només d’aquells edificis que no estan destinats a una funció religiosa. Per ventura, en morir els darrers eremites de Valldemossa, el seu oratori també serà objecte de l’interès d’un tipus de turisme, cada cop més nombrós que, malgrat la manca de vocacions, està imbuït d’una nova espiritualitat laica.