Els darrers (illencs) de les Filipines

PalmaL’1 de maig del 1898, els espanyols varen ser derrotats pels nord-americans a la batalla de Cavite. Aquest fet va suposar la pèrdua de les Filipines, que uns mesos més tard varen ser lliurades als Estats Units. Emigrants de les Balears s’havien instal·lat en aquell remot indret asiàtic al llarg de decennis. I soldats de les Illes varen combatre i morir en el conflicte. Dos mallorquins hi eren entre els resistents de Baler, ‘els darrers de les Filipines’, quan la guerra ja havia acabat. Recordam aquests vincles entre tots dos arxipèlags, 125 anys després.

Les Filipines varen ser descobertes i conquerides per l’imperi espanyol al segle XVI. Això de ‘descobertes’ és un dir, és clar, perquè la comunitat autòctona ja hi era. A diferència de les colònies americanes, la petjada hispànica va ser superficial. Tot i haver adoptat noms i llinatges espanyols, la població és d’ètnia asiàtica i el castellà ha quedat en una posició residual. Si bé els filipins fan servir paraules manllevades d’aquesta llengua encara avui.

Entre els illencs que es varen desplaçar a aquelles terres llunyanes, l’historiador Miquel Àngel Casasnovas registra el nom del missioner menorquí Diego Saura al segle XVIII. Ben igual que les Balears, aquelles illes també servien com a lloc de desterrament. Afegeix Casasnovas que “els tres màxims” dirigents de la revolta pagesa contra els impostos del 1806 a Eivissa “foren condemnats a presidi a les Filipines”.

L’estudiós de l’emigració balear Joan Buades assenyala que les Filipines varen ser una destinació de segon ordre per als illencs entre el 1880 i el 1936 –s’enfocaven sobretot cap a Iberoamèrica, França i Algèria. El doctor en Història Benet Albertí indica com només sis persones de les Balears havien emigrat a l’arxipèlag asiàtic el 1889.

Puntualment, algunes sortides cap a les Filipines varen ser més nombroses. Albertí recull del cens del 1897 disset emigrants des de Manacor. Segons el cens del 1909, des de Felanitx havien partit “una mare i tres fills, i una altra dona, fadrina”. Entre el 1907 i el 1914, “uns pocs” joves felanitxers residien en aquell arxipèlag.

Albertí registra el cas curiós del 1889 de Francesca Creus, de Bunyola, que feia feina de serventa a Palma, i Llorenç Pou, forner a Ciutat: “El mateix dia del casament, quan anaven a visitar els familiars del marit a Lloseta en tren, un senyor del mateix vagó els va fer una oferta, que no rebutjaren, d’anar a les Filipines per fer-se càrrec d’un forn”. Varen tornar rics de la ja excolònia espanyola cap al 1900 i invertiren “la seva fortuna” en la construcció d’“un gran casal amb trets modernistes”.

Soldats que no entenien les ordres

El catàleg de l’exposició del Govern 1898. La fi d’un món recull una festa de mallorquins a Manila –cap al 1900– i la presència de la pastisseria La Palma, “propietat de la família Galmés”, també a la capital filipina. Aquests darrers construïren Villa Francisca, a Bunyola, “amb els doblers fets” amb aquell negoci. A Cavite existia el forn La Mallorquina, i l’historiador militar Juan José Negreira recull que el seu propietari va disparar contra un grup de revoltats que intentaven fugir de la presó, “i deixà tres cadàvers a la seva porta”.

L’aixecament a les Filipines va esclatar l’agost del 1896, liderat per Emilio Aguinaldo. El dia 31 del mateix mes, relata Negreira, els revoltats varen assaltar el quarter de la Guàrdia Civil de San Francisco de Malabón per apoderar-se de les armes. En aquest combat varen morir dos mallorquins, curiosament, del mateix nom i llinatge: el tinent d’infanteria Pere Nadal Montaner, de Felanitx, i el tinent de la Guàrdia Civil Pere Nadal Galmés, de Manacor.

Juan José Negreira recull la “manca d’experiència” dels reclutes de les Balears enviats a l’altra punta del món. Els seus superiors “ho tenien molt difícil per fer-los comprendre les ordres i instruccions més elementals”. De fet, “procedents en gran part del món rural”, només sabien català. Les condicions de l’exèrcit espanyol deixaven molt a desitjar aleshores. Segons apunta Negreira, el capità Miquel Vila Palmer reclamava el pagament de “sis mesos de servei” que encara no li havien abonat, set anys més tard.

L’entorn els resultava hostil, amb una “calor insofrible” i manca d’aigua potable. Per als soldats espanyols, narra l’historiador militar, avançar “es feia penós pels molts obstacles que es trobaven: rius que havien de creuar amb l’aigua fins al pit, absència de camins entre barrancs profunds i escarpats, i el tiroteig de petits grups tagals amagats en aquell increïble laberint de muntanyes”. “No pot tractar-se amb ningú, perquè la gent del país és de distintes idees, costums i idioma (…). Són molt traïdors”, relatava el tinent Joan Verd Sastre.

La primera fase de la guerra es va tancar el desembre del 1897, amb el pacte de Biac-Na-Bató. Però l’abril del 1898 el moviment independentista filipí s’aixecà de nou. Aquella vegada amb la intervenció dels Estats Units, interessats a aconseguir les darreres colònies del decadent imperi espanyol.

Segons l’especialista en història contemporània Antoni Marimon, més de 400 illencs varen anar a combatre a les Filipines, dels quals varen morir gairebé la meitat (142). Però les baixes en combat només varen ser l’11%, la resta es va deure sobretot a malalties i accidents. “El port de Palma”, diu Negreira, “es va acostumar a la visió d’aquests espectres”, els excombatents, “que tornaven a les seves llars, en alguns casos per morir-hi”. Si no ho feien ja a la travessia.

Proporcionalment, les Pitiüses hi varen aportar més soldats, ja que “la majoria eren jornalers o pagesos que no podien evitar el servei militar amb la redempció en metàl·lic ni buscar un substitut, com podien fer les famílies amb més recursos”, diu la historiadora Anna Colomar. A Mallorca, assenyala Negreira, Miquel Carbonell Frontera va anar a aquella guerra en substitució del seu germà Josep, que era qui havia estat cridat a incorporar-s’hi.

Parlar en català al setge de Baler

A les Filipines destacaren uns quants illencs. Entre els quals –comenta Negreira–, el metge mallorquí Joaquim Escanellas, qui, en un dels darrers combats, va continuar “curant els ferits de les avançades, amb gran valor i a pit descobert”, va explicar La Almudaina. Al soldat Pere Flaquer, de Capdepera, li varen atorgar una creu de plata al mèrit militar i “llicència per malalt”, si bé “sense dret a ingressos ni pa”, a la seva vila de naixement, on va morir uns mesos més tard. El capità eivissenc Plàcid Pereira, destinat a les Filipines el 1897, arribaria a general de brigada, segons apunta l’historiador Joan Prats Boned. És Fill Il·lustre de Vila.

El tractat de París de desembre de 1898 va posar fi a la guerra amb els Estats Units, amb el lliurament de les colònies per part d’Espanya. Però un grup de resistents espanyols no varen creure les notícies de la rendició. Atrinxerats a l’església de Baler, no varen capitular fins al 2 de juny del 1899. Aquesta és la història dels darrers de les Filipines, de la qual s’han rodat dues versions cinematogràfiques. La més recent es va estrenar el 2016.

Entre aquests darrers de Filipines hi havia dos mallorquins. Segons explica Negreira, Antoni Bauçà Fullana “havia decidit d’allistar-s’hi a fi de poder sortir de la seva precària situació”. Per anar-hi voluntari havia rebut cinquanta pessetes. L’altre era Jaume Caldentey Nadal, assistent de l’oficial Juan Alonso. Segons Negreira, tots dos eren de Petra. Si bé l’investigador Miguel Ángel López de la Asunción, en declaracions a Última Hora el 2022, negava que Jaume Caldentey fos de Petra i l’ubicava “com a natural de Felanitx o Manacor”.

El tinent Saturnino Martín Cerezo és el paper que fa Luis Tosar a la pel·lícula esmentada. A les seves memòries del setge narra com els revoltats varen enviar un mallorquí, que havia desertat, per parlamentar amb els resistents de Baler . Segons va contar la família d’Antoni Bauçà a l’historiador Leandro Garrido, era un guàrdia civil de Manacor, conegut de Bauçà. Jaume Caldentey, relata Martín, “va afegir ser paisà seu, de Mallorca, i amic”.

Així que l’oficial Alonso va ordenar a Jaume Caldentey que, “parlant en mallorquí”, de manera que els filipins no s’adonassin, “convidàs a reunir-se amb nosaltres” l’emissari. És a dir, a tornar al seu bàndol. Però aquest, “negant-se a utilitzar el dialecte”, narra Martín, els va respondre que volia tornar a veure la seva família, que ja s’havien rendit les forces espanyoles i que els de Baler “estàvem perduts”.

Tal volta pel seu exemple, Jaume Caldentey també va desertar, “i s’emportà amb ell l’armament, municions i corretjam”, diu Negreira. Pot ser per deutes del joc de cartes, ja que “sembla que hi havia perdut els recursos que posseïa”. Va morir víctima del foc dels seus antics companys. Antoni Bauçà va tornar com un heroi i va ser conegut com a Toni de ses Creus, per les seves condecoracions. El 2018, va ser objecte d’un homenatge en el cementeri de Petra.

Als nostres temps, segons fonts castrenses, l’únic batalló de l’Estat que es diu de les Filipines pertany al regiment Palma 47 de l’Exèrcit de Terra, i una de les seves companyies porta el nom de Martín Cerezo. El tagal –segons el Grup de Recerca Sociològica de les Illes Balears– és la número 22 de les llengües no oficials més parlades al nostre arxipèlag, amb prop de 1.100 residents filipins a les Illes. Són els darrers vincles entre tots dos arxipèlags, tan llunyans.