PalmaAina Calvo va haver d’afrontar des de l’Ajuntament una crisi econòmica que afectà el turisme ben de ple, ja que els països europeus emissors també estaven en recessió. El 2008 es va començar a notar la baixada de passatgers i el volum del 2007 no es va recuperar fins al 2014.
El govern d’Aina Calvo va anar basculant entre els projectes utòpics dels primers mesos, com el de la façana marítima o el tramvia, i la dura realitat d’una ciutat castigada per una crisi rellevant. A més d’intentar tirar endavant un altre model de ciutat, la batlessa havia de fer front en la seva gestió diària al pes dels casos de corrupció i els escàndols al voltant de les grans obres iniciades en la legislatura anterior, com el cas del Palau de Congressos o de Son Espases.
Son Espases, l’hospital autonòmic de referència, que va substituir Son Dureta, va ser una de les obres principals a Palma durant el mandat d’Aina Calvo. Era un edifici modern que gestionava el Govern, un dels edificis més cars de mantenir de la Palma del segle XXI, fruit de les presses i d’una visió megalòmana de la ciutat.
Una altra va ser el Palau de Congressos. Una inversió pública de més de 100 milions d’euros, gestionada per una empresa privada, el grup Melià. Un peix “avarat a l’arena” era el símil que usava l’arquitecte Patxi Mangado quan explicava el seu projecte de Palau de Congressos. Després de l’aeroport és segurament el segon edifici més important i el darrer de l’era de la massificació turística, ja que estava pensat per a una capacitat de 2.400 persones. La versió oficial de la justificació d’aquest gran edifici era que “el Palau de Congressos contribuirà de manera decisiva a la diversificació de la nostra economia, consolidant un allargament de l’activitat turística”. A l’acte d’inauguració hi actuaren l’Escolania de Lluc, l’Orquestra Simfònica de Balears i Agustín el Casta.
L’estratègia del projecte mai no havia estat clara, ja que les mateixes funcions les exercia des de feia molts anys l’Auditòrium, que s’havia integrat perfectament a la ciutat i havia liderat bona part de la cultura musical i escènica durant dècades. A l’Auditòrium s’hi havien fet molts de congressos amb una capacitat per a més de 2.500 persones i una aula magna amb un aforament de 1.739 localitats. En el seu entorn hi ha molta oferta complementària i hotels de cinc estrelles. Va ser creat per l’empresari de sabates d’Inca Marc Ferragut a final dels 70. A l’acte de la inauguració hi va actuar l’Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida per Herbert Von Karajan, una inauguració molt diferent de la del nou Palau de Congressos.
Aquells anys passaven altres coses també importants per a la història de la nostra ciutat. Una, sens dubte, va ser la publicació el 2010 del llibre de José Carlos Llop En la ciudad sumergida. D’aquell llibre, una declaració d’amor universal a Palma i a totes les ciutats històriques i cosmopolites, en seleccionam aquest paràgraf, que diu: “Però la ciutat és dels que hi viuen –per a ells és, amb els altres hi flirteja, els ignora o els desprecia– i la seva vertadera literatura –com en el cas de Pamuk– la generen els que l’habiten perquè hi nasqueren: com una excrescència fatal i com una alegria inesquivable”.
Uns dies abans de les eleccions, Aina Calvo somiava amb la majoria absoluta, però les herències que havia rebut i la complicació de projectes com el de la façana marítima i el clima estatal, molt a la contra del PSOE, varen conduir un desconegut Mateu Isern a una victòria tremenda, en paral·lel a la majoria absoluta del PP de José Ramón Bauzá a escala autonòmica: 17 regidors per al PP enfront dels 9 del PSOE i els 3 del PSM-IniciativaVerds. Uns mesos després, Mariano Rajoy repetia la majoria absoluta a l’Estat.
