Davant la Seu, contra el colesterol

PalmaNo m’hi havia fixat mai, però una bona amiga meva (i dels lectors d’aquest setmanari) m’ho ha fet notar: existeix una línia divisòria al passeig Marítim, no senyalitzada però tampoc del tot imaginària, que el xapa en dues parts. Podríem discutir si aquesta línia s’establiria a l’altura de la Seu o del Consolat de Mar, o tal vegada fins i tot devers l’entrada que du al Mollet, al Club Nàutic i al restaurant Ca n’Eduardo. No sabem en quin punt exacte d’aquest segment se situaria, però en tot cas la línia divisòria existeix i té un efecte ben visible en les persones que corren o caminen pel passeig Marítim i el passeig de Sagrera, i que també té relació amb la classe social a la qual pertanyen. En definitiva, els corredors i caminadors rics van cap a Portopí, mentre que els de classes més populars van cap al Molinar. Si no ho creieu, asseieu-vos en algun banc de per allà i ho comprovareu amb tota claredat.

Això és millor fer-ho d’horabaixa, clar, quan el sol ja es vol començar a pondre. De corredors (evitarem de dir-los runners, perquè encara que a la tele s’ho pensin, dir les coses en anglès no fa més mudat) i de gent que camina per la primera línia de Palma n’hi ha tot lo dia, però l’hora per antonomàsia de totes les rutes del colesterol que es fan i es desfan a les Balears (i arreu) és el capvespre, quan la ciutadania ja ha acabat l’horari laboral i li va bé sortir a voltar una estona per esplaiar-se i per fer salut. Qualcunes i qualcuns el que fan en realitat, o de passada, és retardar tant com sigui possible el moment de tornar a casa per evitar trobar-hi la parella, però aquesta és una altra història.

Sigui com sigui, ara comença una època de l’any especialment bona per anar a veure capaltards damunt el passeig Marítim. En general, de fet, la tardor li va bé a Palma, que en acabar l’ofegor estiuenca sembla que recuperi una mica del posat senyorial i provincià -en el bon sentit de cadascuna de les dues paraules, que, a més, no són excloents entre si-, serè i melancòlic, amb què retraten la ciutat els escriptors de finals del segle XIX i primeries del XX. Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Tomàs Aguiló, Josep M. Quadrado i, fins i tot, Gabriel Maura estaven orgullosos de les tardors palmesanes, i amb motiu.

Un dels llocs millors per observar aquest caient malenconiós de Ciutat és el passeig de Sagrera, al qual personalment potser li canviaria les palmeres que té a banda i banda per alguna altra espècie d’arbres menys de postal: lledoners, per exemple, o plataners o tarongers -més socorreguts- o garrovers, que tenen connotacions com a més rurals però que són molt bonics. Soc dels que pensen que la idea de posar fassers (o palmeres, amb dàtils o sense dàtils) a tot arreu no va ser especialment afortunada. És ver que és un arbre estilitzat, però fa amb les seves fulles aquella estampa tan característica, que converteix qualsevol lloc on es troba en un arquetip, com si de sobte tothom volgués fer veure que viu a la corniche d’Alexandria. Les palmeres, o fassers, són als arbres urbans una cosa equivalent al que és la balustrada de granit en la construcció de cases.

Un lloc idoni per córrer i passejar

Palmeres a banda, els 500 metres que fa aproximadament de llarg el passeig de Sagrera, amb els seus jardinets i el seu recorregut per davant de la Llonja, el Consolat de Mar i la Porta Vella del Moll (única supervivent de les vuit portes que tenia l’antiga murada) en fan un lloc idoni per als que corren -a peu o amb bicicleta-, els que caminen per fer exercici -a un cert ritme, no necessàriament amb l’estil desagradable de Rajoy- o les parelles que hi caminen amunt i avall parlant de les seves coses, o empenyent el cotxet amb la criatura. Tothom té tendència a anar per damunt del passeig i ben pocs per la vorera, tal vegada perquè es fan por dels canons del Consolat. És un bon moment per retrobar-se amb els monuments que ja no veiem de tant de passar-hi pel davant, com el de Ramon Llull, el de Rubén Darío o aquell pop art de Josep Llambias que només diu “Palma” amb unes lletres vermelles que s’aguanten damunt una peanya. El de Llull em fa pensar en la novel·la Olympia a mitjanit, de Baltasar Porcel, eminent sàtira sobre les elits mallorquines sorgides de la confluència entre els vells botifarres i els nous rics del turisme.

A l’altra banda del passeig Marítim, a prop del bar Pesquero -on anuncien “ Tumbet con huevos camperos ” com a plat destacat-, les fulles seques d’uns plataners cauen damunt les xarxes de pescador que hi ha pel terra, esteses o embolicades, i el termòmetre melancòlic augmenta unes quantes dècimes més. Queda enrere l’edifici de l’Autoritat Portuària de Balears, en obres, ara que hi arriba Francesc Antich per exercir-hi la presidència, després que l’inflat Joan Gual de Torrella l’hagués de deixar amb la coa entre les cames. És el moment en què, mentre un enfila definitivament el camí cap al Molinar, pot observar com cau el sol grandiosament damunt la mar, i si se’n cansa, girar-se a considerar la bellesa de la badia de Palma, amb la Seu com a eix vertebrador. Una de les entrades per mar més belles de la Mediterrània, a pesar dels esforços que hem dedicat els mallorquins a fer-la malbé amb un nyap decadent com l’edifici de Gesa, una atrocitat com el Palau de Congressos o els blocs d’apartaments de l’entrada al Portitxol.

Es va fent més fosc a cada instant. A l’altura de l’estàtua de Nuredduna, una parella passa conversant en anglès, i en veu no prou baixa perquè no se’ls entengui.

- What time is it? -pregunta ell.

I ella xiuxiueja:

- It’s time to fuck.