La deessa Sol, el vaixell i els vuit sols

Totes les civilitzacions antigues i modernes d’arreu del món han rendit culte al Sol en alguna de les seves formes. De fet, el cicle solar està present en l’organització pràctica i simbòlica de les societats més enllà de la religió o de les històries mitològiques que s’expliquen a elles mateixes. 

“El Sol és la font de la nostra visió del món, literalment. És gràcies a la seva llum que el món s’obre davant dels ulls i, per tant, és la font de tot el nostre coneixement. Aquesta va ser la intuïció dels grecs i, també, en una forma nova, la de Descartes i la ciència. Les nostres idees, raonament i conviccions només són possibles sota la llum del sol. És gràcies a ella que interpretem les lleis de la natura. Des de la teoria de Plató, per a qui el Sol representa el bé suprem, fins al pensament del sud de Nietzsche, les filosofies s’han construït inspirant-se amb ell”. Ho escriu i justifica amb contundència la filòsofa francesa Emma Carenini al seu llibre Sol. Mitos, historia y sociedades (Punto de Vista Editores, 2023), un assaig en què vol demostrar com el Sol és la base del naixement de la filosofia occidental, que ella situa al Mediterrani perquè, explica, és en aquesta zona on el clima benigne, amb un Sol que no és ni massa dèbil ni massa fort, va permetre que les grans civilitzacions de l’antiguitat poguessin créixer en tots els àmbits, tant en els econòmics com també en els del pensament. El Sol, que surt igual per a tothom, també té una qualitat moral com a símbol de justícia, equitat i claredat. 

Tot i que hi ha petròglifs prehistòrics que mostren que el Sol ja tenia un gran poder simbòlic des de l’inici del món, no està clar que entre les societats caçadores recol·lectores el Sol tingués un caràcter tan central com el que va adquirir després de la revolució neolítica. És amb les societats agrícoles quan agafa una importància cabdal com una deïtat de la qual depèn, de fet, la supervivència de la societat. L’agricultura s’organitza en funció del ritme solar de les estacions, que es ritualitza i està en l’origen de pràcticament totes les tradicions i festivitats. Els mesopotàmics adoraven Shamash (anomenat Utu entre els sumeris), que era també el déu de la justícia (perquè ho veu tot des de les altures); els egipcis el representaven a través de diverses deïtats com Horus o sobretot Ra, els inques l’anomenaven Inti i li dedicaven temples fastuosos forrats d’or, i els grecs el representaven com a Hèlios, tot i que també Apol·lo va agafar les seves atribucions com a déu del Sol. 

El Sol és tan important i central en la cosmologia de les civilitzacions que és complicat resumir-ho, perquè els seus múltiples noms, històries i llegendes varien segons els seus atributs (si és el sol del matí, el sol que crema, el benefactor, el de l’ocàs, etc.) i les seves fonts. També evolucionen amb el temps. En el cas dels hindús, per exemple, la religió vèdica té com a déu del Sol Súrya, però al Sol també se l’anomena amb altres noms com ara Savitr, Pushan, Ravi, Martanda o Mitra. Gairebé sempre, però, o és el déu principal o hi està relacionat, cosa que també passa amb els herois solars. També hi ha coincidència en fer que viatgi cada dia pel cel en un vaixell o un carro des de llevant, on surt, fins a ponent on, en un fet comú en diverses cultures, se submergeix en la foscor i lluita contra les tenebres per aconseguir tornar a renéixer l’endemà. Una història ancestral que remet a la lluita entre el bé i el mal i el triomf de l’heroi sol. Altres símbols solars molt comuns són el disc solar, la roda i també l’esvàstica.

En algunes cultures nòrdiques, el Sol és una deïtat femenina, i en un dels mites viatja pel sol amb el seu carro perseguida per uns llops que, al final del temps, l’agafaran. També en el xintoisme japonès, la principal deïtat és Amaterasu, la deessa del Sol, que també és considerada l’avantpassada mítica de la família reial. Hi ha civilitzacions, com l’asteca, que considerava que, abans de l’actual, hi havia hagut quatre sols més que varen ser destruïts, i per això, per retardar el final del cinquè, calen tot tipus de sacrificis. I a Laos també tenen la llegenda dels vuit sols, que provocaven sequeres i destrucció fins que un arquer va apagar-ne set. El vuitè es va apagar de por fins que el varen convèncer que tornés a sortir per evitar la foscor total.

El culte al Sol també està en la base de les primeres religions monoteistes. El primer del qual es té notícia va ser el conegut faraó Akhenaton, que en una operació per treure poder als sacerdots, va unificar tot el panteó egipci en un sol deu, Aton, representat pel disc solar, del qual ell era el principal intèrpret. Una operació semblant és la que va dur a terme l’emperador romà Aurelià, que va regnar sobre un imperi inestable entre el 270 i el 275 dC. Va imposar el culte al Sol Invictus, un deu que estava per sobre de tota la resta i que a més s’assimilava als déus principals dels diversos pobles de l’imperi, des de Mitra fins a Apol·lo, per la qual cosa es permetia la llibertat de culte. Ara bé, hi havia un sol deu que ho unificava tot, i al qual tots podien rendir culte perquè formava part dels atributs dels déus principals de tots els pobles. A més, s’identificava amb l’emperador. Aurelià va instituir que el seu dia se celebrés el 25 de desembre, data que després va mantenir l’emperador Constantí pel naixement de Jesús i que reflecteix com els grans profetes posteriors, de Buda a Crist, també van heretar els atributs solars. I el mateix per als monarques que s’han identificat amb l’astre al llarg del temps. Per exemple, Lluís XIV, 

el rei Sol.