On anar quan deixes el teu maltractador?

Palma“No sabia que podia ser tan feliç”, diu entre llàgrimes Carol –nom fictici–, que fa dos anys que viu, amb el seu fill petit, en un centre d’acollida de l’Ajuntament de Palma per a víctimes de violència de gènere. “Pensava que l’única opció era aguantar i quedar a casa amb ell [el seu maltractador], perquè tenia un bebè de sis mesos i jo estava en situació irregular”, declara ara, que té 33 anys i el seu fill, dos. “No aguantava la situació i, un dia que m’havia copejat, vaig anar a posar la denúncia. El policia que em va atendre em va demanar si volia tornar a casa, que la meva parella no hi seria, però vaig dir que no. M’havia atrevit a sortir d’allà i no hi volia tornar”, recorda. I en aquell moment va arribar la incertesa: “No sabia on anar, no tenia cap lloc ni persona que em pogués acollir”. Aleshores, el mateix policia la va posar en contacte amb un dels centres del Servei d’Acolliment per a Víctimes de Violència de Gènere (SAMVVG) de Palma, on va ingressar tot d’una. Ella és una de les 88 usuàries d’aquest recurs, que actualment està al 90% d’ocupació.

Ara com ara, dos anys després d’aquella escena, el seu procés al centre està a punt d’acabar. Fa només uns dies que ha aconseguit una feina d’administrativa per mitjà del programa SOIBDona, del Servei d’Ocupació del Govern, i ja planeja cercar un pis on traslladar-se amb el seu fill. Se sent preparada i capaç, la qual cosa és molt bon símptoma. “Vaig arribar amb una depressió molt forta, no tenia ni ganes de menjar. He sentit una transformació increïble, gràcies a la teràpia amb la psicòloga. Abans, era molt insegura, tenia por i malsons al vespre. Sentia que no tenia sortida, que no servia per a res i que la meva vida no tenia valor”, diu Carol, conscient que tot allò era producte de la violència.

La jove, d’origen llatinoamericà, va iniciar una relació sentimental amb el seu exagressor de seguida que va arribar a Mallorca, fa quatre anys, i poc després va quedar embarassada. Tot i que no estava en els seus plans, va decidir tenir l’infant. En aquell moment, l’home va intensificar la violència de tota classe que exercia sobre ella –des de psicològica fins a sexual–, al mateix temps que la recloïa més i més a casa. L’aïllament la va desproveir de qualsevol recurs o persona a la qual acudir, fet que es va evidenciar el dia de la denúncia. “Tenc aquí la meva mare, però fa feina d’interna i no em podia acollir. No sortia i no tenia amistats”, comenta. “Arribar al centre va ser el millor” –afegeix–, pel fet de tenir un refugi, en primer lloc, i pel cop de realitat que suposà, més endavant.

“Aquí em vaig adonar que també patia abusos sexuals, fet que no vaig denunciar perquè no n’era conscient. Havia de fer el que ell em deia perquè no s’enfadàs i em sentia culpable. No sabia que això era maltractament, perquè fins que no vaig arribar al centre no ho havia xerrat amb ningú. Gràcies a això, he après que tenim dret a dir que no”, manté la jove. “Ara sé que no es necessita un home per ser algú. Quan vaig arribar aquí no tenia res, el meu fill i jo vàrem arribar amb la roba que portàvem. Em sent orgullosa del que he aconseguit: he passat de ser una mala mare i una mala dona a sentir-me segura i capaç de cuidar un infant i a valer-me per mi mateixa”, insisteix.

Carol se sent satisfeta de poder xerrar de tot això i assegura que li provoca alleujament. En el seu cas, arribar a aquest punt ha suposat una feina de dos anys, durant els quals ha pogut centrar-se en ella mateixa i el seu infant, que ja “va a l’escoleta i fa classes de natació els caps de setmana”, diu orgullosa. Al centre són conscients que el ritme de cada dona és diferent i, per això, intenten adaptar-se a les necessitats de cada una, de manera que no hi ha un temps màxim d’estada. Durant el seu pas pel servei, tenen totes les necessitats bàsiques cobertes, així que tots els ingressos econòmics que rebin –ajudes o sou de la feina– els poden estalviar per quan estiguin preparades per deixar el servei. De fet, cada sortida és una celebració col·lectiva i una empenta per a la resta. “Quan una companya aconsegueix feina, s’estabilitza i se’n va amb el seu fill, és un incentiu, sents que aviat t’arribarà el moment”, explica Carol.

A banda de l’autonomia i la independència que adquireixen, el director del centre on resideix Carol, Enrique Collazo, destaca “la consciència de la violència patida” i “la claredat amb què veuen les relacions que estableixen” com a fites principals del servei. “Surten sentint conscients que no són responsables del que els ha passat”, subratlla. En aquest sentit, la directora general d’Igualtat de Cort, Meritxell Esquirol, recorda que cal posar la responsabilitat en els maltractadors: “No hi ha 88 dones que hem acollit, sinó 88 agressors que han expulsat aquestes dones de casa”.

Una demanda incessant

Les condicions als centres de Cort són les mateixes que als del Consell de Mallorca, que suma 41 places més arreu de l’illa. En cap dels dos casos les dones estan obligades a posar una denúncia per accedir-hi. Pràcticament, l’únic impediment per aconseguir una plaça és tenir un consum d’alcohol o drogues en actiu –perquè podria afectar el seu procés o el de la resta de companyes–, així com patir una malaltia de salut mental que no estigui estabilitzada. Ara bé, l’administració és flexible amb els animals de companyia: quan consideren que mantenir el vincle amb la mascota és prioritari per a la víctima, intenten cercar una plaça on puguin viure plegats.

Com que la majoria de les places del Consell de Mallorca també estan altament ocupades, la directora insular d’Igualtat, Rosa Cursach, ha anunciat aquesta mateixa setmana que preveu incorporar-n’hi 60 més a partir del mes que ve. Amb aquestes, el Consell posarà en marxa el projecte Aurora de pisos –unifamiliars o compartits– per a víctimes de violència de gènere i dones que pateixen explotació sexual. Així, el casal Ariadna, on eren acollides la majoria, es convertirà en un centre de primera acollida i de filtratge de casos.

Giovanna Chávez, de 35 anys, es considera una supervivent i va ser usuària d’Aurora quan encara estava en una fase pilot. “Quan vaig anar a la Guàrdia Civil, em varen fer un test per conèixer el grau de perillositat davant del meu maltractador i em va sortir mitjà-baix. I jo vaig contestar que seria així fins que sortís als diaris, com una altra dona morta”, adverteix Chávez, que –malgrat tot– va treure les forces per sortir de casa seva amb els dos fills petits.

Va ser tot just a l’inici de la pandèmia, l’abril del 2020, quan els jutjats tampoc podien fer fora de casa l’agressor, perquè Espanya estava en estat d’alarma. Ella no tenia on anar, perquè la seva família era a la Península –d’on és ella també–, però els serveis socials de Calvià li varen oferir tot d’una entrar al centre d’acollida del Consell de Mallorca. “Hi havia tal quantitat de dones en aquesta situació que fins i tot el guàrdia civil ja em va parlar directament del recurs”, explica ella.

Chávez va viure en primera persona aquest regueró constant de dones que entraven, en la mateixa situació que ella, al centre. Encara que no les podia veure, perquè la majoria estaven aïllades a causa del coronavirus, s’acabava assabentant que “entraven, i entraven, i semblava que no s’acabava mai”. Precisament, aquesta allau silenciosa de víctimes va ser el que la va fer conscient d’on era i per què. “Quan et passa una cosa així, penses que potser només és a tu. Però veure les altres, sobretot mares, és molt dur, com a mare, com a germana, com a dona...”, lamenta. I si l’afectava veure-les entrar, encara més veure-les tornar amb les seves parelles:“Em deixava per terra”. La realitat és que les víctimes intenten deixar el seu maltractador una mitjana d’entre cinc i vuit vegades.

“Abans que jo fes la passa varen transcórrer tres anys llarguíssims, amb molts dubtes. I encara arribes allà i et demanes si has fet el que és correcte”, confessa. La primera barrera amb què es va topar va ser ella mateixa. “Els prejudicis propis em varen atacar moltíssim. La primera vegada que vaig demanar ajuda a una entitat no sabia què feia allà. Et creus que ha d’haver-hi un perfil de dona víctima, i no. Creia que no em podia estar passant a mi, perquè he anat a la universitat i tenc un cert nivell cultural. Però qualsevol dona pot ser víctima”, alerta la jove. Per a ella, va ser igual d’important reconèixer-se com a víctima que deixar de ser-ho. “És fàcil caure en la victimització i compadir-te. Al centre tothom et cuida i has d’aprendre a fer-ho tu mateixa. Cal prendre decisions tota sola i acceptar que l’has cagada”, aconsella. Per aquest motiu, considera clau que les dones que passen del casal Ariadna al projecte Aurora –de pisos aïllats– tinguin més autonomia i puguin, per exemple, tenir doblers per fer la compra. “La primera vegada que vaig anar a fer la compra em vaig sentir realment lliure. El mer fet de tenir cura d’aquests diners i organitzar-me és molt empoderador. Abans d’entrar al casal jo feia feina, cobrava un sou, però ell tenia les meves targetes”, relata.

Sigui com sigui, una vegada al centre, va poder estalviar tot el que ingressava de l’ERTO de la pandèmia i en pocs mesos va aconseguir llogar un pis per a ella i els seus dos fills. Chávez, que ara es considera una supervivent, repeteix durant tota la conversa que ella ha tingut molts de recursos –de xarxa social, econòmics i laborals– i que el seu cas ha estat molt diferent del d’altres usuàries. Posa com a exemple el de la seva companya de pis, d’origen marroquí, que va arribar amb un nadó i sense pronunciar gairebé cap paraula de castellà. Casos com aquests són els més nombrosos als centres. Segons una de les treballadores socials que hi fan feina, Marga Ferrando, prop d’un 50% surten amb feina.

Amb tot, Ferrando conclou amb una crida: “Hem de reflexionar sobre el fet que hem de tancar les víctimes dins centres. Són elles les que han de deixar ca seva, canviar les rutines i no anar als llocs on sempre anaven. És un càstig per a elles i això és violència institucional”.