Què en fem dels refugiats climàtics?

OuagadougouEl 2050 fins a 1.200 milions de persones podrien veure's obligades a fugir de casa a causa de la crisi climàtica, segons un informe del think tank Institute for Economics and Peace (IEP) citat per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), tot i que apunta que l'estimació "més àmpliament citada" és de 200 milions. L'ONU adverteix des de fa temps que les migracions climàtiques són un dels grans reptes del segle XXI, que fins ara genera debats però pocs fets. La majoria són desplaçaments dins de les fronteres del mateix país, però cada cop més persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions, huracans o simplement per la pèrdua de les seves fons de subsistència per la pujada de les temperatures o l’augment del nivell del mar. “Les migracions es podrien gestionar si hi hagués una política migratòria racional, però l’actual està basada en prejudicis racistes i xenòfobs”, apunta Miguel Pajares, president d’honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

Fins ara la Convenció de Ginebra del 1951, també coneguda com l’Estatut dels Refugiats, l’acord internacional en què es defineixen els drets de les persones refugiades, restringeix el terme als que han de fugir del seu país per la guerra o “perseguits per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques”. Així doncs, no preveu la protecció dels refugiats climàtics, un concepte en boca d’acadèmics i representants d’institucions internacionals, però que encara no ha aconseguit un marc legal que el defineixi. Què en fem dels refugiats climàtics?

“Si hi ha voluntat política es pot avançar en els drets d’asil de la mateixa manera que la Unió Europea va reconèixer com a refugiats les persones que fugen de les guerres gràcies a l’aprovació de Directiva del 2011”, afirma Pajares, que és autor del llibre Refugiats climàtics, que defineix aquest fenomen com el gran repte del segle XXI. Si bé hi ha alguns exemples com Nova Zelanda, que el 2020 va donar visats humanitaris a cent persones provinents d’illes del Pacífic que corren el risc de desaparèixer per l’augment del nivell del mar, cap llei empara, ara mateix, els desplaçaments causats per la crisi climàtica.

Qui paga el canvi climàtic?

El setembre del 2023 la tempesta anomenada Daniel a Líbia va provocar 12.000 morts i 40.000 persones desplaçades a la ciutat mediterrània de Derna. Un any més tard, una tempesta de magnitud similar assolava el País Valencià. La temperatura del mar Mediterrani, i en general dels oceans, no deixa de batre rècords. El 2022 les inundacions al Pakistan van provocar 10 milions de persones desplaçades i 6,9 milions de persones han hagut de marxar de casa seva a causa de les inundacions a l’Àfrica subsahariana per pluges torrencials.

“El canvi climàtic és una causa política perquè fa 30 anys que els governs incompleixen els acords climàtics de reducció de l’emissió de gasos”, assegura Pajares, que es refereix a la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de l'ONU (UNFCCC), que es va crear el 1992 amb 154 països i actualment ha estat ratificada per 197 estats, i que fixa l'objectiu de reduir la concentració atmosfèrica de gasos d’efecte hivernacle. És en el marc d'aquesta convenció que es va pactar l'any 2015 l'Acord de París.

Però ¿qui paga les conseqüències de l’emissió de gasos? Segons la Convenció, “tots els països han de complir amb els objectius climàtics, però són els països rics, que també són els que més han generat aquesta situació i n’han sortit beneficiats, els que n’han d’assumir el preu més alt”, explica Pajares. La COP29, la conferència climàtica anual de l’ONU, va arribar a un acord clau sobre els diners que han de rebre els països pobres per afrontar els reptes de la lluita climàtica. L’acord signat la matinada abans d’acabar la cimera fixa en 300.000 milions les ajudes directes anuals que han de rebre els països pobres a partir del 2035, de manera que multiplica per tres la meta actual de 100.000 milions, una xifra que es va acordar el 2009 i que els països considerats desenvolupats havien de començar a pagar a partir del 2020, però no es va assolir fins al 2023. Una part –encara massa petita, segons els governs receptors– d'aquests diners es destinaria a mesures d'adaptació a les noves realitats climàtiques d'aquests països pobres, unes mesures que podrien evitar que la seva població es vegi forçada a marxar.

Les dades exposen un escenari de moviment de persones, però encara no es tenen xifres clares sobre “quin és el component climàtic de les migracions”, una pregunta que Pajares considera important per definir i poder avançar en la legislació de "refugiat climàtic". “De la mateixa manera que els estats van fer un esforç per acollir 5 milions d’ucraïnesos i els serveis socials no es van col·lapsar, també hauria de ser possible ara”, explica. Per exemple, al Senegal els acords de pesca que el país ha mantingut amb la Unió Europea i els barris de pescadors arrasats per l’augment del nivell del mar i els temporals marins són un dels principals motors de desplaçament, segons un informe de CCAR. El 2024 47.000 migrants han arribat a les Illes Canàries des de les costes africanes, un 18% més que l’any anterior, segons un informe publicat aquest mes de gener per Frontex, l’agència fronterera del bloc europeu.