La democràcia que construïren els veïns de Palma
Durant l’anomenada Transició, el moviment veïnal de Ciutat fou un dels més actius de tot l’Estat. Una de les seves primeres conquestes fou la paralització el 1975 de la construcció d’un gran aparcament davant la Seu
PalmaA Palma, la democràcia es començà a forjar a peu de carrer dos anys abans de la mort de Franco. Ho recorda Xisco Mengod, de 75 anys, expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (1988-1992): “El Primer de Maig de 1973 unes 60 persones acudírem al Pinaret de Son Macià a una reunió clandestina convocada per Comissions Obreres. Érem militants polítics i gent independent amb ganes de millorar les condicions de vida de les barriades. D’ençà del boom turístic dels 60, Palma havia experimentat un creixement massiu i desordenat. Milers de treballadors arribats de la Part Forana i de la Península s’instal·laren en nuclis que havien nascut a partir de possessions dels voltants com Son Cladera o Rafal Nou”.
Aquelles reunions clandestines es feien en locals parroquials i en escoles. “El nostre moviment veïnal –recalca Mengod– fou un dels meś actius de l’Estat. Teníem molts de fronts oberts. A final de la dictadura hi havia alguns barris sense clavegueram. El transport públic era molt deficitari, amb poques línies. Tampoc no hi havia centres sanitaris, ni zones verdes ni instal·lacions esportives ni casals de barri.
![Casa Vila, a la plaça de Santa Eulàlia](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
‘Parc, SÍ; pàrquing, NO’
El juliol de 1975, amb Franco encara viu, tingué lloc la primera mobilització veïnal. Fou contra la construcció davant la Seu d’un gran aparcament d’autocars de turistes. El batle Rafael de la Rosa considerava que era el complement necessari per a l’autopista del Llevant, la primera de l’illa, que s’havia inaugurat el 1968 –connectava l’aeroport de Son Sant Joan amb tot el front marítim. L’aparcament havia d’ocupar una esplanada de 95.000 m2 que fins aleshores acollia la fira del Ram.
Centenars de palmesans no dubtaren a sortir al carrer darrere la pancarta ‘Parc, SÍ; pàrquing, NO’. Altres corejaven “Batle porc, volem parc!”. Paral·lelament, es lliuraren més de 4.000 signatures en contra del projecte. Davant aquella contestació, al maig de 1976, Paulí Buchens, el primer batle designat després de la mort de Franco, decidí paralitzar les obres per convocar un nou concurs amb un jurat format pel prestigiós arquitecte català Josep Lluís Sert i el pintor Joan Miró.
El guanyador del concurs va ser l’equip Zócalo, que proposava crear un gran llac on es pogués tornar a reflectir la catedral i que havia d’enllaçar amb la mar gràcies a un petit pont sota l’autopista del Llevant. Finalment el parc fou inaugurat el 12 d’octubre de 1984 amb la presència dels reis d’Espanya i amb el socialista Ramon Aguiló com a batle. Vindrien més victòries urbanístiques del moviment veïnal. A principi dels 80 s’aturà una urbanització de luxe a Son Quint, entre Son Rapinya i la Vileta, molt més gran que Son Vida. I a final de la dècada se salvà un altre lloc emblemàtic, la Riera. Es volia cobrir el llit del torrent des de la porta de Santa Catalina fins al Tirador per fer-hi un aparcament subterrani de dos nivells.
Rosa Bueno
El 1975 ja es constituïren les Juntes Promotores d’Associacions de Veïns sota l’empara d’una llei d’associacionisme de 1964. Treballaven en xarxa amb l’Obra Cultural Balear (OCB) i els anarcosindicalistes que el juliol de 1977 ocuparen la Dragonera per evitar-ne la urbanització. El 1980, un any després de les primeres eleccions municipals, ja nasqué la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (FAVP).
La primera presidenta de l’entitat va ser Rosa Bueno Castellano. Natural d’Albecete, de nina arribà a Mallorca amb la seva família per treballar al ‘boom’ turístic. Formada dins la JOC (Joventut Obrera Cristiana), primer visqué a Felanitx i als 70 ja s’instal·là al barri del Rafal Nou. Juntament amb Josep Lliteres, a Televisió Son Sardina (la futura Canal 4) Bueno presentaria un programa setmanal per recollir les opinions dels veïns de les diferents barriades de Ciutat. El programa es digué El Correu de S’Arraval. “Va ser –apunta Mengod– una dona excepcional amb d’un fort lideratge”. La carismàtica dirigent veïnal morí el 2009, a 64 anys. En record de la seva figura el 2011 l’Ajuntament de la socialista Aina Calvo instituí els premis Rosa Bueno per posar en valor projectes de participació ciutadana.
Amb la restitució de la democràcia, Bueno no faria el salt a la política com sí que feren dos companys seus: Jaume Obrador, del PSM, que fou regidor de Vies i Obres al primer mandat de Ramon Aguiló, i Ginés Quiñonero, ‘la veu de Son Gotleu’, que ocupà la Regidoria de Sanitat durant vuit anys. “Llavors –assegura l’expresident de la FAVP– també hi hagué molts arquitectes i tècnics que havien treballat per al moviment veïnal que passaren a ser funcionaris de l’Ajuntament”.
Puig de Sant Pere
La FAVP no només es preocupà per la perifèria urbana de Palma, sinó també pels barris degradats del centre. Un dels primers que es recuperaren fou el del Puig de Sant Pere, a un costat del Baluard. “A final dels 70 –diu Mengod–, s’ensorraren un conjunt de cases del carrer de la Pólvora i hi moriren quatre persones. Llavors, l’Associació de Veïns del Puig va exigir la rehabilitació total del barri, mantenint els seus habitants, que eren de classe molt humil. Les obres duraren més de deu anys, casa per casa. És l’única rehabilitació que s’ha fet a Ciutat respectant els drets de les persones que hi vivien”.
En aquells anys un dels barris més dinàmics culturalment fou la Calatrava, aferrat a la Seu. La veu cantant la portà l’incombustible activista Toni Rotger. A principi dels 80 ideà la Rua de Palma, que després ja organitzaria l’Ajuntament. Igualment promogué les primeres festes d’estiu del barri. “Per a nosaltres –apunta el dirigent veïnal– les festes també eren molt importants per reforçar el sentiment de barriada. El 1981 recuperàrem la del Diumenge de l’Àngel, que té lloc el primer diumenge després de Pasqua. Era una celebració amb sis segles d’història”.
El 1985 una altra conquesta de la FAVP fou la fundació de l’Associació Aula Cultural, que oferia cursos de formació als adults. Durant la segona legislatura de Ramon Aguiló, n’arribarien dues més: s’aprovà subvencionar les obres de millora d’enllumenat i de voreres de cada barri i es donà llum verda al reglament de participació ciutadana, que obligava a tenir un representant veïnal en les comissions d’entitats municipals com la Funerària, Emaya o l’EMT –fou un reglament pioner a tot l’Estat.
Fageda contra la FAVP
El 1991 el nou batle de Palma, Joan Fageda, del PP, declarà la guerra a la FAVP. Ho explica Manuel Domènech, un altre històric de la lluita veïnal. “Per anul·lar-nos, decidí promoure amb subvencions la creació d’una nova entitat més de la corda del PP, la Federació de Veïnats de la Ciutat de Palma, que són els qui ara defensen la protecció del monòlit feixista de la Feixina. És una llàstima que aleshores es volgués ideologitzar el moviment veïnal”.
L’Ajuntament del popular Mateu Isern (2011-2015) també tingué una actitud hostil amb la FAVP. Anul·là els premis Rosa Bueno i aprovà una ordenança cívica molt restrictiva –un dels seus punts preveia multes de 200 euros si un nin jugava amb una pilota en una plaça o al carrer. Llavors la Federació fou pionera a les Balears a interposar un recurs contenciós administratiu contra la normativa, que guanyà el 2017, amb Isern ja fora de Cort. Va ser l’única ordenança cívica a l’Estat que quedà anul·lada en la seva totalitat. El 2017 es produí una altra fita històrica d’àmbit estatal: el Consistori d’Antoni Noguera (MÉS) aprovà una iniciativa legislativa popular, amb més de 6.000 signatures, per prohibir el lloguer turístic als habitatges plurifamiliars.
La gentrificació de Palma continua sent un dels principals cavalls de batalla de la FAVP. “Hem d’aconseguir –diu la seva actual presidenta, Maribel Alcázar– una ciutat per als residents i no per als turistes”. L’escriptor i activista Albert Herranz considera imprescindible revertir aquesta situació: “Molts joves palmesans no s’impliquen en la lluita veïnal perquè saben que ja no podran viure a la seva ciutat. Això és un drama”. Mentrestant, enguany la Federació ha vist com un altre batle del PP, Jaume Martínez, de la mà de Vox, li ha retirat la partida pressupostària assignada per convocar els premis Rosa Bueno, l’ànima del moviment veïnal durant la Transició que tant lluità per fer una Palma més democràtica.
El periodista Carlos Garrido s’acaba d’autoeditar el llibre Palmesan@s. Gente que conocí en Ciutat. És un homenatge a una trentena de persones que marcaren la Palma dels anys vuitanta i noranta. Natural de Barcelona, Garrido aterrà a la capital balear l’estiu de 1975, a 25 anys, per fer el servei militar. “Em vaig trobar –diu– amb una ciutat bruta i desorganitzada, però humana i amb molta de vida de cinemes”.
Des de la redacció de Diario de Mallorca, aquest mallorquí d’adopció seguí el batec de l’anomenada Transició: “Una de les persones que més m’impressionaren va ser Rosa Bueno, que el 1980 es convertiria en la primera presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (FAVP). Era una dona extraordinària, senzilla, feta a si mateixa, molt lluitadora i bona persona. Tothom l’estimava molt”. Bueno formava part d’una generació de ciutadans crescuda en la clandestinitat amb uns valors molt forts: “Com que sabien el que havia significat la dictadura, creien en la democràcia per aconseguir una societat més justa. Ho feien reivindicant l’herència republicana i la memòria de la gent morta durant la Guerra Civil. Eren persones que es dedicaven a fer feina pel bé comú sense cap mena d’afany de protagonisme. Avui, en l’era d’Internet, tothom està més pendent de la foto i de fer declaracions explosives”.
Segons Garrido, una altra persona fonamental de la Palma de la Transició va ser el periodista Andreu Ferret, peça cabdal de Diario de Mallorca: “També era professor de Dret Polític a la Universitat i destacà per ser un intel·lectual compromès amb la democràcia. Així ho defensà en els seus articles i editorials, que eren molt seguits. En aquells anys Diario de Mallorca era un referent a tot l’Estat. Vivint a Barcelona, ja sentia citar moltes vegades el diari”. Ferret morí el 1997, a 56 anys. “Ja abans de morir, la direcció del periòdic l’anà deixant de banda perquè considerava que era d’una altra època”.
Després de tres legislatures del socialista Ramon Aguiló, el 1991 arribà a l’Ajuntament de Palma Joan Fageda, del PP. “Fou l’inici –assegura el periodista– d’un nou model de ciutat, presidit per la lluita pel poder, la corrupció, l’especulació urbanística i els doblers fàcils. Avui qualsevol dirigent de la Transició al·lucinaria en veure en què s’ha convertit l’activitat política”. Sense voler ser nostàlgic, Garrido es molt crític amb la Palma del segle XXI devorada pel turbocapitalisme, la turistificació i la gentrificació: “És un parc temàtic, ple de franquícies, hotels de luxe i establiments caríssims. Està plena d’estrangers que simulen ser molt rics prenent còctels a les terrasses. És una estampa totalment ridícula que no té res a veure amb el que ha estat sempre aquesta ciutat. Cada dia l’autor de Palmesan@s té més motius per indignar-se: “Em fa molta de ràbia que es vengui Palma com la millor capital del món. Això és publicitat falsa. Estam creant una ciutat només per a estrangers potentats que expulsa els seus residents de tota la vida”.
