"Denunciem una agressió sexual i ens pregunten si a casa ens masturbem plegats"
L'Esperança és un exemple de la dificultat de les persones amb síndrome de Down de tirar endavant un procés penal per violència sexual
BarcelonaAl novembre l’Esperança va fer un canvi brusc de caràcter. De ser una noia riallera i simpàtica de 24 anys a convertir-se en una figura sorruda que es tancava sobtadament al bany o es feia les necessitats a sobre. Va passar a defugir el contacte amb els homes, ja no hi havia ni abraçades ni petons quan saludava algun familiar. L’Esperança té un 83% de discapacitat intel·lectual. Té síndrome de Down. Un dia va arribar molt nerviosa a casa repetint sense parar el nom d’un dels treballadors del centre de dia de Cornellà on anava. I afegia mentre s’assenyalava els seus òrgans sexuals: "Pupa, cul. Pupa, cul". Després d’un periple perquè l’atenguessin va acabar a l’Hospital Clínic de Barcelona. La família de l’Esperança va denunciar per agressió sexual el monitor del centre. Des de llavors s’han trobat soles. I qüestionades.
"Denunciem una agressió sexual i ens pregunten si a casa ens masturbem plegats", lamenta la germana de l’Esperança, la influencer Adriana Boho, que va relatar el cas al programa Tot es mou de TV3 per visibilitzar la seva lluita. La pregunta la va fer una de les psicòlogues que valora l’estat de la noia, però el qüestionament, diuen, ha sigut constant: "Tot i que la meva germana sempre declara el mateix, no se la creuen. El Mosso ens va dir directament que ell no creia que hagués passat", diu la Pilar, l’altra germana, que es queixa que socialment "es transmet la idea que una nena amb discapacitat està tot el dia masturbant-se i amb desig sexual". Fins al punt, diu l’Adriana, que "està tot preparat perquè llencis la tovallola".
Un rerefons racial
A més, darrere aquesta història, hi ha un component racial, asseguren. "És una dona, negra, ha patit una agressió sexual i té capacitats especials. Ho té tot", resumeix l’Adriana. "Al ser negres, ens diuen que ho fem per treure diners", denuncien. Les dues germanes expliquen que l’experiència dels últims mesos els ha portat a constatar que les persones amb síndrome de Down "no tenen drets". Àlex Zaragüeta és l’advocat que porta el cas. Està especialitzat en aquest tipus de procediments. "Els jutjats s’ho prenen amb més dubtes que en un cas de gent sense discapacitat. Hi ha denúncies que si la víctima no tingués discapacitat, el presumpte agressor l’haguessin detingut i estaria en presó provisional", diu. Si no hi ha elements probatoris –una gravació, restes biològiques...– la declaració de la víctima que té capacitats especials acostuma a no ser suficient per condemnar ningú.
La jutge d’instrucció Míriam de Rosa, en canvi, defensa que no pot sostenir-se que els jutges, com a regla general, no es creuen a les persones amb discapacitat intel·lectual. No hi ha cap "biaix", assegura. Ara bé, el que ha de fer un magistrat és assegurar-se que aquella persona té capacitat per declarar, "si tendeix a la confabulació" o a ser "manipulable". En aquest cas pot demanar un informe als equips d'assessorament tècnic penal (EATP), que no serà vinculant.
Precisament, és el que està esperant l’Esperança des de fa mesos, un informe pericial que determini si és apta per prestar declaració. I un segon informe sobre els cultius que van practicar-li a la noia, per si hi ha restes biològiques. "Estem en mans del que determinin els pèrits", resumeix Zaragüeta, que lamenta la lentitud del procés. Mentrestant, el periple de proves i declaracions segueix el seu curs, i l'Esperança no ha millorat el seu estat, fins al punt que la mare va haver de deixar de treballar per cuidar-la.