Des de Mallorca a l’Alguer

PalmaAra fa set segles, el maig del 1323, el rei Jaume el Just de la Corona d’Aragó iniciava la conquesta de Sardenya, amb una aportació des de Mallorca prou significativa, de vint galeres i 25.000 lliures. Era un episodi més en la llarga relació de segles entre l’arxipèlag i l’illa italiana, des de la prehistòria fins als nostres dies, accentuada per l’existència d’un enclavament a terres sardes, l’Alguer: una ciutat de 45.000 habitants, on es parla el català. Feim un petit viatge pel passat des de Mallorca a l’Alguer, títol d’una de les cançons més populars de Maria del Mar Bonet.

El doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas subratlla els vincles de la cultura pre-talaiòtica de Mallorca, d’abans de l’any 1000 abans de Crist, “amb molta intensitat”, amb Sardenya i Còrsega. En el cas dels megàlits menorquins, “tenen moltes semblances” amb els sards. L’evolució dels tipus d’enterrament menorquí “és molt similar a la de les tombe di giganti sardes”.

La cultura talaiòtica a les Balears, segons assenyala Casasnovas, és “un fenomen cultural similar” a la coneguda a Sardenya com a ‘nuràgica’. Tant Sardenya com Mallorca experimentaren “un canvi cultural a causa d’una pressió externa” que “modificà la població primitiva sense exterminar-la”. Les figures d’animals talaiòtiques presenten paral·lelismes “amb la resta d’illes mediterrànies, com ara Sardenya”. La moneda púnica d’Eivissa també s’ha trobat a terres sardes, signe inequívoc de relacions comercials.

La pirateria que s’exercia des de les Illes va ser l’excusa dels romans per a la seva conquesta, al segle II abans de Crist. Però Casasnovas apunta que aquells pirates podien ser “fugitius de Sardenya o del sud de la Gàl·lia, aleshores en guerra contra Roma”, que feien servir els ports de les Balears. Sardenya formà part juntament amb les Balears del regne dels vàndals, al segle V de la nostra era. També compartiren el domini bizantí, fins al segle VIII. De fet, com assenyala l’arqueòleg Joan Ramon Torres, el nostre arxipèlag formava part de la província bizantina de Sardenya. Així que podríem dir que hem estat sards, fa un bon grapat d’anys.

Mochehid, sobirà islàmic de Dènia, de la qual llavors depenien les Balears, va conquerir el 1015 “amb gran dificultat” la major part de Sardenya; amb un contingent de mallorquins, segons afirma l’historiador Álvaro Campaner. Però els sards es rebel·laren i el varen fer fora de l’illa, i hagué de refugiar-se a les nostres illes. Els revoltats havien rebut ajuda exterior des de Pisa.

L’ajuda de Mallorca surt de franc

Al segle XIII, Sardenya se situava en la línia de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. El medievalista Francesco Giunta parla de la “diagonal insular”, Balears, Sardenya i Sicília, com les seves fites. Jaume I ja havia demanat al papa Clement IV la seva investidura com a rei de Sardenya, sense èxit. Segons el seu col·lega Josep-David Garrido, en fer el repartiment dels seus regnes entre Pere el Gran i Jaume II de Mallorca, el Conqueridor volgué afegir al ‘lot’ de Jaume “la hipotètica possessió de la gran illa sarda”. Però “era només això, hipotètica”.

Amb Jaume el Just, fill de Pere el Gran, Sardenya es va convertir en l’objectiu prioritari de l’expansió catalana-aragonesa. “Tota la seva política exterior”, segons afirma Giunta, “estava centrada en la preparació diplomàtica i militar” de la seva conquesta. Jaume va exigir l’ajuda del seu cosí Sanç, rei de Mallorca, qui va aportar a l’empresa –segons els seus biògrafs Jordi Maíz i Lluís Tudela– “25.000 lliures barceloneses, una flota de vint galeres i un petit contingent de genets i infants”, en concepte de préstec. Aquesta col·laboració era “el preu que havia de pagar si volia que la burgesia mallorquina pogués tenir els mateixos privilegis que els comerciants catalans als mercats sards”.

A Jaume el Just, l’aportació mallorquina li va sortir de franc. Per reconèixer el petit Jaume III com a hereu del seu oncle Sanç, qui havia mort el 1324, es va haver de lliurar immediatament “tota la suma que encara es devia a Aragó de les 25.000 lliures promeses”, segons afirma l’arxiver J. Ernest Martínez Ferrando. El 1329, el successor de Jaume el Just, Alfons el Benigne, tornava a demanar diners als seus parents de Mallorca per “una nova revolta” a Sardenya –relata el medievalista Pau Cateura. “Els illencs no estaven disposats”, un altre pic, “a córrer amb totes les despeses”. I s’originà un agre desacord entre els territoris insulars i els pirinencs sobre com se les havien de repartir.

Sí que és veritat que la incorporació de Sardenya era un bon negoci per als mercaders de les Illes. El també medievalista Guillem Morro hi recull la presència de mallorquins de “Ciutat, Inca, Llucmajor, Manacor, Campanet, Muro, Pollença, Porreres, Robines [Binissalem], Santa Margalida, Sineu i Sóller”, a partir del 1323. Entre el 1341 i el 1342, “el contacte comercial amb els mercats sards es mantenia força actiu”.

La conquesta de Sardenya, iniciada el maig del 1323, no fou un passeig, ni de bon tros, fins al punt que ha estat qualificada com el ‘Vietnam català’ per historiadors contemporanis. Segons assenyala Lluís Tudela, a partir del 1340 “va registrar nous processos d’inestabilitat política”. Els genovesos Dòria i Malaspina, al nord de l’illa, iniciaren una revolta contra el monarca següent, Pere el Cerimoniós. L’objectiu era fer servir Sardenya com a escala, en lloc d’haver d’utilitzar les Balears, sota domini de Pere. El 1347, els Dòria infligiren una humiliant derrota al governador Guillem de Cervelló i el seu germà Huguet, que varen morir a la batalla d’Aidu de Turdu.

El Cerimoniós ja havia fet servir tots els recursos al seu abast per finançar la guerra. Ara li tocava pagar a Mallorca. Tudela conta que va exigir a les institucions insulars “un subsidi de 20.000 lliures mallorquines per a la defensa de Sardenya”. Per descomptat que els escalivats mallorquins “no acceptaren inicialment”, però canviaren d’opinió en veure que hi perillaven els seus interessos comercials.

Revoltar-se contra el domini català-aragonès no sortia gratis. Com assenyala el doctor en Història Onofre Vaquer, “podien ser reduïts a esclavitud els rebels que s’aixequessin contra l’autoritat reial, encara que fossin cristians”. Per aquesta raó, foren enviats a les Illes esclaus sards, que “eren relativament abundosos” –afegeix Casasnovas–, “i a Menorca arribaren a constituir un perill greu d’ordre públic”. El 1354, en prendre l’Alguer, Pere el Cerimoniós en va expulsar tota la població i els va substituir per catalans, els descendents dels quals continuen parlant aquesta llengua.

39 llinatges sards

Vaquer documenta 170 immigrants des de Sardenya cap a Mallorca entre la segona meitat del segle XV i tot el XVI. Són 39 llinatges els que feren servir. Per tant, alguns dels que els porten podrien ser d’aquest origen, cosa que no podem saber cert sense una recerca genealògica. Són aquests: Albertí, Aloy, Bibiloni, Borràs, Bosch, Cabot, Carbonell, Carreres, Cifre, Faner, Feliu, Figuera, Flor, Jordi, Marquet, Massana, Melis, Morro, Parera, Parets, Penyaflor, Pi, Pisà, Pons, Prohens, Ribes, Roca, Roig, Rotger, Salleres, Serra, Simó, Sintes, Soler, Sunyer, Sureda, Taltavull i Verd. I, per descomptat, Sart, o Sard, gentilici de Sardenya.

Els conflictes bèl·lics, i també les epidèmies, interrompien el flux comercial entre Sardenya i les Illes. Cap al 1376, segons relata Guillem Morro, tornava a produir-se una altra revolta dels sards: “El governador atorgava llicència de cors a Pere Cantó per armar la seva barca i entrar en combat” contra els rebels. Al segle XV, afegeix Casasnovas, Mallorca exportava el seu oli a Sardenya i a canvi rebia “blat, pellams i formatge”. Al XVI, Mallorca importava de Sardenya “formatge, fideus i blat”. Al XVII, Sardenya era un dels mercats destacats de la producció de draps illenca i ens continuava comprant oli. El periodista Bep Al·lès ha posat de manifest el vincle entre les panades sardes i mallorquines i les formatjades menorquines.

Tot i les revoltes, Sardenya es va mantenir dins la Corona d’Aragó i després es va integrar dins la monarquia hispànica. Així que va tenir, com no, el seu tribunal de la Inquisició. Segons Anita González, de la Universitat de Montpeller, entre el 1540 i el 1698, aquest tribunal, juntament amb els de Mallorca i Sicília arribaren a jutjar 1.272 causes de cristians ‘renegats’, és a dir, convertits a l’Islam. Com assenyala el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Picazo, no era només una qüestió religiosa, sinó lligada al perill dels atacs a les costes mediterrànies. Els podien servir com a infiltrats.

El tractat d’Utrecht del 1713, el mateix que va traspassar Menorca als britànics, va cedir Sardenya a l’emperador alemany. Sota el domini de Londres –recull Casasnovas–, “els comerciants i naviliers menorquins traficaven amb el blat” de Sardenya, entre altres procedències. L’illa era un dels ports destacats de l’actiu comerç menorquí.

Al segle XIX, Sardenya fou motor de la unificació italiana. Ara, els nostres destins tornen a unir-se sota el paraigua europeu. El juny del 2017, la presidenta del Govern, Francina Armengol, es va desplaçar a Sardenya per compartir una declaració conjunta amb el seu homòleg sard, Francesco Pigliaru, i el president regional de Còrsega, Gilles Simeoni, reclamant a la Unió Europea “mesures efectives que compensin les despeses derivades de la insularitat”. El 2021, l’Obra Cultural Balear organitzà a Can Alcover el cicle d’activitats Palma i l’Alguer: ciutats agermanades. Sembla que aquesta és la continuació d’una llarga amistat.