Desamors

PalmaAl començament del Mite de Sísif, Camus ens assenyala el pes més pesant d’una vida: demanar-nos si val la pena viure, aquesta és la pregunta fonamental de la filosofia. Comte-Sponville contesta Camus, defensa que el valor de la vida depèn de la quantitat d’amor de què siguem capaços. Així, l’amor es converteix en “l’únic problema filosòfic seriós”. 

L’amor és la paraula que més ens ha fet imaginar, pensar, patir, a nosaltres els humans. La filosofia és un acte incansable d’amor a la saviesa, i potser, com va defensar Sòcrates, no hi ha saviesa més gran que estimar. Spinoza digué que tota la felicitat i la misèria humanes depenen d’una sola cosa: l’objecte del nostre amor. Així, l’amor és el que ens fa viure, torna la vida digna de ser estimada. Žižek, en canvi, amb la irreverència que el caracteritza ens diu que l’amor és una mena de desequilibri còsmic, llavor dels mals que ens agombolen. Una paraula immensa que tanca un univers d’experiències que no poden intercanviar-se. 

Els grecs, amb la lluminositat que inventa la seva llengua, van utilitzar sobretot tres paraules per parlar de la diversitat d’amors: eros, philia i agapè. Eros és la passió amorosa que desencadenà la guerra de Troia, la que ens va corprendre des de la veu emocionada de Rosalia a la gala dels Goya de fa uns anys. L’eros, segons Plató, és allò que no tenim, allò que no som, el que ens manca. Em sembla una imatge violenta i impacient de l’amor. Estimam amb força el que no tenim i sofrim. Ens empassam el verí de l’amor romàntic i ens sentim amb cada amor més lluny de l’Amor, el veritable, l’únic. I “fracassam” o vivim sense viure, per por a “fracassar”. Estam ancorats a una espiral antiga que ens fa creure que estimar és patir la desmesura. 

A vegades, però, també estimam allò que no ens manca, estimam el que tenim i el que fem, i sentim alegria per aquest amor. És la philia de què ens parla Aristòtil, i la ferma fort a la felicitat, una paraula que se’ns dibuixa com la fita de la vida i potser no sigui altra cosa que l’amor per allò que som, per allò que fem. En aquest sentit, digué Aristòtil que “estimar és alegrar-se”, voler el bé de qui estimam, voler fer de la pròpia vida una peça d’orfebreria, amb paciència perquè “una oreneta no fa estiu”. 

Spinoza, que era més proper de la philia que de l’eros, ens diu que ni l’amor ni el desig neixen de la mancança. El dol, la mancança té lloc quan primer hi ha hagut amor, encara que només fos en somnis. El desig és la potència de gaudir, l’amor és gaudi. Tots els amants ho saben quan són feliços, els amics també ho saben. Ens estimam, sentim alegria de saber que l’altre existeix. La philia s’ha vinculat a l’amistat, així com l’eros ha arrelat en la passió, però les relacions entre amants, quan són llargues i provoquen felicitat, es viuen a prop de la philia.

La passió, l’amistat, el sofriment de la mancança, l’alegria de la vida compartida, eros o philia, eros i philia. Ens falta encara una tercera via per completar una cartografia precària dels amors: agapè, una paraula que va pujar a l’escenari segles més tard que les altres dues. Estimar el proïsme (és a dir tothom i ningú), ser amics dels desconeguts, acollir-los no per qui són sinó perquè són. Agapè podria traduir-se per caritat, l’amor als altres, l’alternativa de la indiferència. Estimar aquell que no ens manca, ni ens fa bé (no l’enamorat o l’amic, sinó l’altre), a canvi de res, per si mateix, vingui d’on vingui. Això seria l’amor segons Simone Weil. Una amistat desposseïda de l’ego, on ja no funcionen les paraules que regalà Montaigne a La boetié, “perquè era ell, perquè era jo”. L’agapè és l’amor que no es tanca dins el jo, que no beu dels seus entusiasmes ni pateix amb les seves dèries, una amistat alliberada de qualsevol egoisme. Un amor que ens permet tenir cura del món i dels altres, un acte generós, un lloc d’acollida.

L’eros naufraga més que mai en el nostre present, que vol desfer-se de les cadenes antigues de l’amor, però no sap imaginar encara una manera nova de viure’l. En l’imperi del desamor, els vincles de la philia ens salven una i mil vegades, mentre que l’agapè dibuixa horitzons de sentit per poder dir sí a la vida. 

Enmig d’aquest naufragi, hem de saber que on hi ha desamor hi ha hagut amor, a vegades, molt d’amor, un amor que no s’esborra en extingir-se. Viure és encadenar històries d’amors.