Descalços al parc (de la Riera)
Palma—Hay menos aparatos, ¿no?
—Yo creo que sí...
—Había un montón de aparatos y los han quitao.
—Joé. No quieren que hagamos ni gimnasia.
Per ser sincers, el títol d’aquest reportatge està posat només per recordar l’estupenda pel·lícula que va dirigir Gene Saks amb Jane Fonda i Robert Redford com a mítica parella protagonista, perquè en realitat, al parc de la Riera de Palma, dimecres passat a prop del migdia, no hi havia ningú que anàs descalç. Sí que hi havia uns ciutadans, perfectament calçats amb sabatilles esportives, que tenien la conversa que heu llegit més amunt, i que transcrivim per si de cas el batle Hila llegeix això.
El migdia d’un dia entre setmana és una hora peresosa per a un parc, una hora de poca afluència, que són també les hores en què es percep millor l’aire de malenconia que desprèn sempre un parc, si és un parc així com toca. És una malenconia subtil, per descomptat, mai exagerada ni descarada, que sovint ens fa retrocedir a temps passats, tal vegada a la infantesa, tal vegada no tan lluny. Els parcs són propicis al blanc i negre i a la càmera lenta, al somieig i a l’evocació, al caminar distret –si un hi va tot sol– i a la conversa feta d’anècdotes i confidències –si hi va acompanyat. Els parcs són la trompeta amb sordina, la fressa que fan les fulles seques a la tardor, la calor de l’estiu posada en ordre. Són els llocs que serveixen als urbanites per mig recordar que tots venim de la mare naturalesa, l’ocasió de contemplar éssers vius que no van enlloc ni en tornen, sinó que es dediquen únicament a viure, a existir –i per això mateix són bells i agradables de veure. Seguint amb la referència cinematogràfica, els americans han aconseguit convertir els parcs de Nova York (Central Park, en especial, però també molts d’altres) en els llocs on tothom vol anar a fer-se fotos, que abans acabaven als àlbums particulars i ara van directes a Instagram o al Facebook, si no és que el senyor Zuckerberg no els tanca (que faci el que vulgui). En qualsevol cas i encara que sigui un topicàs, els parcs són absolutament vitals per a qualsevol ciutat. Palma, si ens aturam a repassar-ho, en té un assortiment que està quasi bé –però que necessita sempre millorar. El parc de la Mar, el de les Estacions, el de Son Dameto, el Krekovic, el de les Fonts, el de Son Cotoner, el de Son Gibert, el de les Sorts, el de la Fertilitzadora, el de la Feixina (amb el seu indigne monument feixista el creuer Baleares), etc. Em queda sempre el dubte de si el bosc de Bellver compta com a parc, però vaja. Ja dic que hi ha un bon recompte, però la percepció que sempre ens queda (li queda a qui subscriu, vaja) és la mateixa que a Barcelona o a València, per esmentar les ciutats germanes de Palma: essent ciutats mediterrànies, plenes de llum i amb un clima òptim, sorprèn que els seus parcs sempre facin l’efecte de ser actors secundaris de la vida urbana, com si les ciutats els ignorassin o els menystinguessin, en comparació sobretot amb els parcs tan orgullosament destacats que hi ha a les ciutats dels països freds.
Al·licients del parc
La zona d’aparells de gimnàstica és, efectivament, un dels al·licients del parc de la Riera, que es va pegar foc l’any 2019, en aquella zona mig màgica de la memòria en què hem convertit el món d’abans de la pandèmia. Desconec si abans n’hi havia més, d’aquests aparells, però el fet que n’hi hagi una col·lecció a disposició del personal per fer exercicis de cames i braços (càrdio, crec que se n’ha de dir) és objectivament positiu. També ho és, un al·licient, l’anomenat parc inclusiu, cent per cent accessible, que ofereix una simulació de les sensacions que es poden experiment al bosc de Bellver, ara que en parlàvem. Hi ha aquí una zona de jocs que fa feliços els infants –el primer deure de qualsevol parc– i que serveix de punt de reunió i tertúlia als adults que els acompanyen –en el moment que hi vam anar nosaltres, exclusivament mamàs. Aquest parc inclusiu va ser inaugurat l’any passat per l’esmentat batle José Hila, juntament amb una altra novetat prou atractiva i que es troba al costat: l’amfiteatre decorat amb pintures murals de l’artista Joan Aguiló, que representen un camp de margarides i que fan ben molt d’efecte. Prop d’allà hi ha zona per a skaters, que efectivament hi acudeixen a fer de skaters, és a dir, a passar hores pegant bots amb els seus patins, cosa que corrobora l’axioma segons el qual en aquest món hi ha d’haver de tot. I per acabar-ho de confirmar, també hi ha un espai amb panells i murs perquè els grafiters (perdó, els artistes urbans) vagin a pintar-hi les seves merdes (perdó, el seu street art) amb l’esprai que encara intenten fer passar, amb un excés de cara dura, com a arma revolucionària.
Un excés de palmeres contra un nombre escàs d’uns arbres de fulla caduca (i, per tant, pelats en aquesta època de l’any: posau garrovers!) contemplen les evolucions dels passejadors de cans. Una de les activitats definidores d’un parc són els llargs passejos cap enlloc dels cans i els seus amos o mestresses, convertits en pacífiques entitats quasi simbiòtiques. Al parc de la Riera hi ha una gran esplanada que els és dedicada, a tocar del cul de l’estadi Lluís Sitjar. Recolzats en una paret baixa, prenem notes i feim fotos mentre cinc cans de races, edats i mides diferents juguen a encalçar-se, sota la mirada complaguda de les seves mestresses. Ens hi podríem estar fins a l’horabaixa, quan apareixen els corredors, els caminadors, els al·lots que surten dels instituts o de les escoles, les parelles, els jubilats i tot quisqui, que és quan el parc s’omple de tragí i es converteix, cada dia, en una festa. Però ara haurem de partir i, si de cas, ja hi tornarem un altre dia.
