La descoberta del paradís

PalmaEn l’antiguitat els viatgers ho tenien difícil a l’hora de visitar el paradís. Mallorca i Menorca, de cultura talaiòtica, eren habitades pels bel·licosos foners. Els cartaginesos que s’instal·laren a Eivissa n’admiraren l’afinada punteria. És per això que batiaren ambdues illes com a Ba’léyaroh, que en llengua semítica significa ‘mestres del llançament’. En lloc d’enfrontar-s’hi, al segle V aC decidiren contractar-ne els serveis com a mercenaris, primer a les guerres a Sicília contra els grecs i després, al segle III aC, contra els romans, a les Guerres Púniques.

El caràcter intrèpid dels nostres avantpassats també cridà l’atenció dels grecs, que solien fer escala a les Balears per proveir-se de queviures. El seu equipament militar tan simple els recordà el dels seus soldats d’infanteria lleugera, els gymnetai, que anaven pràcticament despullats. Fou així com, en la imatgeria hel·lènica, Mallorca i Menorca passaren a ser conegudes com les Gimnèsies, les illes dels ‘despullats’ -el topònim comparteix arrel amb ‘gimnàs’. En canvi, Eivissa i Formentera formaven part de les Pitiüses, les illes dels ‘pins’.

Romans a tir de pedra

A les Guerres Púniques, els romans ja varen poder constatar la bona fama que tenien els illencs en l’ús de la bassetja. El 123 aC es proposaren sotmetre aquells indòmits habitants. La missió va ser a càrrec del cònsol Quint Cecili Metel, que seria conegut com el Baleàric. Segons conta l’historiador Florus, en albirar les tropes enemigues, els mallorquins es feren a la mar i les intentaren aturar amb un pluja de pedres. Això obligà els romans a cobrir les seves naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Després d’aquesta ràpida batalla naval -que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi- vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els indígenes es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els va costar molt posar fi a aquesta resistència. De fet, estigueren dos anys per sotmetre Mallorca i Menorca. La massacre degué ser important, tenint en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus.Era un premi que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves campanyes.

Els romans, igual que feren els cartaginesos, no volgueren desaprofitar el potencial ofensiu dels foners i també els reclutaren. Al segle I aC, sota les ordres de Juli Cèsar, lideraren fins i tot una missió propagandística en la conquesta de les Gàl·lies. En el llibre De bellogallico, el general romà diu d’ells que llançaven projectils de plom en forma d’aglà amb la inscripció Caesar Imperator.

En el món romà, tanmateix, lluny de ser un paradís, les Illes foren considerades un lloc de desterrament. Així, casa nostra es convertí en la destinació del càstig relegatio ad insulam (‘exili a l’illa’). Era la pena que s’imposava als polítics corruptes. Aïllats de la resta de ciutadans, no tenien manera de conspirar ni de continuar amb les seves pràctiques fraudulentes. La seva condemna, a més, servia d’exemple per als qui estaven temptats de seguir les mateixes passes. Entre els desterrats a les Balears, les fonts citen Suili, delator de mala fama castigat per Neró; Voicé Montà, orador vilipendiat per Tiberi, i Asini Gal, acusat de conspirar contra Claudi.

L’il·lustrat empresonat

A començaments del segle XIX es potencià la imatge de les nostres illes com a presó flotant. Una de les seves primeres víctimes va ser el polític progressista Gaspar Melchor de Jovellanos, natural de Gijón. Recalà a Mallorca el 1801 per ordre del primer ministre del rei Carles IV, Manuel de Godoy. L’antic titular de Gracia y Justicia fou detingut per haver criticat l’escandalós aprofitament personal dels recursos de l’Estat per part de Godoy, amant de l’esposa del monarca, Maria Lluïsa.

En un primer moment Jovellanos, contemporani de Goya, fou portat a la Cartoixa de Valldemossa, que trenta-set anys més tard rebria un altre il·lustre hoste, el compositor polonès Frederic Chopin. Allò, però, no semblà gens un confinament. Amb unes normes de seguretat molt laxes, el polític asturià pogué dur a terme una frenètica activitat cultural: entrà en contacte amb artistes i erudits mallorquins; posà ordre a la biblioteca del monestir; contribuí econòmicament a les obres de la capella i el jardí; donà almoines als veïns més necessitats i estudià la botànica de la zona.

El 1802, al cap d’un any, Jovellanos fou traslladat al castell de Bellver de Palma, on s’hagué de sotmetre a un control molt més ferri. El seu únic consol foren les vistes sobre la badia de Palma que li oferia el finestral de la seva cel·la. A causa del seu delicat estat de salut, amb el temps aquell reclús gaudí d’una espècie de ‘llibertat controlada’. Així, se li permeté prendre banys a la mar i passejar pels boscos de Bellver. També tingué accés a paper i ploma, la qual cosa li va fer renéixer la vena literària. Fou una etapa molt prolífica amb escrits sobre diferents aspectes de l’art, la literatura i la història natural de Mallorca. El polític il·lustrat seria absolt el 6 d’abril de 1808, per desig de Ferran VII. L’exili havia durat set anys i ell ja en tenia 64. A fora de la fortalesa, una multitud l’esperava per aclamar-lo.

La tragèdia de Cabrera

Des de la seva Astúries natal, Jovellanos volgué invertir les seves darreres energies a participar en l’organització de la guerra d’Independència contra l’ocupació napoleònica d’Espanya, iniciada dos mesos abans. Casualitats de la vida, poc temps després, el castell de les belles vistes d’on acabava de sortir acolliria els francesos vençuts a la batalla de Bailén el 19 de juliol de 1808.

Amb tot, el contingent més important d’aquells reclusos fou deportat a l’arxipèlag de Cabrera, a 17 quilòmetres de les costes de Mallorca. Aquest parc natural es convertí aleshores en el primer camp de concentració europeu de l’era moderna. Va ser un autèntic infern que durà cinc anys i que registrà fins i tot casos de canibalisme. Dels 9.000 presoners inicials, tan sols en sobrevisqueren 3.600. El 2001 el sinistre episodi inspiraria a Baltasar Porcel la novel·la L’emperador o l’ull del vent.

L’Arcàdia perduda

Aviat, tanmateix, molts oblidaren la cara fosca del paradís. El 6 d’octubre de 1837 s’inaugurava la línia regular que unia Mallorca (Palma) amb la Península (Barcelona). Un cop a la setmana el vapor El Mallorquín feia un trajecte de 18 hores del tot incòmode. Mercaderies i passatgers convivien a bord. Ja ho recordà George Sand a Un hiver à Majorque (1841): “Hem viatjat en el vaixell de vapor en companyia de cent porcs l’olor infecta i els crits ferotges dels quals no han contribuït a curar Chopin”.

Abans els viatgers arribaven als nostres ports a vela. Amb el transport de vapor, però, ja no hagueren d’estar sotmesos als capricis del déu Èol. Els qui n’estigueren ben contents foren els científics, sobretot els alemanys, que des de principis del segle XIX no havien aturat de visitar-nos. Als seus ulls, les Illes constituïen un extraordinari laboratori natural, a l’estil de les Galápagos de Darwin, on pogueren fer importants troballes zoològiques, botàniques i espeleològiques. Les Balears, de paisatge incòlume, s’erigien així en l’edèn primigeni, l’Arcàdia perduda, la fèrtil terra de l’Edat d’Or que els clàssics immortalitzaren amb el tòpic del locus amoenus (‘lloc agradable’).

El nostre arxipèlag tampoc passà per alt artistes i escriptors romàntics, que situaven les utopies en illes imaginàries o oceàniques. Tenien en ment la Utopia que el 1516 el britànic Thomas More descrigué com a escenari d’una societat perfecta.També havien llegit el francès Rousseau i el seu mite del “bon salvatge” que viu feliçment enmig de la natura. D’aquesta manera, a poc a poc ens convertírem en el refugi d’esperits lliures que volien escapar del món fràgil i mecanitzat nascut arran del triomf de la Revolució Industrial. D’illes de desterrament passàrem a ser el paradís perdut anhelat per tothom.