Descobreixen els gens que permeten reproduir-se sense sexe

El sexe porta molts maldecaps a les espècies que l’utilitzen per reproduir-se, ja que aconseguir aparellar-se requereix una gran inversió de temps i recursos. Això sí: és una bona manera d’assegurar que el genoma no s’estanca, i per això l’evolució l’ha afavorit en un ampli rang d’éssers vius. Malgrat aquests avantatges, hi ha alguns animals que han acabat optant per maneres més simples, com per exemple la partenogènesi, en la qual un nou individu es forma a partir d’un ou no fertilitzat. A la pràctica, vindria a ser com una clonació, ja que el descendent sol ser genèticament idèntic al progenitor. Un article publicat recentment a la revista Current Biology demostra que, amb una manipulació relativament simple, es pot aconseguir que una mosca femella faci servir aquest sistema per reproduir-se sense l’ajut de cap mascle.

Dos gens clau

Partenogènesi és un concepte format a partir de les paraules gregues que signifiquen verge i creació. Va ser el naturalista suís Charles Bonnet qui la va descriure a mitjan segle XVIII quan estudiava uns insectes de la família dels pugons que procreaven sense sexe. Tot i no ser el sistema més habitual de reproducció, des de llavors s’ha vist que l’utilitzen plantes, insectes i una cinquantena de vertebrats, entre els quals hi ha uns quants peixos, llangardaixos i amfibis. Alguns d’aquests en depenen de manera exclusiva, mentre que altres són capaços d’alternar entre la partenogènesi i la reproducció sexual segons les circumstàncies.

El grup dirigit per la doctora Alexis Sperling i el doctor David Glover, de la Universitat de Cambridge, va buscar la manera de forçar la partenogènesi en un animal que es reprodueix només sexualment, i van triar la mosca de la fruita, la famosa Drosophila. Primer van investigar quins gens se sospitava que eren els responsables de dirigir el procés, comparant com s’activaven els genomes d’unes mosques que fan servir la partenogènesi habitualment i altres que no. En van trobar quaranta-quatre. Després els van modificar un per un i en diferents combinacions, manipulant genèticament mosques femella, i van descobrir que activar-ne un que es diu Polo i desactivar-ne un que es diu Desat2 permetia a algunes mosques passar-se a la partenogènesi, sobretot en presència de l’activació del gen conegut com a Myc, que se sap que està implicat en el càncer.

Cal tenir present que la modificació només era efectiva en un 11% de les mosques manipulades. Ara bé, en alguns casos l’efecte es va mantenir fins i tot en la següent generació. A més, les mosques filles no eren clons exactes de les seves mares, ja que la majoria tenien còpies extres dels seus cromosomes. Això fa pensar que el procés no és del tot exacte i s’hi introdueixen errors que podrien afectar la viabilitat dels descendents.

Aquest és el primer cas en el qual s’aconsegueix modificar un animal que normalment es reprodueix sexualment perquè, en lloc de necessitar una parella, faci servir la partenogènesi de manera espontània. Anteriorment, s’havien manipulat cèl·lules de ratolins, entre altres espècies, per formar un embrió en un plat de cultiu sense necessitat d’un segon progenitor, i alguns han considerat que això ja és una mena de partenogènesi. Però l’experiment del grup de Sperling i Glover demostra que es pot forçar també en un animal viu.

Partenogènesi en humans?

Quina utilitat té aquest descobriment, més enllà de ser una fita científica? Conèixer millor la partenogènesi podria permetre controlar insectes que recorren a ella quan estan sota pressió i volen reproduir-se més ràpid, com per exemple algunes plagues que afecten els cultius. Saber quins gens la controlen podria ajudar a crear nous plaguicides. També és útil per entendre per què es reprodueixen normalment així algunes espècies i com l’evolució ha triat aquest camí. Però segurament a ningú se li escapa la possibilitat d’aplicar-ho a la nostra espècie i permetre així la reproducció de dones sense que els calgui la intervenció d’un home.

Més enllà de problemes de seguretat i efectivitat, la mena de manipulació genètica que han fet a aquestes mosques és, actualment, inviable en humans. L’estudi, però, permet pensar en possibles vies d’estudi. De fet, la partenogènesi en humans ja és possible, si més no, parcialment. Només hi ha constància històrica d’un naixement d’una mare verge, i com que se suposa que va passar fa més de dos mil anys, és difícil confirmar-ne la veracitat. Però sí que hi ha estudis de casos rars en els quals sembla que un òvul ha iniciat ell sol el procés de formar l’embrió, que seria el primer pas d’una partenogènesi. El que passa és que, en lloc de continuar amb un embaràs, aquests casos acaben amb un tumor a l’ovari, anomenat teratoma.

La partenogènesi completa, és a dir, que una femella doni a llum de manera natural sense la intervenció d’un mascle, no s’ha confirmat mai en humans ni en cap altre mamífer, i tot indica que ara no és possible. El descobriment dels doctors Sperling i Glover podria obrir la porta a una manera més de fer que les dones del futur es puguin reproduir soles.