Desemmascarar o no els botxins de la Guerra Civil

PalmaEl 1976 el pare Josep Massot publicà La Guerra Civil a Mallorca. 37 anys després de la fi de la contesa, fou el primer intent de radiografiar una ferida encara ben present en l’imaginari col·lectiu, malgrat l’amnèsia institucional. El 1989 sortia al mercat el Diccionari vermell, de l’escriptor montuïrer Llorenç Capellà, fill de represaliat. Fou una obra pionera a inventariar la barbàrie feixista a l’illa amb la biografia d’uns 800 represaliats. Capellà el començà a elaborar el 1972, a 26 anys, a partir de testimonis orals. Faltaven tres anys per a la mort de Franco i entre la població encara hi havia molta de por de parlar. El 1981 el llibre ja estava enllestit, però el cop d’estat del 23 de febrer feu que no veiés la llum fins al cap de vuit anys.

Avui tant l’obra de Massot com la de Capellà serveixen d’esperó per al Col·lectiu Recerca, que es constituí el 2019. Està format per més de 40 historiadors i investigadors que malden per continuar gratant en la història de la Segona República, el franquisme i la repressió a les Balears. A l’octubre dugueren a terme a Manacor les primeres jornades per compartir impressions. En una de les taules rodones es plantejà el dilema d’elaborar un llistat amb els noms dels botxins de la Guerra Civil. Al Diccionari vermell, Capellà ja s’atreví a escriure’n algun quan el tenia cent per cent corroborat. Fou el cas de Llorenç Llebro. És el nom que li donaren els tres mariandos que l’octubre de 1936 aconseguiren escapar del tiroteig a les costes de Puntiró (Palma), en el qual moriren tres companys més. El 2014 la seva fossa comuna a Sant Joan fou la primera que s’exhumà a l’Arxipèlag.

Tema morbós

L’historiador Antoni Tugores es mostra molt escèptic davant la possibilitat de publicar un llibre específic amb els noms de tots els botxins: “És un tema morbós”, assegura. A continuació es fa la següent pregunta: “Els que volen que facem aquest llibre ens ajudaran econòmicament en cas que un familiar ens posi una querella criminal? Ells encara són molt poderosos i et poden arruïnar”. Tugores, gran estudiós de la Guerra Civil a Manacor, no ha tingut cap problema a publicar el nom d’algun botxí o col·laborador en els seus llibres. “Si ho he fet –afirma–, és perquè està plenament documentat”.

En alguns casos, són els mateixos implicats qui s’han delatat. És el que feu el comissari Josep Lluís Sastre. No està del tot clara la seva implicació l’agost de 1936 en l’assassinat d’un matrimoni de rellotgers de Llubí. Amb tot, anys després visità les dues filles de les víctimes per demanar-los perdó, encara que confessà que ell no els havia matat. A això una d’elles li replicà: “Però potser hauries pogut dir alguna paraula, potser hauria bastat una paraula teva!”.

Tugores insisteix que s’ha d’anar molt amb compte a l’hora d’assenyalar botxins: “A Manacor es volgueren atribuir tots els crims al conegut capità Jaume, cap de la Falange local i primer batle dels insurrectes, que morí el 1949 d’un atac de cor”. Carregant les culpes sobre aquest dirigent, es deixaren de banda els vertaders repressors com Emilio Ramos Unamuno, cap del comandament en l’operació contra el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo. La repressió es desfermà sobretot durant el mandat del falangista Mateu Torres Bestard com a nou governador civil de les Balears (de l’octubre de 1936 al maig de 1937). Fou el gran instigador de les conegudes ‘tretes’, falses posades en llibertat de presoners que acabaven sent afusellats. Beneint-les hi havia el marquès palmesà Alfonso de Zayas, cap provincial de la Falange.

A la dècada dels seixanta i també dels noranta, Tugores va presenciar el rebuig social cap a alguns botxins: “Sovint els insultaven al crit de matones dins d’un bar. Aquests insults no necessàriament provenien dels parents de les seves víctimes. En acabar la guerra, els vencedors se sentiren empoderats. Al cap de trenta anys, però, la gent ja no els tenia tanta por perquè ja no duien pistoles ni s’emportaven ningú a matar al cementeri de Son Coletes. Els increpats no s’atrevien a alçar la veu perquè en realitat sentien vergonya. Precisament la vergonya ja havia fet que a principi de la dictadura molts dels botxins de Manacor se n’anassin a viure a Palma”.

Odi

Qui mai mostrà cap mena de penediment fou el manacorí Joan Juan Binimelis, Es Forneret. El 2005 aparegué a la sèrie documental Zona Roja, que dedicà el Canal 33 a la Guerra Civil als territoris de parla catalana. Era l’únic dels entrevistats que contestava les preguntes en un castellà del tot macarrònic. “Aquí –deia– s’havia de ser de Falange o rus [...]. Per defensar la meva bandera qualsevol cosa faré, amb raó i sense raó”. “Era –apunta Tugores– un personatge molt desagradable i sempre exhibia una actitud desafiant. Bravejava d’haver mort gent perquè estava orgullós de ser espanyol. Mai, però, ningú s’encarà amb ell”. Juan, que morí fa deu anys a la norantena, va tenir una jubilació daurada amb tres pagues de l’estat espanyol: una de jubilat, una altra d’excombatent i una darrera de mutilat de guerra. “Gràcies a la Llei d’amnistia de 1977 –lamenta l’investigador–, botxins com ell gaudiren d’absoluta impunitat. Aquella llei fou una gran decepció”.

Des del Col·lectiu Recerca, una altra veu reticent a inventariar els noms dels repressors és el periodista Antoni Maria Thomàs. El 2003, amb el realitzador Pere Salom, signà el documental Nosaltres, els vençuts, i el 2021, Nosaltres, els vencedors. “En aquesta darrera peça vaig entrevistar descendents de botxins. Més d’un em penjà el telèfon i m’amenaçà si deia res dels seus familiars. Uns pocs, com el nebot de Torres Bestard, acceptaren la proposta. D’altres demanaren sortir-hi només si els distorsionàvem la veu i la imatge. Després de més de 80 anys, passaven pena de ser assenyalats”. Thomàs insisteix que som davant d’un tema molt delicat: “No podem carregar als fills els pecats dels pares. Ara bé, la por de no ferir la sensibilitat dels parents dels botxins no ha de ser cap excusa per cercar la veritat històrica. El poble té dret a saber què va passar”.

El periodista assegura que els fills dels vencedors congriaren molt d’odi: “Record la vivència de la neta d’un d’ells. A la dècada dels noranta, quan tenia 16 anys, li presentaren un home en un bar. Aquest, en saber qui era, li pegà una bufetada i li digué: ‘Això va pel teu padrí’. Va ser llavors quan ella es posà a indagar en una part del seu passat familiar que li havia estat ocultada”.

Por d’enemistar-se

L’historiador porrerenc Bartomeu Garí és autor del llibre La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945), que publicà el 2019. Calcula que, a l’illa, llavors de poc més de 300.000 habitants, hi hagué devers 1.800 morts i més de 10.000 persones tancades en presons o camps de concentració. “Tenc elaborada –afirma– una llista ben documentada de noms de botxins. No la public per por d'enemistar-me amb gent del poble. A Porreres hi ha gent destacada en àmbits diversos que no coneix la cara fosca dels seus familiars. En tot cas, en alguns dels meus llibres a vegades els he mencionat de manera indirecta”.

A l’hora d’investigar, Garí s’ha topat amb el gran buit documental que deixà l’anomenada Transició. De sobte desaparegueren els compromesos informes de l’Arxiu Central de la Falange de les Balears, ubicat a Palma a l’edifici del Consolat de Mar, avui seu de la presidència del Govern autonòmic. El 19 de desembre de 1977, dos mesos després de l’aprovació de la Llei d’amnistia, el ministre de Governació i Interior d’UCD, Rodolfo Martín Villa, ordenà destruir els arxius dels diversos serveis policials del franquisme. “Tot i així –indica l’historiador–, he tingut accés a altres documents dispersos de la Falange i he entrevistat molta de gent que va viure la guerra. A partir d’aquestes dues fonts he elaborat la llista de noms de botxins”.

Lluís Sitjar, botxí?

Al costat dels botxins, els delators també tingueren un paper destacat en la repressió. “Amb tot –adverteix Garí–, n’hi hagué que actuaren enganats. Fou el cas del cunyat de Climent Garau, el darrer batle republicà de Porreres, que fou assassinat juntament amb els seus sis regidors del Front Popular. El delatà el seu cunyat. Li digueren que si revelava el parador de Garau no li passaria res. I no va ser així”.

Ben pendent d’aquells crims hi havia el palmesà Lluís Sitjar, l’antic president del RCE Mallorca –ho seria en tres ocasions: 1926-27, 1930-33 i 1943-46. Casat en segones núpcies amb una porrerenca, amb el triomf de l’aixecament militar el juliol de 1936 no dubtà a afiliar-se a la Falange. “No hi ha cap document –assevera l’investigador– que digui que Sitjar fos un botxí. Ara bé, tenim fotos seves al costat dels grans dirigents falangistes. Tan bona sintonia és sospitosa. No sembla que fos el cas del filòleg Francesc de Borja Moll, que vestí la camisa blava més per una qüestió de por i supervivència”.