“Per desenganxar-me d’un ansiolític he de prendre fins a cinc pastilles”

PalmaEl consum d’ansiolítics continua a l’alça a les Illes Balears. Entre el 2010 i el 2020 el nombre de pacients que en prenien es va mantenir estable entorn dels 112.000. Però la pandèmia va suposar un punt i a part: l’any 2022 ja eren 147.390 els usuaris d’aquest tipus de medicaments (que formen part del grup de les benzodiazepines) i en els tres primers mesos del 2023 ja se n’han comptabilitzat 87.600. Aquest darrer valor, segons Oriol Lafau, el coordinador de l’Oficina de Salut Mental de les Illes Balears, mostra que “previsiblement s’acabarà aquest any amb registres superiors als dels períodes precedents”.

Amb tot, l’increment de consum també té la seva correspondència en el nombre de persones amb dependència a les benzodiazepines. “No només ha anat a l’alça, sinó que té un impacte transversal a totes les edats”, exposa. En aquest fet també hi influeix el mercat negre de fàrmacs. “Te’n vas a la porta de Sant Antoni i pots trobar fàcilment tranquil·litzants per sis euros la pastilla”, diu Lafau. Els que els venen són persones que els obtenen perquè els tenen receptats. Però els que els compren “no són drogoaddictes a l’ús, sinó individus ben normals que tenen una gran dependència a la medicació, malgrat que ja no la tenen prescrita”, lamenta.

“Des dels 14 anys he pres 11 psicofàrmacs diferents per tractar l’ansietat, la depressió, la irritabilitat i la falta de son”, explica Neus (nom fictici), que ara té 28 anys. “Ara mateix, per desenganxar-me d’un ansiolític, l’Alprazolam, he de prendre fins a cinc pastilles per substituir-lo que em deixen baldada i sense forces per caminar ni obrir els ulls”, lamenta. D’aquesta manera descriu Neus com és la desescalada en el consum de benzodiazepines, uns medicaments que les fonts consultades han coincidit a assenyalar que són addictius a partir de la sisena setmana de presa. La realitat, però, és que molts pacients els consumeixen durant mesos, i fins i tot anys, pel fet que se’ls renova la medicació automàticament, a vegades sense passar per consulta. “Ara mateix, sense el medicament no soc funcional. No puc fer feina, estudiar o gaudir d’estar amb els amics”, assegura Neus.

La falta de psiquiatres i la llista d’espera que aquests tenen influeixen en l’increment de les addiccions . El resultat, segons explica Javier Kuhalainen, psiquiatre a l’Hospital Comarcal d’Inca, és que “la seva incidència ha crescut i l’edat dels afectats ha baixat”. En la mateixa línia, exposa que té molts pacients que van a consulta, se’ls proposa retirar el medicament que prenen i, aparentment, “ho accepten de bon grat”. Però surten per la porta i se’n van a cercar un altre metge que els ho recepti, “i si no ho aconsegueixen, cap a Urgències”, lamenta.

Kuhalainen exposa una experiència habitual a la seva consulta: “Em trob amb persones de 30-40 anys, amb un nivell cultural alt, que venen amb un autodiagnòstic i exigeixen un fàrmac. La meva missió és parlar amb ells per veure si realment el necessiten”, diu. Si més no, reconeix que molts pacients volen escoltar el que ells creuen “i els és igual el criteri professional, si no concorda plenament amb la seva voluntat”.

Des de les Unitats de Conductes Addictives (UCA) també perceben l’augment dels usuaris dependents a les benzodiazepines. Antoni Zamora n’és el coordinador, i explica que històricament aquest tipus de medicaments s’han prescrit “amb molta facilitat”. Aquesta situació ha fet d’Espanya un dels països on més es consumeixen. Zamora exposa que, a causa de les llistes d’espera de psiquiatria (que en el cas de Kuhalainen és de cinc mesos­), el problema es concentra en l’Atenció Primària. Els professionals atenen molts de pacients i se’ls fa difícil fer un seguiment de l’evolució de tots ells, i de si estan abusant de la medicació. “El pacient mai no acceptarà que fa un consum addictiu, perquè sempre hi contraposarà el benestar que li produeix la benzodiazepina. I s’entra en un cercle sense fi”, diu Zamora.

Retirada gradual del fàrmac

Un dels problemes amb què es troben els professionals, explica Javier Kuhalainen, és que “la gent ha perdut la por a prendre antipsicòtics i antidepressius i se n’ha vulgaritzat l’ús”. A més, quan s’opta per la retirada del fàrmac, es desemmascaren els traumes que té aquella persona i “et pots trobar amb abusos sexuals, maltractaments o suïcidis en l’àmbit familiar. S’ha d’anar amb peus de plom”, exposa. El procés de retirada del medicament s’ha de fer de manera progressiva. En casos lleus es pot treure de manera més abrupta, mentre que en els més greus “és necessari introduir un medicament alternatiu, per esquivar la dependència del cos al químic original”, apunta Zamora.

En Ramon (nom fictici) té 37 anys i també està intentant reduir el consum d’ansiolítics amb una pauta dissenyada pel seu psiquiatre: “He de limitar al màxim el consum de Lorazepam i, si em fa falta, he de prendre Rivotril, que se suposa que és menys addictiu. L’objectiu és que d’aquí uns quants mesos pugui deixar de medicar-me”, explica. El procés no li és fàcil. “Estic molt cansat, no tenc gens d’equilibri, m’han d’ajudar per aixecar-me del llit, caminar... i ni parlar-ne de conduir”, diu. Ara està de baixa, sense data prevista de reincorporació, i pateix per si l’empresa decideix acomiadar-lo de manera disciplinària. “La llei ho permet, si aconsegueixen acreditar un descens del meu rendiment laboral abans de la baixa”, lamenta Ramon.

La visió de Vicente Galaso, psicòleg i coordinador de l’associació La Nostra Veu, entra en conflicte amb la dels sanitaris que defensen l’ús normalitzat de la medicació. “El que fan és potenciar la contenció farmacològica i, com més medicat, més tranquil·let i sobretot més dòcil està el pacient”, explica. En moltes ocasions és possible calmar les persones “des de l’afecte i l’amor, només escoltant-les”, apunta. Galaso no rebutja l’ús de medicació “quan sigui necessària, però sense cronificar-la, que és el que es fa”, opina. Si més no, lamenta que hi ha molt de desconeixement sobre com ajudar el pacient que vol deixar els fàrmacs: “Alguns psiquiatres pretenen que l’afectat no es vulgui desenganxar i l’intenten convèncer que, si ho fa, estarà pitjor”. Això fa que “molta gent tingui por de suspendre l’ús de les pastilles i en desisteixi”, lamenta.

Per la seva banda, Ramon explica que durant tots els anys que ha pres ansiolítics ha deixat de banda els seus éssers estimats. “Sentia apatia cap a tot el que m’envoltava, era un tros de carn morta que no es descomponia”, recorda. Ara, una vegada ha reduït el consum de Lorazepam, ha recuperat el desig sexual i les ganes de viatjar. Ell entén que la medicació és necessària en molts dels casos, però en el seu “han estat més els mals que els beneficis”, diu. “He estat vuit anys aplacat pels fàrmacs i ara m’emocion quan pens en el dia en què no hagi de mirar el rellotge per saber si és hora de prendre la dosi. Ara em toca formar part, de nou, del món real”, confirma Ramon amb fermesa.