Desertors de l’Església

Als anys seixanta, arran de la decepció provocada pel Concili Vaticà II, les Illes també se sumaren a l’escalada de capellans secularitzats que encara dura

Antoni Janer Torrens
01/06/2019
7 min

H i hagué molta d’expectació en el Concili Vaticà II, que se celebrà entre el 1962 i el 1965. De la mà del papa Joan XXIII, l’Església es proposava ventilar-se i posar-se al dia. Només optà, però, per una operació d’imatge, sobretot en aspectes litúrgics: entre d’altres coses, les misses deixaren de dir-se en llatí i d’oficiar-se d’esquena als feligresos. Així, els assumptes més terrenals quedaren de banda. La constatació que l’Església no volia saber res de l’obertura que li reclamaven moltes veus progressistes arribà el 1968. Enmig dels moviments d’emancipació social i sexual que corrien per tot Europa, el papa Pau VI, en la seva encíclica Humanae Vitae, refermava les posicions més tradicionals de la institució i enterrava qualsevol idea renovadora com la supressió del celibat.

Les sagrades escriptures no diuen res que els preveres no es puguin casar. De fet, se sap que el primer papa, sant Pere, tenia dona. La llei del celibat es promulgà per primera vegada al segle XII, al Concili de Lletrà. La seva principal raó de ser no era per motius d’entrega a Déu, sinó més aviat econòmics: els capellans casats repartien l’herència entre els seus fills, la qual cosa provocava un empobriment de les diòcesis. Malgrat aquesta norma, la majoria de clergues continuaven vivint en parella. Calgué esperar al segle XVI, amb el Concili de Trento, perquè el celibat s’imposàs definitivament -amb el temps aquest vot, derivat del llatí caelebs (“solter”), es confondria amb el de castedat, que implica abstenció de qualsevol pràctica sexual. L’Església Catòlica esdevindria així una excepció. No debades, en tota la resta (l’anglicana, la protestant, l’oriental i l’ortodoxa) els capellans sí que es poden casar.

Penjar els hàbits

Qui, des de Mallorca, seguí amb molta d’atenció totes les novetats del Concili Vaticà II és Pere Barceló, de 89 anys. “Aquell concili em va decebre molt. Va ser el que m’animà a penjar els hàbits després de setze anys de servei pastoral”. La passa la feu el 1970 a 40 anys: “Vaig sortir de l’Església perquè em vaig enamorar d’una dona. En un primer moment estava empegueït d’anar pel carrer. Aleshores vaig decidir anar-me’n a Madrid per casar-me i estudiar sociologia. Al cap d’un temps, vaig tornar a Mallorca, on el bisbe Teodor em va acollir molt bé. Vaig acabar fent feina de director de personal a l’hotel Victòria”.

Avui Barceló, pare de dos fills, es confessa molt creient i encara ajuda a la seva parròquia d’Estellencs. Assegura, però, que el celibat no té sentit: “La solitud d’un capellà és un acte d’heroïcitat. Amb tot, alguns capellans poden sentir-se més lliures no estant casats”. L’octogenari exprevere fa el següent avís a l’Església: “Va per avall. S’ha d’estructurar de bell nou i ha de comptar més amb les comunitats laiques. Jo admir el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, perquè em sembla un home d’una gran valentia. Encara queda, però, molt per fer”. Barceló va ser un dels impulsors de Sabal (Secularitzats Associats de Balears), que reuneix prop d’un centenar d’excapellans i exfrares. A principi de 2000 el Congrés dels Diputats aprovà una de les principals reivindicacions del col·lectiu: poder cobrar el 95% de la pensió completa dels anys de la seva vida religiosa”.

La darrera missa

Un altre membre de Sabal és Cecili Buele, antic dirigent del PSM i d’Esquerra Republicana de Catalunya. De 74 anys, va ser el primer mulat mallorquí, fill d’un guineà i d’una arianyera. El 1981 digué la darrera missa dels seus tretze anys de carrera eclesiàstica. Tenia 36 anys. “Jo -assegura- vaig penjar els hàbits per tres motius. En primer lloc, em vaig enamorar d’una dona. En segon lloc, com a capellà, em pesava molt haver de representar una església que no feia allò que havia de fer, que era estar amb els més pobres. Jo havia estat quatre anys de missioner a l’Àfrica i quatre més a Amèrica Llatina, on vaig veure bastanta misèria. Quan vaig tornar a Mallorca, vaig constatar que l’Església era dels sectors menys pobres que hi havia. I en tercer lloc, vaig deixar el ministeri religiós perquè considerava injust que l’Església Catòlica hagués de ser tan diferent de la resta respecte del celibat. Obligar a no tenir relacions sexuals va en contra dels drets humans”.

Buele també va trobar molta de comprensió per part del bisbe Teodor, que va ser qui s’encarregà de tramitar-li la secularització davant Roma. Avui manté intacta la seva fe, però assegura que l’Església s’ha de repensar de cap a peus: “Així no pot continuar. Si s’encerten les maneres de viure la religió, tirarà endavant. Si no, cada vegada quedarà amb menys feligresos”.

Frare durant nou anys

Una altra veu secularitzada que clama per una renovació de l’Església és l’historiador algaidí Pere Fullana, de 60 anys. Va ser frare durant nou anys. Abandonà l’orde el 1991 a 32 anys. Ell ho feu per motius professionals: “M’havia doctorat en història i em vaig adonar que la meva vida estava més dissenyada per fer feina a fora que a dins de la congregació religiosa. Jo no veia futur a la meva vida pastoral”.

Fullana, avui casat i pare d’una filla, assegura que va passar molt de gust fent de frare. Confessa, però, que el tema emocional se li feu feixuc: “T’obliguen a dur un estil de vida que és totalment irreal, que és separar-te de la resta. Tu ets el líder d’una comunitat, exerceixes un lideratge que emocionalment et provoca un embull interior. T’has de relacionar amb una gent amb la qual contínuament has de dur posat el fre de mà per evitar malentesos. També s’ha de dir que no tothom està preparat per viure tot sol”.

De la generació de Fullana, el noranta-cinc per cent dels capellans penjaren els hàbits. “L’actual Església -recalca- està en procés de liquidació, està totalment obsoleta i corre el perill de convertir-se en una secta. És una institució que dona l’esquena al carrer. S’ha d’obrir a les comunitats de creients tan potents i rics que té al seu interior. Ha d’estar amb les dones i amb el col·lectiu LGTB, amb els col·lectius que lluiten i s’apoderen. Jo referm més la meva fe quan estic amb aquests col·lectius que no anant a missa”.

L’historiador algaidí aposta per eliminar el celibat: “Hi ha professions que també requereixen màxima dedicació i no per això se’ls obliga a no tenir parella. Sobre aquest tema l’Església és esclava dels seus prejudicis i de la seva hipocresia”. Fullana no dubta que els actuals casos de pederàstia dins del clero són fruit de tants d’anys de repressió sexual: “A la meva època hi havia un ambient enrarit, molt tèrbol. Veia capellans majors que perdien el nord anant darrere els ninets a les primeres comunions. Ens arribaven queixes de pares que deien que hi havia capellans que atabalaven els seus fills. Quan n’informava la cúpula eclesiàstica, em deien de tot. Aleshores l’Església se sentia molt protegida i segura que allò mai no es destaparia. Assumia que cadascú tenia les seves debilitats; del que es tractava era que aquells comportaments no es fessin públics. Ningú, però, s’imaginava que arribaríem a l’escenari actual”.

Fullana reconeix que l’Església hauria de tenir més ull a l’hora de seleccionar els seus clergues: “Jo veia gent acomplexada per a qui l’Església era un refugi a les seves mancances personals. També n’hi havia de molt malaltissa, confosa, que es resistia a acceptar la seva condició homosexual. S’ha de tenir en compte que fa vint-i-cinc anys allò correcte per a la societat eren les relacions heterosexuals”. Avui els homes són els únics que s’atreveixen a parlar públicament sobre el seu passat de vida pastoral. Cap de les exmonges consultades per aquest diari no ha volgut donar el seu testimoni.

En aquests moments, segons dades del Bisbat de Mallorca del 2018, a l’illa hi ha 276 sacerdots (180 capellans diocesans i 96 membres de congregacions religioses) -la xifra també inclou els jubilats. En canvi, de monges, n’hi ha gairebé el doble, 548. D’altra banda, el Seminari Major de la Sapiència de Palma està donant formació a deu futurs capellans.

El Seminari, el refugi de la cultura

Des de 1954 tots els futurs capellans passaven pel Seminari de Sant Pere de Palma, avui convertit en un col·legi concertat. Substituïa el Seminari Vell, prop de Monti-sion. Eren tretze anys de formació. Entre tots els grups, cada curs acadèmic sumava més de 300 seminaristes. No tots, però, hi entraven amb la intenció d’ordenar-se capellans, sinó més aviat per tenir accés a la cultura en la pobra Mallorca de la postguerra. Fou el cas del palmesà Francesc Obrador, històric dirigent socialista, avui de 77 anys. Ell hi entrà tard, el 1959, a desset anys. “En aquell temps -diu-, a Mallorca, si no tenies doblers, per estudiar havies d’anar al Seminari, ja que no hi havia universitat ni cap altre centre d’estudis. Jo era l’únic que compaginava feina i estudis. Des de catorze anys treballava a sabates Gorila”.

El 1966, en acabar la seva formació de seminarista, Obrador tingué clar que la vida pastoral no anava amb ell: “Estic molt agraït a l’Església per la possibilitat que em donà d’estudiar filosofia, teologia, grec, llatí, hebreu... El Seminari era un refugi de la cultura. Disposava d’una biblioteca que tenia llibres que no trobaves enlloc més, la qual cosa em va permetre obrir-me al món. A més, al Seminari vaig conèixer el català, la meva cultura. No s’ha d’oblidar que, en temps del franquisme, els capellans varen tenir un paper molt important en la conservació del català. Jo vaig ser de la primera generació de professors de català amb Francesc de Borja Moll”.

Després de la seva etapa al Seminari, Obrador s’afilià a Comissions Obreres i se n’anà a treballar a l’hoteleria: “Considerava que era el futur d’aquella illa i era allà on hi havia els problemes. Aleshores un estudi deia que el 40 per cent dels treballadors de la badia de Palma eren analfabets. Així, amb el suport de l’Església, vàrem començar a muntar centres d’acolliment, escoles i escoletes”.

L’exseminarista tingué una activitat política frenètica. Fundà Cristians pel Socialisme, milità en el Partit Comunista i també seria secretari general de la UGT Balears. Finalment, ajudà a fundar el Partit Socialista de les Illes (PSI), del qual encapçalà la llista a les eleccions generals espanyoles el 1977. Entre el 1979 i el 1983 va ser conseller al Consell de Mallorca. “El 60 per cent de consellers que hi havia aleshores -recorda- havien estudiat al Seminari”. Obrador seria batle de Calvià durant vuit anys (1983-1991). A les eleccions autonòmiques de 1991 fou candidat a la presidència del Govern balear pel PSIB. Les va perdre davant de Gabriel Cañellas.

stats