Desestacionalitzar era això
A la fi hem sabut què volia dir desestacionalitzar: quasi al mateix temps hem descobert que el turisme cultural, que també ens havia de salvar, era el turisme de congressos, el dels grans festivals de música i el dels esports
PalmaLa foto no és de l’estiu passat, ni de cap altre estiu anterior. Està feta el passat dia 6 de novembre i, com podeu veure, els cavallers i les dames que suren ficats dins l’aigua, o estirats damunt dels matalassos inflables, no fan gens d’aspecte de passar fred. Són a Cala Sant Vicenç, a la zona de l’hotel Don Pedro (que ara s’anuncia com a Globales Don Pedro), i són una demostració vivent de la màxima turbocapitalista que afirma que no existeixen les crisis ni els problemes sinó les oportunitats.
Ens hem passat la vida dient i repetint que la manera d’evitar els excessos del turisme (saturació, massificació, deteriorament paisatgístic, esgotament de recursos) implicava la desestacionalització. Havíem après fins i tot a pronunciar aquest mot sense travar-nos la llengua, i durant bastant d’anys es produïa una associació directa entre el fet de tenir turistes durant tot l’any, i no només a l’estiu (‘desestacionalització’ vol dir això), i la suposició de tenir un turisme de millor qualitat. Ara bé, la pregunta que sorgia era com aconseguir-ho. Com fer que vingués un turisme que no cercàs només sol, platja i això que ara se’n diu oci nocturn (un eufemisme grandiós), sinó un turisme atret per la seducció que les nostres illes irradien també a la primavera i, per què no, a la tardor i a l’hivern. Segur que aquest turisme ja no seria tan d’espardenya (denominació censurada), ni de gatera (denominació censurada), ni de masses (denominació fortament qüestionada), sinó que seria de qualitat. De més qualitat que el que ja tenim i tot, si és que això és possible.
Però ves per on, la desestacionalització no haurà arribat finalment com a fruit de profundes reflexions i afinades estratègies, sinó de bracet del canvi climàtic (denominació censurada). El fet que ja no faci tres mesos de calor a l’any sinó sis, i que hi hagi racons del món com la Mediterrània, en què per Tots Sants (denominació corregida: per Halloween) encara anam en màniga curta i passam nits d’aquestes que en diuen tropicals –a vint graus o una mica més–, ha ajudat decisivament moltes persones a organitzar les seves vacances d’una altra manera. Viatjar no ja amb les temperatures insofribles de l’estiu, sinó amb unes temperatures de tardor que encara són més càlides que les de l’estiu al teu país, i estalviar-te d’aquesta manera les aglomeracions, les carreteres i autovies permanentment embossades, els renous estridents de nit i de dia, les platges estibades de gent en què estendre la tovallola és tan difícil com guanyar la loteria, i l’inacabable etcètera d’inconvenients del nucli dur de l’estiu, és una temptació considerable. Viatjaràs en temporada baixa, d’acord, però amb les comoditats dels que ho feien en temporada alta abans de la pandèmia. A les nits potser refresca una mica, però tampoc no gaire, i amb una mica de roba damunt les espatlles encara aniràs més elegant a sopar en una terrassa amb pretensions.
La desertificació
De manera que la desestacionalització del turisme no serveix per racionalitzar el turisme, ni per tenir millor turisme, sinó senzillament per tenir també turisme en els moments de l’any que abans no en teníem. Enhorabona. Aquesta setmana ha començat la Conferència de les Parts de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (vaja, una altra vegada), la COP29, a l’Azerbaidjan. Ha estat precedida, com és habitual, de l’informe de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), que observa que enguany la temperatura mitjana del planeta ha superat 1,54 graus la mitjana de referència, quan el llindar fixat pels Acords de París exigien que aquest augment no anàs més enllà dels 1,5 graus. L’OMM insisteix a no ser fatalista i recorda que les dades són reversibles. Però a la vegada, aquest escalfament assenyala el camí cap a la desertificació.
Mentre no hi arribam, podem banyar-nos a la mar escalfats pel sol en ple novembre, com les granotes que es couen contentes al bany maria, sense botar de l’olla encara que puguin fer-ho, perquè s’hi troben calentones. A la fi hem sabut què volia dir desestacionalitzar: quasi al mateix temps hem descobert que el turisme cultural, que també ens havia de salvar, era el turisme de congressos, el dels grans festivals de música i el dels esports. L’ésser humà és l’única espècie capaç de cantar victòria mentre cau per un precipici, perquè hi cau amb un matalàs inflable a baix del cul.
