Sebastià Salvà: "Vaig desistir de ser notari per fer el que em fa feliç: ensenyar català a la universitat"

PalmaVa ser el 2014 quan el llicenciat en Dret Sebastià Salvà i Puig decidí deixar de preparar-se per ser notari. Aleshores es traslladà a Barcelona per dedicar-se a l’estudi de la lingüística. Ara és professor associat del Departament de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma. La seva tesi doctoral, sobre la concordança del participi en el català de Mallorca, ha guanyat el Premi Marià Aguiló de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tenint en compte que redirigíreu els vostres estudis quan teníeu més de trenta anys, us considerau una vocació tardana?

— A mi sempre m’ha agradat molt l’estudi de les llengües, i especialment del català. De fet, quan encara anava a escola, a casa em compraren diverses gramàtiques, perquè passava gust de consultar-les i analitzar-les. Sempre havia volgut estudiar Filologia Catalana, però quan havia de començar a la universitat, seguint, en part, el consell dels meus pares, vaig concloure que era més convenient matricular-me a Dret. Ara bé, com a assignatura de lliure configuració, vaig triar Fonologia Catalana, amb el professor Nicolau Dols (avui president de la Secció Filològica de l’IEC). Finalment, em vaig llicenciar en Dret amb premi extraordinari i, tot seguit, vaig començar a preparar-me les oposicions a Notaries.

Quin temps hi dedicàreu?

— Moltíssim. Anys. El meu preparador va ser Joan Munar, que ara és notari d’Artà. Sempre ofereix la possibilitat als seus clients de fer les escriptures en català. Em vaig presentar a les oposicions una parell de vegades sense èxit. Amb la crisi del 2008, en la pràctica, les oposicions, en lloc de ser cada any, eren cada dos o tres anys. Essent així, s’obria un horitzó un poc fosc, perquè no sabia quan tornaria a tenir l’oportunitat.

Però no va ser fins al 2014 quan us n’anàreu a Barcelona per fer realitat la vostra il·lusió...

— És que has de menester temps, per prendre aquestes decisions, i tot es va ajuntar amb una crisi personal.

I els vostres pares, com s’agafaren el vostre canvi de rumb?

— Al final ells passaven més pena que no jo, perquè jo ja tenia la decisió presa. Aleshores vaig parlar amb Joana Rosselló, qui és inquera i és professora de Sintaxi de la Universitat de Barcelona. Com que jo era llicenciat en Dret, dubtava si matricular-me al Grau de Llengua i Literatura Catalanes o fer directament un màster oficial per poder orientar la meva carrera cap a la recerca de la lingüística. Rosselló em va recomanar de matricular-me al màster oficial interuniversitari en Ciència Cognitiva i Llenguatge, coordinat per la Universitat de Barcelona. I així ho vaig fer. Jaume Mateu, professor de Teoria del Llenguatge, va esdevenir director de la meva tesi. El 2021 em vaig doctorar amb el cum laude del tribunal.

Com us heu mantingut durant tot aquest temps, tenint en compte que ja teniu 40 anys?

— Sempre he tingut el suport dels meus pares. Gràcies a ells, vaig poder redirigir la meva carrera. També em va ajudar molt gaudir d’una beca predoctoral de la Generalitat de Catalunya. A més, he fet de professor del nivell C1 de català als Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. D’ençà que em vaig doctorar, som professor associat a l’Autònoma. Ara es dona la paradoxa que puc fer classes de català a la universitat, però no podria fer-ne a un institut, perquè no som llicenciat en Filologia Catalana. Esper que les conselleries d’ensenyament algun dia ho canviïn.

Imaginau-vos que ara ve el dimoni cucarell i us diu: “Sebastià, si renuncies a tots els coneixements i titulacions lingüístiques adquirides, et faig notari de Llucmajor”. Què li diríeu?

— Li contestaria que me n’afluix, que estic molt bé així, i que vaig desistir de tornar-me a presentar a les oposicions per fer el que em fa feliç: ensenyar als estudiants de Llengua i Literatura Catalanes a la universitat.

No hem parlat gens de l’objecte d’estudi de la vostra tesi...

— Sí que és ver, però us ho puc resumir de manera relativament fàcil. En el parlar de Mallorca, en els temps composts, el participi concorda en gènere i nombre amb l’objecte directe si aquest va davant el verb, i no sols amb pronoms febles (‘Aquestes persianes ja les he pintades’), sinó també en altres construccions (‘Quina persiana has pintada?’; ‘Les persianes que has pintades han quedat espectaculars’; ‘Aquesta persiana, he pintada, i no aquesta altra!’), i així ho demostra l’estudi diacrònic que he duit a terme. En canvi, si l’objecte va darrere el verb (‘Ja he pintades les persianes’), la concordança ha reculat molt. És a dir, solem dir més ‘Ja he pintat les persianes’. Això és així almanco per als catalanoparlants de Mallorca majors de 40 anys. Entre els joves, la cosa està canviant, en part per l’estandardització que es du a terme en l’ensenyament. És un procés que es dona en totes les llengües. Per això hi ha molts de joves que ara diuen ‘Jo soc en Sebastià’ i no ‘Jo som en Sebastià’, o ‘Me les pots donar’ en lloc de ‘Les me pots donar’. En la qüestió del participi, i arran de la meva tesi, la darrera edició (en línia) de la Gramàtica Catalana de l’IEC ha admès com a normativa la concordança del participi en els casos que us he esmentat.