Desmuntant Jaume I

PalmaAra que fa unes setmanes que restauren l’estàtua eqüestre de Jaume I, al centre de Palma, podríem provar de desmuntar el Conqueridor. És a dir: veure si, efectivament, fou aquell model de virtuts que recullen les nostres tradicions. No és un home, és un mite. Heroi de rondalles i de llegendes, exemple de saviesa i de cavallerositat, bon cristià, bon governant i legislador, magnànim, tendre, probablement cap altre monarca ha gaudit, entre nosaltres, de tan bona premsa. I, probablement, cap altre no ha estat tan manipulat. Començant per ell, que va voler transmetre una imatge molt concreta de si mateix.

Per als mallorquins, és el nostre mite fundacional: la història es divideix en abans i després de la conquesta del 1229. No una, ni dues, sinó setze rondalles de les que va recollir mossèn Alcover li són dedicades. I això no és poca cosa, perquè és l’únic cas d’un monarca històric que protagonitza aquestes narracions populars. Des que anava a escola, fins a la seva darrera victòria contra els moros, ja mort, embalsamat i fermat al cavall –aquesta, claríssimament copiada d’una altra, atribuïda al Cid. Les miraculoses petjades del seu cavall són per tota la geografia illenca.

La mateixa consideració, o més gran, té Jaume I al País Valencià. Els catalans el votaren, el 2005, com el personatge històric més estimat, en una enquesta del programa de TV3 El favorit. Potser ha estat a l’Aragó on podem trobar alguna veu dissident: el biògraf del rei Stefano Cingolini cita l’estudiós Fernando Fondevilla que el definia com “un monstre subtilment prodigiós”. Per cert: un monarca que, de naixement, no era ni català, ni aragonès, ni, òbviament, mallorquí, ni valencià; sinó nascut a Montpeller, territori de la seva mare.

Deixau-me dir per començar que, pràcticament fins als nostres dies, una font essencial per saber coses sobre Jaume I és el Llibre dels fets, la seva autobiografia, gènere molt poc habitual a l’època. La veritat és que no sabem si la va redactar ell mateix. L’argument del canonge del XVI Bernardino Gómez, per assegurar-nos que s’ha de donar crèdit al que diu, és com per quedar-se astorat: “Que si per llei està prohibit mentir davant d’un príncep, no podem creure d’un tan cristià i catòlic com aquest, que volgués deixar els comentaris que va fer (...) mancats de veritat i per sempre mentiders”. Ja ho sabeu: un rei creient no diu mentides. Genial.

El rei i les dones

Menteix, Jaume I, al Llibre dels fets? Cingolini ha sotmès la crònica a un veritable tercer grau, què seguim en aquest reportatge. El nostre mític monarca ens relata la seva primera infància, que, òbviament, no podia recordar. Manipula la seva primera victòria contra els nobles revoltats. Reconstrueix discursos fent servir les paraules que li semblen adients. Omet episodis que no el deixen en un bon lloc. Falseja els prolegòmens de la campanya de València. Algunes dates no encaixen. De les dones i de la família, pràcticament ni en parla. No esmenta el naixement del primer fill, Alfons. Ni les segones noces, amb Violant d’Hongria, ni la mort d’aquesta, ni les vingudes al món dels futurs reis Pere i Jaume.

Per la seva relació amb les dones, no podem dir que Jaume I fos gaire exemplar –en els nostres temps del ‘Me Too’, encara ho seria menys. De la seva primera esposa, Elionor de Castella, se’n va divorciar argumentant parentiu pròxim, cosa que, òbviament, ja sabien en el moment que es casaren. Sembla que volia contraure un nou matrimoni, més avantatjós políticament. A la tercera, Teresa Gil de Vidaurre, la va repudiar, al·legant que havia emmalaltit de lepra, argument no gaire caritatiu. Aquest home, tan femellut, a qui se li coneixen vuit amants com a mínim, d’altra banda sembla un calçasses: la decisió de repartir els regnes entre els fills Pere i Jaume s’atribueix a la influència de Violant d’Hongria.

És mal de creure que el Conqueridor, que feia tan poc cas a les dones de la seva vida, fos tan sensible als plors de la reina Violant com per acceptar dotar els seus fills amb sengles dominis. Més aviat hem d’entendre, com afirma Cingolini, que el rei es considerava propietari dels seus regnes, i encara més dels que havia conquerit i, per tant, podia fer amb ells el que volgués. Això sí, els podia dividir perquè ell era únic i irrepetible: als seus successors, els va prohibir fer el mateix en el futur. Repartiment, sí, però sense exagerar.

Per altres comportaments, tampoc sembla que Jaume I fos un exemple de cavallerositat, saviesa, bonhomia i talent militar. La primera campanya, l’assalt a Peníscola, va ser un fracàs. En iniciar la de València va incomplir el pacte que havia fet amb el noble Blasco d’Alagó sobre la possessió de Morella. Les conquestes mallorquina i valenciana foren sengles casos evidents de descoordinació entre els atacants. Al País Valencià va repartir més terres de les disponibles, la qual cosa generà un caos jurídic. Al setge d’Enguera va ordenar degollar o penjar desset presoners, com a amenaça als resistents. El 1245 va declarar conquerides totes les terres valencianes –com si fos Bush a l’Iraq el 2003–, quan el que és cert és que encara quedava molt per fer. El 1248 en va decretar l’expulsió dels antics pobladors musulmans.

Als occitans –per defensar els que el seu pare havia mort a la batalla de Muret–, Jaume I els va deixar penjats en mans dels francesos, i als càtars els va perseguir: la Inquisició romana es va establir a la corona d’Aragó, al seu regnat. El 1238 va prometre ajudar les ciutats italianes revoltades contra l’emperador, però no va fer res. El seu caràcter era propens a la ira, de vegades francament autoritari, però la seva valentia s’ha de matisar: les victòries les va obtenir sobre enemics poc temibles, mai sobre rivals poderosos.

La frustrada canonització

Roma no paga traïdors, però Jaume I sí que en va fer servir un: Alí de la Palomera, per informar-se sobre la Mallorca que volia conquerir. Les víctimes de l’assalt a Madina Mayurqa, el 31 de desembre del 1229, es calculen en vint mil persones. La crònica islàmica assegura que el darrer governant, Abu Yahya, fou torturat al llarg de quaranta-cinc dies, fins a la mort, perquè revelàs on amagava les seves riqueses. I que Jaume I va assegurar, a la seva família, que ell no havia ordenat, ni autoritzat, aquesta barbaritat, la qual cosa denota una ignorància desconcertant del que passava davant els seus nassos.

El Llibre dels fets és, sobretot, un exercici d’autobombo de Jaume I i de com volia passar a la història. El monarca es tenia, a si mateix, en una altíssima consideració. Tanta, com per establir un paral·lelisme amb el bon Jesús. Començant per la seva concepció, pràcticament miraculosa, ja que els seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, es detestaven cordialment. I seguint per l’elecció del seu nom, en una cerimònia estranya amb dotze ciris, amb els noms dels dotze apòstols. En portar-lo la seva mare a l’església, l’endemà del seu naixement, els monjos cantaven dos himnes: un sobre la victòria del Senyor sobre els enemics, premonició de les seves futures conquestes, i un altre, el de Zacaries, sobre l’arribada del Messies.

Aquesta consideració messiànica, de protegit de Déu, apareix constantment en el relat del rei. I, amb això, certament, Jaume I era un avançat al seu temps: el poder del monarca per voluntat de Déu fou un invent bastant posterior i molt útil, del segle XVI. Tan arrelada estava la condició de ‘bon cristià’ del Conqueridor que es va promoure la causa de la seva canonització. No era tan absurd com ens pot semblar als nostres dies: després de tot, els seus contemporanis Lluís IX de França i Ferran III de Castella són als altars, i no és que el seu comportament fos molt més exemplar, als ulls contemporanis. En el cas del nostre monarca, però, no només el llastraven les seves múltiples infidelitats, sinó la seva excomunió, per haver tallat la llengua al bisbe de Girona, a qui acusava d’haver trencat el secret de la seva confessió.

Probablement, com apunta Cingolini, les darreres paraules de Jaume I foren per dictar les seves voluntats testamentàries, que el tenien obsessionat quan es trobava a les portes de la mort. Però això, en un monarca tan gloriós, sonava molt poc heroic. Així que, talment una pel·lícula, el cronista Ramon Muntaner fa que el rei s’aixequi del llit per reclamar l’armadura i enfrontar-se, un cop més, als sarraïns. Mentrestant, l’hereu, Pere el Gran, aconsegueix derrotar-los, i el rei, just abans de morir, celebra aquesta darrera victòria. Geni i figura fins a la sepultura, mai més ben dit.