PalmaA principis dels anys setanta el paradís ja era irreconeixible. Així el descrivia Diario de Mallorca l’1 de setembre de 1971 en un editorial titulat “La destrucción de Mallorca”: “Tendremos que ir aprendiendo a vivir en una ‘ciutat bruta’ (como escribía recientemente un lector preocupado), a contemplar un paisaje urbano que ha violado todas las reglas de la estética, a sumergirnos en aguas marinas de dudoso color y a recordar cómo era nuestra naturaleza antes de que la envileciésemos con edificaciones y urbanizaciones que bastarían para descalificar a arquitectos, propietarios y a quienes autorizaron sus desaguisados […].
Zonas enteras de nuestra isla ya no tienen remedio. Algunas personas han destrozado, en provecho propio, lo que era patrimonio de todos: la naturaleza mallorquina. Sin embargo, todavía se puede lograr que algunos rincones resten intactos y que otros sean mejorados por el hombre, en vez de aniquilados. Pero seamos conscientes de que si no se acomete una auténtica planificación y si no se frena la anarquía de la especulación de suelo, la destrucción de Mallorca será un hecho consumado”.
Aliè a aquesta destrucció del paradís, el 1972, el cantant valencià Nino Bravo rodava entre Mallorca i Eivissa el seu famós videoclip Un beso y una flor. I, el 1978, la diva italiana Raffaela Carrá també filmaria a Mallorca i Menorca el seu hit Hay que venir al sur. Eren vídeos que estaven en sintonia amb la gallina dels ous d’or que havíem engreixat als anys seixanta. Tanmateix, després de l’eufòria, ja es feien evidents els problemes que havia originat una explotació urbanística sense cap mena de planificació.
Els primers “guerrers verds”
El desembre de 1973, a les acaballes del franquisme, naixia a Palma el Grup Ornitològic Balear (GOB). El seu objectiu inicial era l’estudi i la conservació d’espècies tan emblemàtiques com el voltor negre, present en el seu logo. Aviat, però, també es preocupà per la protecció del medi ambient. Així, el 1975 allargà el seu nom oficial i hi afegí “i defensa de la Naturalesa”.
El 1977 el moviment ecologista viuria la seva primera gran mobilització. L’empresa catalana PAMESA ja tenia la llum verda per començar a construir una urbanització de luxe a l’illot de la Dragonera, a Andratx -el 1974 l’havia comprat als seus antics propietaris i havia obtingut la llicència d’obres per mitjans poc ortodoxos. Aleshores no es tingueren en compte les al·legacions presentades pel GOB, l’Obra Cultural Balear, el Foment de Turisme, el Col·legi d’Arquitectes i la Societat d’Història Natural de les Balears. La batalla, però, encara no estava perduda.
Tot començà el matí del 7 de juliol de 1977, la mítica data del 7-7-77. Una cinquantena de joves carregats de motxilles es concentraren a Sant Elm. Estaven vinculats amb Talaiot Corcat i Terra i Llibertat, dues formacions anarcoecologistes. La seva estètica hippie cridà l’atenció de turistes i veïnats, que no sabien què feien allà. Tenien la mirada fixada a l’horitzó. Dalt de matalassos de platja o de petites embarcacions, creuaren com pogueren el canal que separa Sant Elm de la Dragonera. De seguida, el guàrdia de l’illot avisà els responsables de PAMESA. En qüestió d’hores arribaren fins a Sant Elm guàrdies civils i molts de periodistes. La notícia fou portada de tots els diaris locals de l’endemà. Els rotatius nacionals i europeus també se’n feren ressò.
El clam d’aquells primers “guerrers verds” era “PAMESA cabrons, Dragonera per als dragons!”. Entre ells hi havia els artistes Miquel Barceló, Margalida Escales, Gerard Matas i Andreu Terrades. Durant els deu dies que ocuparen l’illot, feren assemblees i emeteren comunicats, en què denunciaven les manipulacions legals de les autoritats en benefici de la classe rica dominant. L’escriptor andritxol Baltasar Porcel no dubtà a donar-los un cop de mà. Els deixà una barqueta per a les seves incursions marítimes.
L’opinió pública estava dividida davant l’acció d’uns okupes que havien posat de moda una paraula, ecologisme, coneguda ja gràcies al mediàtic Fèlix Rodríguez de la Fuente. N’hi hagué que els aplaudiren, com la cantautora Maria del Mar Bonet i el pintor Joan Miró, que el 1973 havia ideat un nou logo per al Foment de Turisme amb el títol Sol de Mallorca. D’altres, en canvi, els titllaren d’utòpics i d’anar contra el progrés i la modernitat. Fins i tot els acusaren de voler convertir les Balears en una comunitat de pagesos.
Els fruits de la lluita
Tanmateix, a poc a poc, aquella causa anà guanyant adeptes. L’octubre de 1979 tingué lloc a Palma la primera gran manifestació en defensa de la natura. Rere la pancarta “Salvem la Dragonera” s’aplegaren milers de persones de tota ideologia. Per Nadal d’aquell mateix any els “guerrers verds” tornaren a ocupar l’illot durant dues setmanes. La campanya s’acabaria lliurant a l’àmbit judicial amb una sèrie de demandes interposades per una plataforma cívica encapçalada pel GOB. El 1984 el Tribunal Suprem decretà la prohibició d’urbanitzar la Dragonera, la qual seria adquirida el 1987 pel Consell de Mallorca del conservador Joan Verger Pocoví. Aleshores, les males llengües digueren que PAMESA havia utilitzat els ecologistes per vendre l’illot a més bon preu, per 280 milions de pessetes. El 1995 arribaria la declaració de parc natural.
La Dragonera es convertiria en l’estendard de la lluita verda balear, sempre pacífica, sense ni una sola mostra de violència. Fou, a més, la primera mobilització social de la democràcia espanyola. El seu particular “No ens mouran” marcaria el següent objectiu: la salvació del Trenc. L’especulació urbanística amenaçava l’arenal verge més important de Mallorca. Els fruits d’aquesta lluita persistent no es recollirien fins a 2017, en ser declarat parc natural pel Govern. El 2013, però, l’ecologisme ja s’havia emportat una primera alegria amb l’enderrocament dels apartaments il·legals de les Covetes, prop del Trenc.
Davant l’amenaça d’un nou projecte d’urbanització, el 1980 el GOB també impulsà, a Andratx, la compra per subscripció popular de la finca la Trapa -el devastador incendi que patí el juny de 1994 tornaria a despertar grans mostres de solidaritat. El 1983 l’entitat ecologista es proposà expulsar els militars de l’arxipèlag de Cabrera. De la mà de Greenpeace del mallorquí Xavier Pastor, aconseguiria que el Ministeri de Defensa hi suspengués les maniobres. El 1991 ja pogué respirar més tranquil quan l’espai gaudí de la categoria de parc nacional.
El reconeixement de parc natural seria per a altres llocs d’un gran valor paisatgístic: l’albufera d’Alcúdia (1988), Mondragó de Santanyí (1992); l’albufera del Grau, l’illa d’en Colom i el cap de Favàritx (1995) a Menorca, i les Salines d’Eivissa i Formentera (1995). El 1993 Menorca assolí la glòria, en ser declarada per la UNESCO Reserva de la Biosfera. I el 2011 Mallorca veuria la serra de Tramuntada declarada Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Paisatge Cultural.
El 1994, el GOB també instà el Consell de Mallorca a reactivar l’expedient disciplinari per tal d’esbucar l’hotel Monnàber de Fornalutx. Es tractava de l’emblema de l’urbanisme il·legal a l’illa. Havia començat a construir-se sense llicència el 1962, però quedà a mitges perquè l’empresa constructora acabà fent fallida. La demolició es va dur a terme el 28 de juliol de 2000.
“Parc sí, pàrquing no”
La dècada dels setanta l’ecologisme també visqué amb l’ai al cor la reforma del parc de la Mar, de Palma. Es tractava d’una vella il·lusió de la ciutat. Situada davant la Seu, era una esplanada de 95.000 m2 en la qual s’instal·lava la Fira del Ram. En un principi estava previst construir-hi un gran aparcament. Amb tot, les protestes populars, amb eslògans com “Parc sí, pàrquing no”, aconseguiren aturar aquell projecte. Així, el 1972 el Ministeri d’Obres Públiques transferí a l’Ajuntament els terrenys amb la condició que es destinassin a parc públic.
El 1978, un jurat format per Josep Lluís Sert i Joan Miró adjudicà el primer premi al projecte de l’equip Zócalo. La seva aposta era crear un gran llac on es pogués tornar a reflectir la catedral i que havia d’enllaçar amb el mar gràcies a un petit pont sota l’autopista del passeig marítim. Les obres començaren i el pressupost es disparà enmig de les crítiques. El 1979, el socialista Ramon Aguiló arribà a la batlia i l’assaltaren els dubtes: “I com pot un ajuntament d’esquerres defensar una obra d’aquest cost?”. Tanmateix, el parc seria inaugurat, finalment, el 12 d’octubre de 1984 pels reis d’Espanya.
El llegat ecologista
D’ençà del seu despertar al final dels anys setanta, l’ecologisme no ha deixat d’actuar de fiscal de la política balear. Va ser un moviment pioner a nivell nacional que aviat feu el salt a l’esfera política europea. A Alemanya el 1978 es creà la formació verda Die Grünen, que el 1983 donà la sorpresa amb 27 escons al Parlament de Bonn. A casa nostra, Els Verds, fundat el 1992, seria el primer partit d’Espanya a tenir un ecologista electe en una institució legislativa. L’honor va recaure en l’eivissenc Josep Ramon Balanzat, que, entre 1995 i 1999, exercí de diputat al Parlament balear.
El 1999, amb el Primer Pacte Progressista de Francesc Antich, Margalida Rosselló, al capdavant de Medi Ambient, fou la primera consellera verda de l’estat espanyol. El 2002 es faria realitat l’ecotaxa, que, tanmateix, només tingué poc més d’un any de vida. I és que la lluita ecologista s’hagué de reprendre durant la legislatura d’obres faraòniques de Jaume Matas (2003-2007), que, ironies de la vida, havia estat ministre de Medi Ambient amb Aznar.
Ara l’ecotaxa s’ha tornat a implantar i també s’ha acabat acceptant en altres destinacions turístiques d’Europa. Amb tot, el moviment verd no para d’eixamplar la base social amb noves entitats reivindicatives com Terraferida, que no es cansa de recordar als polítics que “Qui estima Mallorca, no la destrueix”.
Art al servei de l’ecologisme
Els anys setanta sorgí a Mallorca una sèrie d’agrupacions artístiques que, sota l’aixopluc del moviment Jove Plàstica, es rebel·laren contra els efectes devastadors del boom turístic. L’illa havia passat de rebre 127.000 turistes, el 1951, a més de quatre milions, el 1973.
L’abril de 1978 tots aquells artistes ecologistes participaren en un número especial de la revista Neon de Suro, sota el títol ‘Neon i Sverige’. Hi ironitzaren sobre alguns dels tòpics de la societat mallorquina i la sueca mitjançant collages d’imatges publicitàries i de fotografies antigues de la Mallorca preturística. El volum incloïa missatges tan contundents com “No vengueu de vacances a Mallorca, per favor”, “This body was born in Majorca, Land of tourism” o “It’s better in the fiction”.
Després de mobilitzar-se el 1977 contra la urbanització de la Dragonera, el 1980, la Jove Plàstica ajudà el GOB a comprar la finca de la Trapa. Per tal de recaptar doblers, organitzà subhastes d’obres d’art, exposicions i concerts. El 1981 fou el torn de protestar contra la central tèrmica del Murterà, al costat de l’albufera d’Alcúdia. El 1992, contra la cimentera de Lloseta. I, el 1995, contra la incineradora de Son Reus, a la carretera de Sóller.
Entre els membres de la Jove Plàstica hi havia l’artista Miquel Barceló. Amb vint anys, fou un dels darrers okupes a abandonar la Dragonera. Va decidir passar la major part de la seva estada en el punt més alt de l’illa, al far abandonat de na Pòpia. Aquella experiència li refermà les seves conviccions ecologistes. El 2013, en la legislatura del president Bauzá, Barceló protagonitzaria una campanya del GOB amb el vídeo Mallorca Blackout. En el muntatge, que es projectà a la fira de turisme de Berlín, el felanitxer pintava amb gotes negres cadascun dels projectes urbanístics que amenaçaven l’illa.
I la setmana que ve: ‘Lletraferits a Formentor’