Francesc Conesa: "Després d'un fet lamentable com és la manera en què ha sortit el meu predecessor, cal tornar a la vida ordinària de l'Església"

MaóLa Diòcesi de Solsona té nou bisbe després de la renúncia de Xavier Novell per contreure matrimoni amb la psicòloga i escriptora de novel·les eròtiques Silvia Caballol. Es tracta de monsenyor Francesc Conesa, alacantí de naixement (25 d’agost de 1961) i que ha liderat el Bisbat de Menorca durant els darrers cinc anys. Completà els estudis eclesiàstics en el Seminari Major d’Oriola i va obtenir el Batxillerat en Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València el 1985. Afronta la nova experiència a terres catalanes amb il·lusió, però amb la sensació que havia trobat el seu lloc a l’illa.

Com heu viscut la decisió de traslladar-vos a la Diòcesi de Solsona?

— És el moment del canvi, i difícil al mateix temps. Són dies de molta feina, intensos, de donar moltes explicacions i de respondre múltiples telefonades. Deixe una Diòcesi que estime molt, tot i que reconec que tinc il·lusió per iniciar l’experiència a Solsona. Visc el moment en pau.

Aquest tipus de decisions que afecten el curs vital d’una persona es consensua?

— No. Normalment al Sant Pare li fan una proposta de tres possibles candidats i decideix en funció dels informes que té. Evidentment, un s’hi pot negar, però ho vaig acceptar com ho he fet tota la vida. Vaig escriure al Sant Pare per comunicar-li que ho acceptava de bon gust.

Us queda un regust agredolç?

— Sí, perquè a Menorca em trobava molt bé. Han estat cinc anys preciosos, meravellosos, d’acompanyar la fe dels cristians de l’illa i d’emprendre noves iniciatives. M’hi he sentit molt a gust i, per aquest motiu, em costa molt deixar Menorca. Em sap greu la sensació de decepció entre aquelles persones que ara es poden sentir desemparades i que pensen com serà el nou bisbe de Menorca, la incertesa que desperta tot aquest procés. Ara bé, estic molt il·lusionat per anar a una nova destinació, assumir una altra població, un altre món, i amb ganes de viure la nova aventura.

Què coneixeu de Solsona?

— Pràcticament res, sincerament. M’han passat informes, he mirat coses per compte meu, i espere l’anàlisi de la situació en què es troba la Diòcesi la propera setmana.

Un dels objectius és posar-hi pau després de la sortida de Xavier Novell?

— Tal vegada sí. Crec que s’ha de normalitzar la vida de l’Església i després d’un fet lamentable com és la manera en què ha sortit el meu predecessor, cal tornar a la vida ordinària de l’Església i la seva missió, que és donar a conèixer l’obra de Jesucrist.

Enteneu que hi hagi feligresos decebuts en veure que això ha succeït a la seva Diòcesi?

— Primer de tot s’ha de respectar la decisió de Novell, a més de la seva feina al capdavant de la Diòcesi de Solsona. De la mateixa manera, considere que molts mitjans de comunicació n’han fet burla i no han respectat la decisió i la llibertat d’una persona. Als bons cristians segurs que els ha fet mal aquesta situació per l’impacte mediàtic i per com s’ha tractat l’assumpte. Cal passar pàgina i mirar endavant, oblidar el que ha succeït, parlar-ne i encarar el futur.

Tornem a Menorca. Com heu viscut la pandèmia de la covid-19?

— Són uns mesos molt complicats, però hem intentat mantenir l’activitat religiosa per continuar en contacte i per atendre des del punt de vista social i caritatiu la gent. No hem aturat en cap moment de la pandèmia la prestació d’aquests serveis i estic content de la reacció de la nostra Església davant una situació límit com el covid-19.

L’Església ha estat per a molts ciutadans una via de suport essencial per superar la crisi sanitària?

— No només ho ha estat, sinó que continua avui dia ajudant famílies senceres que estan pagant les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Encara queda molta pobresa provocada per una crisi sanitària que no acaba mai.

Tot i el desastre que ha suposat la pandèmia, ha crescut la solidaritat entre les persones?

— Puc afirmar que Menorca és una Diòcesi amb un elevat grau de solidaritat, que es nota principalment en les aportacions econòmiques i d’aliments per part dels feligresos a les diferents parròquies. Vam crear un fons de solidaritat i ha resultat un èxit rotund que s’ha traduït a pagar els lloguers a persones que no podien assumir-lo, entre altres accions. A més, el nombre de voluntaris ha augmentat considerablement per ajudar Càritas. Els menorquins tenen una sensibilitat especial.

L’Església a l’illa està molt arrelada?

— Efectivament. Aquest aspecte cal tenir-lo present, perquè l’Església està integrada a la societat, la gent no veu la seva parròquia com una cosa estranya dins un barri o un poble, la veu com un tret identitari propi, tot i que després no vagin a missa ordinàriament. Cada església està integrada a la cultura del poble i això és molt positiu.

I això que l’Església no té gaire bona premsa...

— També tenim molts defectes i és necessari reconèixer les nostres mancances. En el missatge als fidels menorquins he reconegut que potser hi ha coses que hauria d’haver fet d’una altra manera, o he decebut persones pels meus criteris o formes d’actuació. Som humans i cometem errors; de vegades ens ataquen amb raó, però d’altres ho fan per una qüestió de perjudicis. Una cosa es veure l’Església des de fora i atacar-la i l’altra és participar en ella. L’Església són moltes persones que hi posen la cara per ajudar.

Què trobareu a faltar de Menorca?

— La relació amb moltes persones, l’amistat creada en aquests cinc anys amb capellans i cristians laics, i la proximitat de les parròquies dels pobles. M’agrada molt la cultura d’aquesta terra, he gaudit molt de les festes patronals per l’alegria que contagien, i evidentment la pau que et transmet la mar.