18 anys i després què? La incertesa dels joves extutelats

Palma.Fora de l'abisme, protegits, acompanyats, ben atesos. Fins a 18 anys, els menors tutelats reben l'atenció de professionals que se'n cuiden. Al seu dia a dia tenen suport efectiu i afectiu. "Hi invertim molts de recursos econòmics i professionals, tant la societat com les entitats. Aquesta és una feina molt vocacional. Hi dedicam molts, però que molts, d'esforços i, quan arriben a la majoria d'edat, hi ha un tall", explica, donant intensitat a les paraules, Sebastià Gibert, responsable del programa d'emancipació del Grec, Grup d'educadors de carrer.

El repte

Una possible solució seria un pla integral. És el que cal fer per Sebastià, qui creu que hauria d'estar liderat per l'Administració. Sempre ha estat necessari, segons diu, però amb el context actual és urgent, ja que "aquí hi ha al·lots que no tenen per menjar", assegura. El que ell proposa és unificar esforços per no deixar tirats aquests joves. "Hi ha una descoordinació total entre les administracions. Caldria fer feina tots plegats: l'Ibavi, el SOIB, tots. Els joves haurien de ser els primers a fer els cursos, perquè quan compleixen 18 anys són un nombre més", assenyala qui es fa càrrec de la coordinació del programa d'emancipació.

Per aquest professional, amb una llarga experiència en el sector de la intervenció socioeductiva, trencar el suport que han rebut pot ser fins i tot contraproduent . "Des del punt de vista de l'eficiència, cal fer-hi alguna cosa. I és que, després de la inversió feta, que els al·lots visquin processos de pobresa i que no puguin fer el seu projecte de vida amb una feina significarà un nou cost social, que pot ser la presó o perpetuar les ajudes socials", apunta.

Les estadístiques indiquen que més del 80% dels joves de 18 a 24 anys viuen amb la família. Però la majoria dels que han estat tutelats han patit realitats d'abandonament, maltractament o negligència. "I si no és aquesta realitat, com a mínim no tenen família. Tot i així, els demanam que madurin abans que la resta", diu Sebastià Gibert. Per ell, el pont cap a la vida adulta hauria de ser fins a 22 anys com a mínim.

Sense sortida

Clara Roca fa sis anys que fa feina al Grec. Ara és una de les quatre educadores que es fa càrrec dels 50 joves amb més de 18 anys que atén l'entitat. "Quan no hi havia la crisi, era molt ràpida la inserció laboral. Qui ho volia trobava feina tot d'una, encara que fos per escurar, de jardineria o de mossos d'un magatzem", recorda Clara. "Ara hi casos de joves que han fet recerca de feina durant dos anys i no han trobat res", diu.

Del mig centenar d'aquests al·lots majors d'edat, només nou tenen una plaça en un pis. La resta se cerca on viure. "Cap no queda sense sostre, però sí que n'hi ha un que dorm a Cala Ardiaca", explica Sebastià. Però el problema per ell no és cobrir-los la necessitat d'habitatge. "No és una qüestió de pisos. És de recursos. Ells haurien de tenir accés a unes rendes mínimes", assenyala.

Ara no hi ha cap dels 50 al·lots en procés d'emancipació amb una feina de vuit hores i que cobri 1.000 euros. Com a molt tenen feinetes puntuals. "Als tres pisos d'emancipació que tenim, el Grec s'encarrega del manteniment, però ells han de comprar el sabó, el menjar i el que necessiten. I ho tenen molt malament per cobrir aquestes necessitats bàsiques. Abans els joves que feien feina aportaven el 5% a la casa. Ara ningú no ho pot fer", assegura el responsable del programa d'emancipació.

Un dia de Nadal

Fa uns dies l'organització rebé com a donació nadalenca uns sacs d'ametles, una excusa perfecta per fer un taller d'elaboració de torró al pis d'emancipació que tenen a Son Gotleu. Asseguts a la taula, acompanyats de Clara, qui fa el taller, hi ha Mohamed Koné, de 21 anys; Sinimory Keila, de la mateixa edat, i Elias Erazu, de 18. Somriures, bromes, ambient relaxant. El renou de la màquina que redueix les ametles a pols i els records de per què són al Grec sobrevolen l'espai. "A 16 anys vaig anar denunciar els pares a la Policia per maltractament. M'atupaven. Ells intentaven educar-nos a la seva manera, però no m'agradava", recorda Elias quan explica la seva història. Ell de llavors ençà no ha volgut tornar a ca seva, on hi ha el seu germà petit de nou anys. Això sí, té clar que la seva vida ha millorat des que és part del Grec. Com a la majoria de companys, el futur està marcat per la incertesa. Una de les possibilitats que preveu és anar a estudiar a Alemanya. Mohamed també pensa a partir. A França o a Anglaterra, diu. "Tot està fatal, cerc feina però no trob res". Ell va viure fins a 17 anys a França, que és quan va venir a Mallorca perquè hi tenia la seva germana. "Quan vaig arribar, em va dur a un centre de menors perquè econòmicament no podia mantenir-me", comenta. Sinimory també va venir perquè tenia un familiar aquí. Durant un temps li anà bé. "Jo he fet feina de cambrer i tenc l'ESO", diu i es lamenta de les poques possibilitats laborals que hi ha. "Tenc un germà petit a Mali que complirà 18 anys d'aquí a poc. Ell volia venir, però quan li he explicat la situació, ja no ho vol", explica.

Sinimory, Mohamed, Elias i altres al·lots no tenen gaire perpectives, però igualment se cercaran la vida. Han creuat països i fronteres o han sortit de situacions d'abusos. "Són al·lots que fan coses increïbles, tenint-ho tot en contra. Descobreixen possibilitats per trobar noves sortides i tirar endavant. És fàcil dir-ho: tot en contra, però és molt mal de viure", assenyala Sebastià Gibert. Quan s'acabi l'acompanyament que els fa el Grec, quedaran de nou tots sols i davant seu, sense cap mirament, trobaran l'abisme laboral.