Així fa de pare

Espartac Peran: "Després de la mort d’un fill, què et fa tirar endavant?"

Periodista de televisió i pare de la Clàudia i l’Adrià, de 8 i 5 anys. Ha presentat diversos formats a TV3, des del 'Telenotícies', 'La Marató', l’'Especial de Cap d’Any' o diversos magazins i concursos. Ara dirigeix el concurs 'Atrapa’m si pots'. Publica 'Tres desitjos abans de morir. De la mort, el dol i la vida' (ed. La Campana), una intensa i emotiva reflexió sobre la mort, un cant a la vida.

Espartac Peran, periodista de TV3.
04/01/2024
3 min
El més llegit

Ara que canviem d'any aprofitem per recordar els articles més llegits del 2023. Aquest va ser publicat el dia 29 d'agost de 2023

La meva història és més que trista, però és la que m’ha fet com a persona, amb tot el bo i dolent que pugui tenir. Haver viscut en una família marcada per la mort m’ha definit en tot: en els sentiments, en la manera com cuido les coses, en les pors que tinc, en la manera d’estimar la vida.

Què va passar?

— Els meus pares van tenir la desgràcia de perdre per accident un fill. Va passar de sobte, jugant. Estava enfilat en una paret de metre i mig i va caure. S’hauria pogut fer una esgarrinxada, però va tenir la mala sort de caure malament i que un cop a la nuca el matés. Tenia nou anys. Tot això va passar quan jo encara havia de néixer. Però quan en una família hi ha una desgràcia tan gran, no queda afectada només una generació, sinó que els efectes de la tragèdia ressonen en les generacions següents i jo pertanyo a aquesta generació següent.

Però no vas ser pas un nen trist...

— Jo neixo en una família de la qual em sento orgullosíssim. Sento que he tingut els millors pares del món. Quan jo era un nen, tot això no ho vivia de manera dramàtica. Jo vaig viure una infància com la de qualsevol altre nen. Ara bé, un cop vaig ser més gran i, sobretot, quan he tingut fills, ha ressonat tot altra vegada.

Com vivíeu a casa el record del germà mort?

— Amb poesia, amb tendresa: portant flors al cementiri, fent un petó a la foto seva que la mare va tenir sempre a la tauleta de nit o explicant coses boniques de la seva curta vida.

Dius que ara tot et ressona altre cop.

— La meva filla s’acosta als anys que tenia el meu germà quan va morir. Ho he vist en els meus altres germans. Quan els meus nebots s’han acostat als nou anys, tot torna, es desperten pors i sento una empatia intensa. Ara sento més el dolor de la mare i del pare. Allò que van viure, jo no ho podria viure, de cap de les maneres, de cap ni una. Fent xerrades sobre el llibre, se m’han acostat pares que han perdut un fill i he sentit l’impuls de preguntar-los allò que voldria preguntar als meus pares si fossin vius: per què vau tirar endavant? Després de la mort d’un fill, què et fa tirar endavant?

Sí, com segueixes vivint?

— Per a mi, no hi ha res que et permeti viure. Em costa molt imaginar com jo podria continuar endavant si perdés l’Adrià o a la Clàudia. Et dic això i se’m fa un nus a la gola. Ara, també tinc una resposta.

Quina?

— Que, d’alguna manera, en qualsevol circumstància, sempre acabes trobant alguna cosa que t’enganxa a la vida. Un pare a l’hospital, un animal que vols seguir cuidant... sempre trobes alguna cosa.

Llegint el llibre m’ha commogut com expliques la mort d’una mare jove, amiga teva.

— La meva filla i la seva tenien sis anys i eren amigues. Quan va morir i ella era encara de cos present, les nenes corrien per la casa i van fer una cosa que ens va desconcertar als adults. Es van acostar al cos, li agafaven la mà, l’aixecaven i la deixaven caure. Un cop i un altre. Estaven experimentant amb la mort. Fins que els vam demanar que deixessin de fer-ho. Crec que no hem de privar els nens i les nenes de veure els morts, d’anar als funerals i als enterraments. Crec que cal protegir de moltes coses però no de veure la mort.

Explica’m una experiència lluminosa amb els fills.

— Jo trobo aquesta lluminositat quan faig coses amb cada un d’ells, a soles. Trobo que és important fer coses només amb un perquè d’aquesta manera comparteixen amb tu els seus pensaments. Aquest vincle de tu a tu amb un fill és brutal. Tenir consciència de la mort fa que sigui un pare que no es queixa de res.

Alguna cosa et deu molestar...

— Saps què em fa ràbia? Quan vaig pel carrer amb els dos fills i algú i em diu: "Carai, Espartac, vas de cul". Doncs no. De cap manera. Estic amb les persones que vull estar i estar amb ells no em suposa cap sacrifici. Moltes vegades els pares hem cregut que els fills ens atabalen, que estar sempre pendents d’ells és pesat quan, de fet, és un regal immens.

La mort també ens pot fer somriure, oi?

No fa gaire, el petit, era al lavabo, cagant, i em diu: "Papa, tot això de la mort, crec que ho entenc, però el que no sé és què fan els morts quan tenen ganes de fer pipí o caca".

stats