Desterrar la “vergonya” de l’anatomia femenina

Nova YorkA Allison Draper li encantava la classe d’anatomia. Com a estudiant de primer curs de medicina a la Universitat de Miami, el llenguatge li semblava clar, precís i funcional. Si buscava el terme llatí per designar gairebé qualsevol part del cos, podia fer-se una idea d’on era i què feia. El flexor carpi ulnaris, per exemple, és un múscul de l’avantbraç que doblega el canell, exactament com el seu nom indica. Però un dia va buscar el nervi púdic, el que aporta sensibilitat a la vagina i la vulva, o genitals femenins externs. El terme es deriva del verb llatí pudere : avergonyir-se. El nervi de la vergonya, com assenyala Draper: “Em vaig quedar... Què? Perdó?”

La cosa va empitjorar. Quan el seu professor li va entregar un exemplar del llibre Terminologia anatòmica, va descobrir que la paraula llatina per designar la vulva -llavis interns i externs, clítoris i mont de Venus- era pudendum. Traducció: una part de què t’has d’avergonyir. No hi havia una paraula equivalent per designar els genitals masculins. Llavors es va enfurismar.

La ciència de l’anatomia va començar a la Itàlia del segle XVI com a camp d’estudi reservat als erudits. Aleshores era molt difícil trobar un cadàver femení, i molt més una dona dedicada a l’estudi de l’anatomia. No és estrany, doncs, que algunes paraules grinyolin avui dia. El que va sorprendre Draper, però, va ser el fet que aquesta paraula hagi sobreviscut a 500 anys de revisions i actualitzacions, i que pràcticament ningú sabés el que significava. Un dels que no ho sabien era el seu professor d’anatomia, Doug Broadfield, que des de feia 14 anys explicava als alumnes el canal, el nervi i l’artèria púdics. “No m’ho havia plantejat mai”, diu.

A més, l’ús d’aquest terme no es limitava a l’àmbit acadèmic. Tothom que hagi anat a la facultat de medicina segurament ha après a fer un blocatge del nervi púdic, consistent en una injecció anestèsica al lloc on hi ha aquest nervi. Es fa servir per diagnosticar i tractar certes formes de dolor pèlvic, per practicar cirurgies vulvars i vaginals i per alleujar el dolor en la segona fase del part, per bé que és molt menys habitual que l’epidural.

Antje Barreveld, especialista en control del dolor a l’Hospital Newton-Wellesley de Massachusetts, fa 250 blocatges de nervi púdic a l’any. “És increïble que encara es faci servir aquest terme llatí -diu-. Què diu això de la classe mèdica i la seva visió de les dones?”

El 2019, amb el suport de Doug Broadfield, Allison Draper va començar a investigar per a un estudi en què s’afirma que pudendum no és correcte com a terme mèdic i que s’ha d’eliminar. “Era un projecte fascinant -diu-. Volia arribar al fons de la qüestió”.

Vergonya per a tothom

Al principi, la vergonya no diferenciava entre sexes. Els escriptors romans del segle I deien pudendum per designar els genitals d’homes, dones i animals. El 1895 l’anatomia va reconèixer oficialment que tant homes com dones tenien una zona púdica. Però 60 anys després només es parlava de pudendum femininum -la part vergonyosa de les dones-. Posteriorment es va simplificar com a pudendum i es feia servir com a sinònim una mica més formal de vulva. Avui dia, la paraula apareix en gairebé tots els llibres de text de medicina.

Draper no era l’única persona empipada per aquestes arrels. El 2014 Bernard Moxham, cap d’anatomia de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, va col·laborar amb Susan Morgan, de la mateixa universitat, per analitzar el biaix de gènere en l’ensenyament de l’anatomia. El 2016 Moxham i Morgan van preguntar a centenars d’estudiants de medicina i anatomistes si els preocupava que pudendal provingués de la paraula avergonyir-se. A la majoria els era igual. Un anatomista va afegir: “És interessant saber d’on prové, però forma part d’una terminologia establerta”.

Aquesta actitud indiferent va horroritzar el doctor Moxham. No era només pel sexisme inherent al terme: “Alguna cosa d’això hi ha, no hi ha cap dubte en aquest sentit. Però també és inadequat des del punt de vista científic i biològic”. Es dona per fet que els termes anatòmics són informatius i descriptius. Pudendum no és cap de les dues coses. “És l’únic terme que remet a un context moral”, diu Moxham.

Hi ha altres termes que reflecteixen conceptes antiquats sobre les dones. La paraula himen, que continua apareixent en gairebé tots els manuals de medicina, té la mateixa arrel que Himen, el déu grec del matrimoni. Nymphae, un terme una mica més antic per referir-se als llavis menors, prové de la paraula llatina per designar una núvia o una donzella bonica. Fins i tot la paraula vagina, que es pot traduir com a “beina d’un espasa” o “embolcall cenyit”, fa pensar que la funció principal d’aquest òrgan és acollir un penis, cosa que no és exacta ni tampoc neutra des del punt de vista científic.

Moxham sabia que la terminologia establerta també es pot canviar en el context d’altres iniciatives per erradicar de la medicina el biaix racial i de gènere. Acabava de deixar el càrrec de president de la Federació Internacional d’Associacions d’Anatomistes, que preparava el llançament de la nova edició de la Terminologia anatòmica.

El 2016 Moxham va proposar que el grup de terminologia de la Federació, que en aquell moment estava format exclusivament per homes majoritàriament europeus, retirés de la següent edició del seu diccionari pudendum i les paraules derivades. No podia abordar tot el sexisme que hi ha dintre de l’anatomia, però eliminar aquesta paraula tan problemàtica semblava fàcil. “No hi veia cap problema -diu-. No m’ho podia ni imaginar”.

Segons el grup de terminologia, la seva missió és vetllar per un vocabulari “àgil i adaptable que es mantingui vigent en el món de la medicina, la biomedicina i les professions relacionades amb la salut, que evolucionen a gran velocitat”. Però, a la pràctica, els avenços són molt lents. El seu principi rector és “ser conservadors quan es plantegen canvis de terminologia i lògics a l’hora d’aplicar-los”, tal com diu en un correu electrònic Thomas Gest, anatomista de la Universitat de Houston i expresident del grup de terminologia.

“Això no tirarà endavant”

Per a molts membres del grup, canviar el nom d’un nervi que els metges esmenten molt sovint era anar massa lluny. “Els anatomistes no podran mantenir la seva credibilitat davant dels cirurgians i altres professionals biomèdics si diuen que ja no es pot utilitzar la paraula púdic ”, va afirmar Paul Neumann, neurocientífic canadenc i membre del grup de terminologia de l’època. “Això no tirarà endavant”. I afegeix: “No és tan fàcil arraconar l’únic nom amb què sempre s’ha designat una cosa. Aleshores la baralla es va enverinar”.

Durant mesos van volar d’una banda a l’altra aïrats correus electrònics sobre el que s’havia de fer amb els termes censurables. Un membre va acabar dimitint. La disputa es va enverinar tant que l’agost del 2019 el grup va acordar, a proposta de Moxham, una moratòria de dos anys perquè es calmessin els ànims. “¿Es pot arribar a acalorar una colla de setciències?”, pregunta Gest. “Per ser uns setciències, ens vam acalorar força”.

La decisió es va prendre sense fer soroll. Draper se’n va assabentar a finals del 2019 gràcies a l’últim paràgraf d’un article mèdic: pudendum ja no apareixeria com a terme oficial a la pròxima versió de Terminologia anatòmica. De tota manera, l’article assenyalava que l’artèria púdica, el canal púdic i el nervi púdic es mantindrien relativament sense variacions, “perquè l’ús de la paraula pudendalis per a estructures presents en ambdós sexes no es pot interpretar com a masclista”. Si la vergonya es repartia igual entre tots dos sexes, potser no era tan greu.

Un biaix constatat

Un cop aconseguit el seu primer objectiu, Draper es va adonar de l’oportunitat de promoure un debat més ampli sobre el biaix de gènere en la medicina. En el seu article, publicat aquest any a la revista Clinical Anatomy, defensava que les actituds masclistes gràcies a les quals pudendum havia persistit en el lèxic mèdic durant segles tenien conseqüències en l’assistència sanitària.

“No és només qüestió de parlar de semàntica -afirma Draper-. És important perquè les dones -sobretot les dones de color i, sobretot, les dones disconformes amb el seu gènere- no reben l’atenció mèdica que es mereixen o no tenen accés a l’atenció sanitària”.

La vergonya és un dels factors pels quals les dones i els homes transgènere i les persones no binàries amb vulva reben una atenció mèdica pitjor o tardana. Un sondeig de l’organització benèfica britànica The Eve Appeal va descobrir el 2014 que un terç de les dones joves amb problemes ginecològics no anaven al metge i que al 65% els costava dir les paraules vagina o vulva.

Leilani A., de 30 anys, no havia tingut mai problemes per parlar de la seva anatomia sexual. El novembre del 2018 va començar a notar un dolor persistent entre les cames: “Quan dic que em cremava la vulva, vull dir que la tenia en flames”. Tenir relacions sexuals era insuportable; els metges li van suggerir que provés de prendre’s una copa de vi. I afegeix: “Tens la sensació que és el nervi de la vergonya. Vaig passar tanta vergonya que pensava: «Déu meu, ¿és un càstig per haver sigut oberta i positiva en qüestió de sexe?»” Més d’un any després li van diagnosticar una neuràlgia del nervi púdic, una afecció crònica que comporta la lesió, irritació o compressió del nervi. Afecta homes i dones i és més freqüent en esportistes que van amb bicicleta o munten a cavall, així com en dones que han donat a llum o han estat sotmeses a una cirurgia pèlvica. Al final va trobar tractament.

Des d’un punt de vista pràctic, canviar el nom d’aquest nervi plantejaria un repte a metges com Antje Barreveld, que cada dia s’hi refereix. De tota manera, creu que “és un pas que s’ha de fer. Aquests canvis costen molt però transmeten un missatge molt potent”.

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell