Un de cada deu ciutadans d’Eivissa paga de lloguer tot o més del que guanya

PalmaEra dia 6 de febrer d’enguany. La presidenta del Govern, Francina Armengol, lliurava 43 habitatges de protecció pública al carrer Maria Teresa de León d’Eivissa; un edifici fet amb la màxima cura, amb materials de proximitat. Tot plegat era una festa plena de missatges d’esperança respecte del difícil accés a l’habitatge a l’illa i de com els poders públics intenten contenir el drama eivissenc. En acabar, un tècnic que havia gestionat tota l’obra va mostrar a la comitiva política un edifici just al costat de la promoció inaugurada: 27 pisos de mida estàndard que no superen en absolut la qualitat de la promoció pública. Això sí, el preu del lliure mercat esgarrifa: 800.000 euros cada un. La mateixa persona va explicar que pràcticament tots els ha comprat un fons d’inversió, que els explotarà en règim de lloguer a preus inassumibles o els revendrà arribat el moment.

L’habitatge ha esdevingut un negoci exponencial a les Illes Balears, i a Eivissa arriba a cotes desproporcionades. No debades, la ciutat és ara mateix la que té el preu més alt per metre quadrat de tot l’estat espanyol, la qual cosa significa que comprar resulta impossible i llogar està per sobre dels niguls. De fet, el 84% de les persones que viuen de lloguer a Eivissa ciutat hi destinen més del 30% dels seus ingressos i, per tant, superen allò que es considera recomanable per tenir unes finances personals o familiars sense risc. Més preocupant és que el 22,3% paga per un lloguer més del 50% del que cobra; el 10,8% destina a la mensualitat de la casa més del 75% dels ingressos i un de cada deu llogaters paga el 100% o més del que guanya. En concret, un 5,3% dels llogaters de Vila destina al pagament de l’habitatge més del total del que ingressa mensualment.

D’això els experts en diuen ‘empobriment per viure’. “És un fenomen que s’està començant a produir i que resulta molt preocupant, perquè confirma que es gasta més del que s’ingressa per poder accedir a un habitatge digne”, explica Sònia Vives, geògrafa de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i directora de l’estudi més exhaustiu que s’ha fet mai a les Balears sobre propietat i costos del lloguer. Tot i que se centra en la ciutat d’Eivissa, reflecteix una realitat que s’estén a la resta de l’illa.

La tasca d’anàlisi l’havia encarregada l’Ajuntament d’Eivissa. El batle, Rafel Ruiz (PSIB), admet no saber com afrontar una realitat “que és un veritable desastre. Els eivissencs ja no podem comprar una propietat, però tampoc viure de lloguer. Cal posar límits a la compra per part d’estrangers, cosa que ha disparat tots els registres. Si això no és una emergència residencial, llavors jo ja no sé què és”, lamenta. I no s’està de demanar col·laboració. “La Unió Europea ha d’intervenir-hi sense excuses perquè, en un espai tan petit amb una marca internacional tan potent, els locals no hi podem viure ni fer-hi feina”, confirma.

Expectativa de negoci

A Eivissa, tots els experts coincideixen que el lloguer turístic dels habitatges ha disparat els preus. “L’expectativa de negoci és tan gran que ningú vol els llogaters locals. S’ha perdut totalment el sentit social de l’habitatge, que hauria de ser precisament la base d’una relació entre propietari i inquilí”, explica Daniel Granda, del Sindicat de Llogateres d’Eivissa. Per això, es va prohibir el lloguer vacacional als plurifamiliars, però l’estudi que ha realitzat l’equip de la UIB confirma que actualment n’hi ha 300 (il·legals), que mouen més de 7 milions d’euros en ingressos cada mes en temporada alta. “Els pisos i les cases són un actiu econòmic, ja no són una llar. S’ha desvirtuat completament el concepte d’accés a l’habitatge, i això ho paga amb patiment la població local”, afirma el catedràtic de Geografia Onofre Rullan, que també ha participat en l’estudi.

I qui es fa d’or amb aquesta situació?Evidentment, els propietaris de pisos i cases, que són particulars en un 85%. D’aquests, la majoria té una sola propietat, però un 17% acumula entre dos i quatre habitatges. A més, crida l’atenció que un de cada deu pisos està en mans dels grans tenidors, és a dir, d’aquells que en tenen deu o més. En concret, són 116 persones, quasi totes de nacionalitat espanyola, que tenen 2.344 propietats. Un negoci milionari “que expulsa la gent d’Eivissa. Els empresaris no troben gent per fer feina i tenim identificades desenes de persones que han deixat l’illa i que la deixaran, perquè ara mateix això ja és insostenible”, sosté Daniel Granda.

Casos dramàtics

Sole viu amb els dos fills i l’home en uns baixos davall una botiga a Eivissa, un espai sense cèdula d’habitabilitat. Paguen 950 euros i només tenen un finestró a la part de darrere. “És inhumà, em fa vergonya pels meus fills, que no volen ni dur els amics a casa. Però no hi puc fer més. Em despert a les 3 del matí pensant que així no vull viure, que hem de partir, però no és senzill. Tots dos tenim feina de temporada i ara mateix ens fa una mica de por partir i tornar a començar de zero. Ja no som uns nins i Eivissa ens va donar una oportunitat fa 12 anys”, explica. Per la seva banda, Dayla va arribar de l’Equador fa més de 20 anys i també recorda que tot era diferent. “Els preus eren raonables, estalviàvem i enviàvem doblers a la família. Em vaig separar i ara visc amb el fill en un pis humit, terrible; pag 900 euros. El propietari em vol fer fora el 30 d’abril per poder-lo llogar a turistes. No puc més”, diu.

El drama de l’habitatge a Eivissa no és exclusiu de la capital. “És el mateix a tota l’illa”, té clar el batle de Vila. Tot i les mesures de control com la prohibició del lloguer turístic en plurifamiliars a Vila o el control que en fa el Consell, la realitat és que a les plataformes es troben milers d’anuncis de cases que no tenen llicència o no poden tenir-la. “El Consell no ha posat més que quatre multes a Vila en quatre anys; crec que està tot dit”, lamenta Ruiz, que aprofita per criticar el que considera una greu inacció de l’ens supramunicipal, que ara controla el PP.

“Posar mesures és important, però no sé quina norma es pot posar per aturar un mercat amb demanda il·limitada, tothom vol venir a Eivissa. És una situació fora de control que supera de molt la de la resta de les Balears, que també és complicada”, relata el catedràtic Nofre Rullan. Per part seva, Sònia Vives considera que Eivissa és l’escenari “d’una societat que ha esdevingut rendista, perquè el que es cobra amb un lloguer és més que treballant”. Ho resumeix el Sindicat de Llogateres: “Hi ha propietaris que se’n van a viure a un espai inhumà per llogar el seu durant la temporada. Estam renunciant a la dignitat perquè allò important és fer negoci, com sigui”, etziba Daniel Granda.