Una de cada deu persones grans és maltractada: la punta de l’iceberg

PalmaUsurpar els comptes bancaris o agredir físicament, però també decidir per ella el que s’ha de posar cada dia o no cuidar-se de la higiene i alimentació. El maltractament cap a les persones grans pot ser econòmic, físic, psicològic o per negligència, però gairebé sempre és silenciós i invisible. Això fa que el risc de patir-lo sigui encara més real. Una de cada deu persones de més de 65 anys ha patit o patirà algun tipus d’abús o serà maltractada al llarg de la vida, segons els càlculs que va publicar l’Anuari de l’envelliment de les Illes Balears el 2021. Els experts consultats coincideixen que aquesta xifra és encertada i, fins i tot, adverteixen que pot ser més elevada per la dificultat de detectar els casos. Les víctimes –la majoria, dones– són especialment reticents a l’hora de reconèixer i denunciar aquesta violència, atès que sol venir de l’entorn que les cuida: la família o la residència. Només dins el primer àmbit, una vintena de persones denuncien maltractament habitual als cossos policials cada any a les Balears.

Malgrat això, l’administració no acaba de posar fil a l’agulla. Només fa un any que l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) té un registre dels casos de maltractament en tercera edat detectats pels serveis socials, el qual ha permès comptabilitzar-ne 17 des de l’inici d’aquest 2022. Fins aleshores, el primer protocol d’actuació de totes les Balears no va arribar fins al 2019 –també de la mà de l’IMAS–, tot i que limitat als casos de violència domèstica, excloent la institucional. Pel que fa al tercer sector, la Creu Roja –l’entitat de referència en gent gran– va elaborar el seu primer projecte contra el maltractament fa cinc anys. Des d’aleshores, atén també prop de 100 persones grans a l’any que es troben en aquesta situació o que són susceptibles de patir violència. Ara com ara, no hi ha cap registre unificat de casos –entre policies, serveis socials i de salut–, si bé el Consell de Mallorca assegura que ja està en converses amb la Fiscalia per posar-lo en marxa algun dia.

“L’abandonament per part dels fills” és el cas de maltractament més comú amb què es troba la Creu Roja, assenyala la psicòloga referent del projecte Bon tracte, Susana Navarro. “Es tracta, normalment, d’una persona que està delicada de salut i que viu amb algun dels fills. Sol tenir les necessitats garantides: rep menjar a domicili i té les despeses d’habitatge cobertes amb la pensió, però la persona que conviu amb ella la maltracta psicològicament. És una cosa que supera la falta de respecte”. En aquestes situacions, la víctima “no diu explícitament” que l’estan maltractant, sinó que són els voluntaris o els tècnics del Servei d’Ajuda a Domicili (SAD) els qui ho detecten. “Utilitzam tots els recursos perquè la persona se senti segura, n’estam pendents”, indica Navarro. En qualsevol cas, la psicòloga reconeix que “és difícil que denunciïn” i, per això, la seva tasca és clau. De vegades, només amb la presència dels membres de l’entitat, els familiars ja canvien i veuen que han d’intentar millorar.

Davant el silenci i l’opacitat, els serveis socials esdevenen el principal filtre per detectar el maltractament. Ara bé, en aquest sector també troben entrebancs perquè els casos surtin a la llum. “Fins i tot nosaltres, com a professionals, de vegades no donam la mateixa importància –per exemple– a una ferida en un nin que en una persona gran. Es deixen passar casos que s’haurien de notificar o, almanco, posar-hi l’ull. Cal investigar-los i veure si, al final, es tracta o no d’un maltractament”, declara una de les psicòlogues de l’equip de Prioritat Social de Gent Gran de l’IMAS, Ana Filo Romo. La tècnica admet que, “entre els professionals, hi ha por de notificar”, per la “manca d’un marc legal que els empari”, com passa amb la violència de gènere i el maltractament infantil. Actualment, el Govern treballa en un projecte de llei destinat a la gent gran, el qual ha d’incloure regulació en aquest sentit. Sigui com sigui, Romo recorda que tant els treballadors de l’IMAS com els de l’IB-Salut (del Govern) “estan obligats a notificar, malgrat que el dels serveis socials ho tinguin més present que els de Salut”.

Sense protocol sanitari

En aquest sentit, fonts de la Conselleria de Patricia Gómez assenyalen que no tenen cap protocol per detectar el maltractament en gent gran ni en duen cap recompte. No obstant això, defensen que quan un sanitari “en detecta un indici, especialment en persones vulnerables, ho posa en coneixement de les autoritats perquè es prenguin les mesures oportunes per confirmar-ho i actuar”. Així, dels fets, se’n pot informar la Fiscalia i, si la víctima vol denunciar, la Policia. Però qui pot actuar de manera immediata és l’IMAS. 

La psicòloga del Consell de Mallorca explica que les notificacions de casos també poden arribar de la població general, d’una telefonada o d’un correu electrònic. Després de valorar-los, determinen si és urgent: en cas que sí que ho sigui, cal actuar en un termini màxim de 24 h i, en cas que no, en 72 h. “Depèn de si la persona està en risc imminent, si pot patir danys greus, si està protegida...”, argumenta la tècnica. Les opcions que ofereixen a les víctimes són “ingressar immediatament en una residència, en els casos més greus; accedir a un centre de dia o rebre atenció domiciliària”, afegeix. Ara com ara, ja hi ha sis persones grans que han patit maltractament derivades a residències, dues a centre de dia, tres en seguiment i sis en valoració. El perfil d’aquestes víctimes no és concret, però està clarament feminitzat. Dels 19 casos que ha valorat l’IMAS enguany, 15 eren dones i 4, homes. 

Un 70% de dones

Les dades del Portal Estadístic de Criminalitat del Ministeri de l’Interior també confirmen aquest patró. De les 33 persones que varen denunciar maltractament habitual dins l’àmbit familiar el 2020 –darrer any del qual hi ha dades disponibles– als cossos policials de les Illes, 24 eren dones i 9, homes. La proporció és similar a la dels anys anteriors:25 dones i 8 homes el 2019, 13 dones i 7 homes el 2018, i 13 dones i 5 homes el 2017. De mitjana, d’ençà que es publiquen aquestes xifres (2010), entre la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i les policies locals reben 24,6 denúncies per any. Un 70% han estat de dones i un 30%, d’homes. 

La Unitat d’Atenció a la Família i la Dona (UFAM, per les sigles en castellà) de la Policia Nacional és l’encarregada d’aquests casos. Si bé fonts de la UFAM mantenen que tots els agents de la unitat reben una formació específica en gent gran, no tenen cap protocol especial per a aquest tipus de maltractament. Les mateixes fonts diuen que són conscients de les complicacions amb què es troben les víctimes en l’àmbit policial, començant pels problemes de mobilitat. “Si la seva mobilitat és reduïda, necessiten algú que les vagi a cercar a casa i intentam ajudar en la mesura que sigui possible. Ara bé, per exemple, els jutjats no disposen d’aquests mitjans per traslladar-los a ratificar la denúncia a l’òrgan judicial”, indiquen. Una alternativa és fer-ho telemàticament –si la persona pot i en sap–, però, tanmateix, cal anar a signar el document a les dependències policials. La denúncia telefònica no és una opció viable, descarten les fonts de la UFAM.

El fet de denunciar es complica encara més quan la persona rep el maltractament a la residència on viu, segons adverteix la infermera experta en gerontologia i professora de la Universitat de les Illes Balears, Julia Gallo. “Com m’he de queixar de la residència, si després he de tornar allà a viure?”, es qüestiona l’experta, que assenyala que, fins i tot, els fills les aconsellen que “no es queixin que, si no, és pitjor”. La professora alerta que aquesta realitat també existeix, i és encara més fosca. Gallo recorda, per exemple, el cas de la Bonanova del 2019, on un treballador va acabar condemnat per haver violat una usuària de 94 anys, i en culpa sobretot l’empresa, “que és qui contracta”. Per aquest motiu, critica “l’interès de les institucions per veure si la família cuida bé” o fer un protocol exclusiu de violència domèstica per, després, “córrer una cortina de fum amb el que passa als centres residencials”.