El deute de l’Estat amb les prop de 50.000 illenques que varen fer el servei social franquista

PalmaDurant gairebé quatre dècades les dones espanyoles varen estar obligades a prestar mà d’obra gratuïta al règim franquista per mitjà del servei social femení, el que es considera l’homòleg a la mili. Així ho va decidir el dictador per mitjà d’un decret el 1937, en què imposava a les dones fadrines d’entre 17 i 35 anys prestar-lo si volien accedir a una feina remunerada, obtenir un títol acadèmic, unir-se a una associació o obtenir el passaport o carnet de conduir. Ara, 45 anys després que la darrera dona s’hi allistàs, el govern espanyol vol reparar el temps que varen dedicar al règim sense rebre res a canvi. La darrera reforma de les pensions, que ja ha iniciat el tràmit parlamentari, estableix que el servei social femení obligatori entre el 1937 i el 1978 computarà per a la jubilació, igual que ja ho fa el servei militar masculí. A les Balears l’Estat estaria en deute amb unes 50.000 dones –moltes ja mortes–, de les quals es té constància que varen rebre el certificat d’haver fet el servei social, segons dades de l’Arxiu del Regne de Mallorca.

“Era una mena d’adoctrinament. Ens ensenyaven economia domèstica, a cuidar infants, qüestions d’higiene i doctrina falangista”, recorda Esperança Bosch, investigadora experta en gènere de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i una de les darreres dones que varen cursar el servei social femení a l’Arxipèlag els anys setanta, quan el règim ja estava afeblit. Bosch va publicar el 1997 –juntament amb Victòria Ferrer– l’estudi El model de dona a la Secció Femenina: implantació a les Illes Balears (1939-1975). A partir de dades extretes de l’Arxiu del Regne de Mallorca, el treball revela que entre el 1939 i el 1976 –anys en què va estar vigent el servei social femení a les Illes– més de 50.000 dones varen rebre el certificat d’haver-lo fet. La professora de la UIB puntualitza que hi havia algunes excepcions: les dones casades, monges, amb una minusvalidesa o amb persones a càrrec seu, principalment.

“Al final, era una manera d’ensinistrament de les dones i de proporcionar mà d’obra gratuïta per a determinades tasques de l’Estat”, assenyala Bosch. Les dones que feien aquest servei –que era de sis mesos– podien fer feina a “menjadors socials, guarderies o oficines de la mateixa Secció Femenina”, posa com a exemple la investigadora. El Servei Social Femení l’organitzava la Secció Femenina de la Falange, que Pilar Primo de Rivera va dirigir des que es va crear, el 1934, fins a la seva dissolució, el 1977. Amb tot, aquesta prestació promovia el model de “dona submisa, casada, atenta a la família, que ha de saber cuinar i estar sempre disponible” i tenia una finalitat de “control”, diu l’experta. El seu compliment es controlava amb una llibreta: “Com si fos un carnet, t’hi apuntaven l’assistència i quan l’havies completat et donaven el certificat”, diu.

Ara bé, Bosch puntualitza que a partir dels anys seixanta, amb el boom turístic, l’exigència va afluixar. “Al final era una gresca. No va servir per a res. En el meu cas, el vaig fer per anar a la universitat. Però al mateix temps militava en la clandestinitat, igual que moltes altres”, explica. De fet, recorda que entre les feines que havien de fer hi havia “una cistelleta amb roba” que havien de teixir elles mateixes, “preparada per al naixement d’un bebè”. Ni ella ni les seves companyes varen arribar a fer-ho: “Anàvem a una botiga a comprar la roba d’infant, li llevàvem l’etiqueta i la presentàvem. De trampes en fèiem totes”, reconeix Bosch.

La càrrega de la prova

Sigui com sigui, totes les dones que obtingueren el certificat es podran beneficiar d’aquesta reforma de les pensions, que el govern de l’Estat ha pactat amb els agents socials i que ara han d’aprovar les Corts. Aquesta era una de les mesures que reclamaven els sindicats per combatre la bretxa de gènere en les pensions, que ascendeix al 34%, segons va explicar la vicesecretària estatal d’UGT, Cristina Antoñanzas, quan es va presentar l’acord. No obstant això, Antoñanzas va advertir que és difícil calcular l’impacte de la mesura, perquè no hi ha registres del servei social femení. Això implica que per poder-se acollir a aquest plus en les pensions, les dones hauran de poder acreditar que varen fer aquest servei.

“La càrrega de la prova l’has de dur tu, com a víctima. Des d’un punt de vista de política legislativa podria ser qüestionable. L’Estat t’està dient que t’has d’espavilar, com passa amb moltes altres mesures de memòria històrica. Si no tens la prova, no computa”, lamenta l’advocat i professor d’Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Daniel Vallès Muñío. El jurista considera que el govern espanyol “hauria d’augmentar directament la prestació de jubilació de les dones que tenien entre 17 i 35 anys mentre la mesura va estar vigent”, a partir de la seva data de naixement. Això abastaria les dones nascudes entre el 1902 –que serien les més grans i tindrien 35 anys quan va entrar en vigor el servei social femení– i el 1961 –les més joves, que tindrien 17 quan va acabar de ser obligatòria la prestació–. “Si no, fas que molta gent que hi té dret, no rebi la prestació”, adverteix. Vallès subratlla, a més, que “la càrrega fiscal és poca”: no són moltes les que encara viuen i el servei que varen donar era d’uns mesos. A banda d’això, cal tenir en compte que “en aquestes víctimes el frau és molt poc”, perquè no surt a compte: “Són pocs doblers i l’impacte final en la pensió és molt superflu”, diu el professor de la UAB.

La dona com a víctima

L’alternativa que proposa Vallès –de fer automàticament beneficiària tota una franja d’edat– també permet “visibilitzar la dona com a víctima del règim franquista, que va ser reprimida pel fet de ser dona”. D’aquesta manera, diu, “fas una política de memòria democràtica expansiva, no limitativa, perquè –si no– al final no es fa justícia”. De fet, el professor creu que l’Estat ja fa tard. “Han passat 40 anys i han mort dues generacions”, manifesta, i això suposa un estalvi per a l’Estat. L’advocat és especialment crític amb la reparació de les dones: “S’està menystenint la meitat de la població. En termes de gènere s’ignora la condició de víctima i això avui dia no s’està reparant”. Per a ell és culpa d’una “cultura de la transició totalment acrítica”, perquè l’“Estat ha fet una llosa, no ho ha visibilitzat”.

Tot això, explica Vallès, suposa un impacte real i global en les dones. “Si tu et penses que no ets víctima d’una repressió, al final normalitzes el dolor, et penses que no és per a tant”, argumenta. Però l’expert en Història del Dret va més enllà i planteja un possible efecte en les generacions posteriors a les que varen patir el franquisme i que ara són més joves. “Si la meva mare no s’ha queixat del que va patir, jo no denunciaré els abusos del meu marit”, diu com a exemple del que podrien pensar aquestes dones. Per sort, aquest fenomen està canviant amb “les noies que ara tenen entre vint i trenta anys, que defensen que cal denunciar qualsevol agressió”, conclou.

El secretari autonòmic de Memòria Democràtica, Jesús Jurado, coincideix que “considerar la dona una ciutadana de segona categoria va estar molt present dins la ideologia nacional catòlica durant 40 anys” i que, per això, es podria considerar la dona com a víctima del franquisme en si mateixa. “Es pot fer un reconeixement simbòlic. S’ha fet, es fa i s’hauria de fer més. Ara, fer una passa més enllà, ho veig més complicat”, admet Jurado. En qualsevol cas, valora com a “bona notícia que es reconegui la prestació obligatòria que varen donar milers de dones i que les obligava a dedicar una part del seu temps a activitats encaminades a imposar un model de dona que era el que volia el franquisme”. Si bé “és una mesura que arriba tard”, el secretari autonòmic subratlla que la mesura és una “reparació” per a totes aquestes dones.