Dhraa, la ‘movida madrileña’ de Mallorca

PalmaL a movida madrileña dels anys vuitanta arribà a Mallorca de la mà de la futurista discoteca Dhraa. Fou un projecte que revolucionà el lleure nocturn de la Part Forana, que tenia les revetles, les conegudes verbenas, com a principal reclam d’estiu. El recinte, de 9.000 m2, estava situat al quilòmetre quatre de la carretera entre Portocristo i Cala Millor. El seu promotor fou l’empresari Romeo Sala, que llogà a la família Frau, de l’empresa Hierros y Aceros de Mallorca S.A., una finca on ja hi havia un restaurant (Sol Naixent) i una sala de festes. L’encarregat de fer realitat el somni de Sala enmig del camp va ser l’arquitecte madrileny José Ángel Suárez, que ja residia a l’illa.

“A Madrid –diu Súarez– jo era molt amic de la gent de la movida, per a qui havia fet uns quiosquets d’estil futurista al passeig de La Habana. Sala volia per a Mallorca un projecte igual de subversiu. Llavors, per agafar idees, em vaig dedicar a viatjar per mig món. Vaig recórrer discoteques de Nova York, Los Angeles i Tòquio. Amb el meu equip de feina teníem clar que havíem de crear un espai màgic, similar al que jo havia trobat a la vall del Dhraa, un lloc del Marroc, passada la serralada de l’Atles, que acabava de visitar i que m’havia encantat. D’aquí que el complex es digués Dhraa”.

Centre cultural

La construcció d’aquell trencador projecte passava per l’esbucament de l’antiga sala de festes de la família Frau. A prop, el cantautor vilafranquer Tomeu Penya hi tenia una cabana on assajava. “El vàrem haver d’engegar. Sempre m’ho retreu”, bromeja l’arquitecte. Una quarta part de la infraestructura que s’aixecà en el seu lloc era coberta i la resta quedà a l’aire lliure: “Rebérem l’encàrrec de construir un centre cultural. De fet, la llicència era per a aquest ús. Mai no es parlà de discoteca. L’espai havia d’allotjar escultures, pintures i obres de tot tipus enmig d’un ambient festiu. Per al disseny del complex comptàrem amb la participació d’artistes importants del moment com Javier Mariscal, José Maldonado, Guillermo Pérez Villalta, Rafael Zapatero, Fernando Osinaga o Rosa María Gimeno. Miquel Barceló s’havia d’encarregar de la gegantina porta de l’entrada. Al final, però, no la va fer”.

El resultat final fou una enorme instal·lació per a 15.000 persones amb molts de bars i diferents ambients plens d’art que penjaven de grades i terrasses. Es distribuïen al voltant d’una pista central de ball triangular, de 600 metres quadrats. També hi havia una piscina i un billar americà rodó. “El pressupost inicial, de 100 milions de pessetes –diu Suárez–, se’ns disparà”. El cartell promocional parlava de “les ruïnes de l’any 3000” i d’un “lloc místic, temple pagà, apocalíptic i festiu, meca avantguardista de la nocturnitat més extravagant”. El dijous 24 de juliol de 1986 arribà el dia de l’esperada inauguració, amb 10.000 assistents. Dos dies abans, el diari ABC ja destacava l’originalitat del recinte: “La nova ciutat de nit impressiona pel seu modernisme i avantguarda. [...] Per donar-li més realisme, una part de la discoteca simula un enfonsament. ‘Aquí s’acaba el present’, reciten els anuncis. Hi ha una torre amb una escala de caragol, una piràmide amb els escalons coberts de coixins on descansaran els atrafegats melòmans, dos raigs làser que tant diverteixen alguns noctàmbuls, un laberint per a qui es vulgui perdre, una pista open air, un escenari amb 6.000 watts de potència i uns sofisticadíssims lavabos amb música i obres d’art al sostre”.

Com Woodstock

Un gran assidu del Dhraa va ser Christian Volker, un manacorí de 61 anys, de pare alemany i mare manacorina. “Tenia 24 anys –recorda– quan la varen inaugurar. Allò era més que Sodoma i Gomorra. Era com el festival hippie de Woodstock de 1969. Tot era pau, amor, rock & roll, drogues i alcohol. A Dhraa hi degueren néixer bastants de mallorquins”. Volker destaca les claus de l’èxit d’aquella ‘ciutat de nit’: “Era una discoteca fashion que es diferenciava de les que proliferaven per Eivissa perquè estava pensada per als residents. Hi havia pocs turistes. T’hi trobaves gent de qualsevol punt de Mallorca. Era un oasi de llibertat que no oferien les verbenas dels pobles, on et senties més controlat pels pares i pels seus amics. A més, era una discoteca a l’aire lliure, d’on sorties sense que la roba et fes olor de tabac, com passava amb les tancades. Dhraa va fer molt de mal a les discoteques de Cala Millor, que aquells anys varen poder sobreviure gràcies als guiris”.

Des de la Part Forana, aquell ‘temple pagà’ aconseguí fer ombra a les grans discoteques de Palma com Tito’s. Volker hi acudia passada la mitjanit. “Primer –rememora– amb els meus amics quedàvem per sopar en algun bar del 'Carreró', a Portocristo. Després anàvem a fer una copa a s’Illot, davant la mar, i acabàvem a Dhraa. Hi estàvem fins a altes hores de la matinada. El personal de cambrers era molt professional. Per entrar-hi, no feia falta anar vestit d’etiqueta”. Dhraa estava oberta als bars de la zona: “Tots els del 'Carreró' i de Cala Millor hi tenien llogada una barra. Cada vespre hi feien una bona caixa”. Aquest manacorí encara recorda la sensació de ballar contemplant els estels del firmament. “Allò –assegura– era flipant. A Alcúdia es volgué idear un projecte similar per a la discoteca Magic, però al final els seus propietaris no trobaren cap solar en condicions, de manera que hagueren d’ocupar un espai tancat”.

L’espectacle a l’aire lliure de Dhraa s’incrementava amb un potent làser, que podia despistar més d’un avió. “Jo aleshores –afirma Volker– feia de pilot a Air Europa i vaig recomanar als organitzadors que demanassin un permís a Aviació Civil. Així els pilots quedaren avisats de l’existència d’aquest làser, que, per sort, no afectava cap ruta de l’aeroport de Son Sant Joan”. Els que sí que estaven molestos amb aquell descomunal raig de llum artificial eren els veïns de s’Illot. El número de la revista Manacor comarcal del 12 d’agost de 1986 recollia moltes de les seves queixes. També es feia ressò de les denúncies que havien interposat alguns propietaris de discoteques de Cala Millor, que consideraven que Dhraa era una competència deslleial en no disposar dels permisos pertinents.

Taxistes en peu de guerra

Volker també té un gran record de la música: “Era de gran qualitat i molt variada, sobretot de tendència pop i punk. El millor, però, eren les festes temàtiques que s’organitzaven”. En aquella ‘ciutat de la nit’ hi actuaren els grans grups de la movida madrileña: Radio Futura, Nacha Pop, Los Refrescos (amb la seva mítica cançó Aquí no hay playa) o Los Hombres G. Igualment, però, hi tocaren bandes internacionals com les britàniques Bananarama, Immaculate Fools, la nord-americana Kid Creole & The Coconuts o la cantant alemanya Nina Haguen.

Treballant darrere les barres del faraònic complex de Portocristo també s’hi pogué veure l’artista palmesà Toni Socias, l’ànima de Peor Imposible, el grup mallorquí que creà el 1983 i que causà furor a Madrid amb cançons com Susurrando –curiosament, però, al Dhraa, no hi arribà a actuar. La música es combinava amb actuacions de ballarines, malabaristes, faquirs i trapezistes. L’espectacularitat es veia reforçada amb un pantalla de vídeo de 12 metres quadrats i un projector d’imatges cap a la pista de ball.

Els anys gloriosos de Dhraa foren del 1986 al 1989. El 1993 tancà definitivament les portes. Durant els set anys que estigué en funcionament, amb diferents gestors, s’erigí en el referent de la vida nocturna de tot Mallorca. Volker explica les causes de la clausura: “La discoteca tenia un aparcament molt gros, que s’omplia tot d’una els dies dels concerts. Aquell col·lapse feia que es formàs una llarguíssima filera de cotxes aparcats a la vorera de la carretera. La Guàrdia Civil els fiblà a multes. Llavors l’empresa habilità una línia d’autobusos. Allò no agradà gens als taxistes de Cala Millor, que cobraven un dineral a la gent per fer un trajecte de cinc minuts. Deien que els robaven clients. Estaven tan rabiosos que fins i tot calaren foc a un autobús”.

El 2021 un empresari alemany comprà el recinte de Dhraa a la família Frau. Després d’anys d’abandonament, la idea era aixecar-lo del seu estat ruïnós i rehabilitar-lo per desenvolupar-hi un projecte relacionat amb la restauració i concerts en directe. Encara, però, no s’ha materialitzat res. Avui molts mallorquins a la seixantena encara recorden amb nostàlgia l’antiga meca de la marxa de la Part Forana que s’imbuí de l’esperit de la movida madrileña.