El dia que recuperàrem la memòria històrica

PalmaA Mallorca, a final de la dictadura, l’escriptor montuïrer Llorenç Capellà Fornés va ser la primera persona que trencà el silenci que imposaren els vencedors de la Guerra Civil. El seu pare, l’intel·lectual algaidí Pere Capellà Roca (1907-1954), havia estat represaliat pel franquisme. Passà quatre anys a la presó d’Alcalá de Henares de Madrid. El 1972, a 26 anys, el fill s’inspirà en aquell captiveri per escriure la novel·la El pallasso espanyat.

A principi dels 70, amb Franco encara viu, Capellà ja havia començat a treballar en el gran llibre de la recuperació de la memòria històrica: el Diccionari vermell. L’obra constitueix el primer inventari de la barbàrie feixista a Mallorca a partir d’unes 800 biografies de represaliats. Els testimonis orals no foren gens fàcils d’aconseguir: “Aviat tothom sabé que jo anava de poble en poble a parlar amb familiars de víctimes de la guerra. Quedava amb ells als bars o a les seves cases. Vaig acabar rebent amenaces d’anònims”.

Ajornat pel cop d’estat

Per guanyar-se la confiança dels informants, el de Montuïri hagué d’arraconar el magnetòfon: “Molts no volien ser enregistrats per por que la policia els pogués fer res”. Aquell minuciós treball de camp venia a suplir la manca de documentació escrita de l’època. “Encara –assegura l’investigador– no s’han trobat els compromesos informes de l’Arxiu Central de Falange de les Balears, que estava ubicat a Palma a l’edifici del Consolat de Mar, avui seu de la presidència del Govern autonòmic. Per ventura els feren cremar per evitar-se problemes en el futur. Aquests informes contenien els noms dels integrants dels escamots que afusellaren gent com Emili Darder, el darrer batle republicà de Ciutat”. Capellà sempre desconfià d’alguns testimonis falangistes penedits: “Alguns em digueren que, en el moment de la descàrrega, disparaven per amunt. Això és difícil de creure perquè tenien un superior que els vigilava i, si no complien amb la missió encomanada, s’exposaven a ser sancionats”.

Mentre el montuïrer anava recopilant material, el juny de 1976, set mesos després de la mort de Franco, es presentà a Palma el Primer Congrés de Cultura Catalana. L’acte animà historiadors com Sebastià Serra i Miquel Duran a elaborar també petites biografies de represaliats. Estaven en sintonia amb altres articles similars apareguts, sota l’empara de l’OCB, a la revista Lluc, nascuda el 1968. El 1976 també fou l’any en què el pare Josep Massot publicà La Guerra Civil a Mallorca. El treball, que tingué un gran ressò, encetaria una llarga llista de monografies sobre la memòria històrica.

“La previsió –apunta Capellà– era que el meu Diccionari vermell s’imprimís el 1981. Al febrer, però, es produí el cop d’estat de Tejero i el meu editor decidí treure’l més endavant. Finalment, sortí al mercat el 1989 amb l’Editorial Moll”. Curiosament, el 1981 sí que veié la llum el llibre Mallorca, any 1936. D’una illa hom no en pot fugir. L’autor era Jean Schalekamp, un traductor holandès, instal·lat a l’illa des de 1960 –morí a Costitx el 2015. El llibre es basava en entrevistes a testimonis de la guerra. “És una obra molt valuosa –ressenya el de Montuïri. Jo li vaig passar alguns contactes perquè la pogués començar”.

‘Memòria civil’

El 1986, amb motiu del cinquantè aniversari de l’inici de la Guerra Civil, Capellà rebé un encàrrec especial: “L’editor Pere Serra acabava d’adquirir Baleares, l’antic diari del Movimiento. Ell sabia que havia fet el Diccionari vermell, tot i que encara estava dins d’un calaix. Em proposà dirigir el col·leccionable Memòria Civil. Mallorca en guerra (1936-1986), que s’havia de publicar cada diumenge amb el diari”. Coordinant el projecte hi hauria el periodista Damià Quetglas amb una extensa llista de col·laboradors, entre ells, Gregori Mir, Antoni Nadal, Sebastià Serra, Gabriel Cardona i el mateix pare Massot.

Memòria Civil sortí durant 53 setmanes. De vuit pàgines, estava escrit majoritàriament en català i també tractava episodis de la guerra a Menorca i les Pitiüses. La iniciativa fou tot un èxit (avui tots els números es poden consultar al web www.fideus.com). “Serra –diu l’investigador– tenia molt bona pipella periodística. Va encertar de ple en tractar per primera vegada en premsa un tema encara tabú. Aquella idea va servir per rellançar la capçalera, que disparà les vendes. El diari entrava als bars i a les barberies. La gent el deixava obert i se’l passava. De sobte, molts descobriren la història que el franquisme els havia robat. No sabien que havien tingut un pare falangista o que el familiar d’un veïnat havia estat assassinat. Allò va ser periodisme de carrer”.

Quan sortí Memòria Civil, el PSOE de Felipe González ja feia quatre anys que era al govern espanyol sense haver impulsat cap mesura de memòria històrica. Al cap de dos mesos, Capellà s’adonà que tenien més facilitats per recopilar informació: “En un principi la gent encara tenia reticències a parlar, però, en veure la repercussió que tenia el col·leccionable, s’animà a participar-hi oferint els seus testimonis i material fotogràfic. Va ser molt esperada l’entrevista que vaig aconseguir fer a Miquela Rovira, viuda del batle Darder, i a Llibertat Picornell, germana d’Aurora. Amb Memòria Civil ja no vaig rebre amenaces com les de 15 anys enrere amb el Diccionari vermell”.

El 1996, deu anys després de Memòria Civil, la feina de Pere Serra fou continuada per l’editorial Documenta Balear amb la col·lecció de llibres La Guerra Civil poble a poble. El projecte fou dirigit per l’historiador Arnau Company, que també comptà amb una bona nòmina d’investigadors. Del primer número, dedicat a Consell, se n’encarregà Manel Santana, llavors un acabat de llicenciar de 22 anys. “Dies abans de la presentació, Diari de Balears tragué un reportatge del llibre amb una foto dels tres germans Sureda Colom, que foren assassinats. El quart germà que sobrevisqué, en veure-la, increpà un falangista al carrer”.

Santana feu una gran tasca de buidatge de l’arxiu municipal sense descuidar les fonts orals: “Record entrevistar la germana del batle socialista de Consell Josep Pizà, assassinat l’octubre de 1938. Vivia a França i venia al poble a passar els estius. No volia que quedàssim en un lloc públic per por que ens veiessin junts”. Dugué feina trencar el gel amb la gent: “Quan anaven a dir-me una cosa important, em demanaven aturar el magnetòfon. I entre els falangistes n’hi havia que, per rentar-se la imatge, m’insistien que ells no havien fet beure mai oli de ricí”.

A partir de l’any 2000, hi hagué una explosió de treballs sobre la Guerra Civil. Molts se centraren a reivindicar les dones represaliades, les grans oblidades fins aleshores. Entre el 2003 i el 2007, el diari Última Hora publicà 170 entrevistes sota el títol ‘Republicanes del 36’. L’autora era Margalida Capellà, germana de l’autor del Diccionari Vermell. Anys més tard, Lleonard Muntaner les editaria en tres volums. El 2010 l’investigador manacorí Antoni Tugores signà Víctimes invisibles (Tria). I el 2016, l’historiador David Ginard elaborà per a Documenta Balear la biografia d’Aurora Picornell.

Les xifres de la repressió

Recentment, qui ha pogut inventariar el nombre de víctimes de la bogeria franquista ha estat l’historiador porrerenc Bartomeu Garí. El 2019, fruit de la seva tesi doctoral, publicà amb Lleonard Muntaner La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945). Segons els càlculs, a l’illa hi hagué prop de 1.800 morts i més de 10.000 persones tancades en presons o camps de concentració. En record seu, el 2011 s’inaugurà el Mur de la Memòria al cementeri de Palma, lloc on es produïren molts dels afusellaments.

“Jo –diu Garí– vaig tenir més facilitats que els meus predecessors per entrevistar gent. Ja havien passat més de 70 anys d’ençà de la fi de la guerra. Igualment, però, sempre trobava qualcú que em posava travetes”. L’historiador guarda amb pany i clau una llista de presumptes botxins que ha pogut documentar. “Per publicar-la he d’acabar de contrastar bé la informació. Si ho fes, més d’un (alguns, amics meus) no dormiria en descobrir un secret familiar”.

A Mallorca, a redós de totes aquestes publicacions, el 2006 nasqué l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, rebatiada després com a Associació Memòria de Mallorca. El 2007 fou l’any en què el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero donà llum verda a la primera Llei estatal de memòria històrica. El 2008, la ja extinta Televisió de Mallorca fou a temps de recollir els darrers testimonis vius de la repressió. Fou amb la sèrie documental Memòria i oblit d’una guerra, de 38 capítols. El 2010, sota el govern autonòmic del socialista Francesc Antich, es començà a elaborar el primer mapa de fosses comunes. El 2014, se’n realitzà la primera exhumació, a Sant Joan. El colofó a tota aquesta feina arribà el 2018 quan el primer Pacte de Progrés de Francina Armengol aprovà la Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Balears.