El dia que vam aprendre a caminar drets

BarcelonaLes evidències no són encara del tot sòlides, però sí que hi ha indicis més que suficients per situar l’origen del bipedisme, l’habilitat de caminar dret sobre dues cames: al voltant del Txad, a l’Àfrica central, entre el sud de l’actual desert del Sàhara i la sabana. D’això, fins ara, es pensava que hauria passat fa uns sis milions d’anys, però un nou estudi encapçalat per Guillaume Daver i Franck Guy, tots dos del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS, per les seves sigles en francès), en col·laboració amb experts de la universitat de Poitiers, proposa ara que aquest pas es remunta a almenys fa set milions d’anys.

La revisió de l’anàlisi de restes fòssils trobades en aquesta regió centreafricana, en especial un crani molt ben conservat i fragments de les extremitats, porten a la conclusió que els homínids més antics coneguts fins ara eren capaços tant de caminar drets com d’enfilar-se als arbres. Els resultats de la seva recerca es publiquen avui a la revista Nature. El valor d’aquesta nova data rau en el fet que les restes fòssils revisitades corresponen al Sahelanthropus tchadensis, considerat l’ancestre més antic en la línia evolutiva dels humans actuals, és a dir, que la humanitat actual seria descendent directa d’aquesta espècie.

Les restes es van trobar l’any 2001 al jaciment de Toros-Menalla, al Txad, i en un principi només es va analitzar el crani. El bipedisme, proposat aleshores i ratificat ara, es considera condició necessària per a la definició d’homínid, el gran grup on s’engloben les diferents espècies d’humans que s’han anat succeint des de les formes més antigues fins als actuals Homo sapiens.

Aquest factor es pren com a diferencial d’altres primats no humans, com ximpanzés, goril·les o orangutans. Els resultats s’han obtingut després de l’aplicació d’una vintena llarga de tècniques biomètriques a totes les restes fòssils, un crani especialment ben conservat i fragments de mandíbula i diverses dents, a més d’un fèmur i part d’un cúbit. A més, les restes s’han sotmès a l’anàlisi per supercomputador i altres tècniques de big data. Pels estudis que s’han fet fins ara, sembla que les restes, tot i que trobades al mateix lloc, pertanyen a individus diferents.

Una característica clau

La determinació del bipedisme en aquest espècimen marca la divisió definitiva entre primats humans i primats no humans, alhora que la situa temporalment al voltant dels set milions d’anys, en lloc de l’ampli període que fins ara s’allargava entre els set i els deu milions d’anys. És en aquest temps que els nostres antecessors més antics haurien baixat dels arbres i haurien començat a caminar drets.

Amb tot, segons els investigadors, haurien conservat la capacitat d’enfilar-s’hi bé per protegir-se de depredadors o per abastar fruits. Aquesta capacitat els acostaria més als ximpanzés que no pas als seus descendents, per la qual cosa la imatge més aproximada seria la d’un ximpanzé amb crani i extremitats adaptats a caminar dempeus i a la vida arbòria al mateix temps. Els autors suggereixen que la capacitat de caminar dempeus s’hauria produït poc temps després que les dues grans línies de primats divergissin en el temps.