Com es mou un peix a la costa catalana

Ens embarquem amb un equip científic que fa el seguiment d’espècies de peixos vulnerables com l’orada o el llobarro

Un grup de submarinistes fa un cens d'espècies de peix vulnerables.
22/07/2022
8 min

CadaquésUn cuiner de Port de la Selva compra un déntol a la peixateria. Com a bon cuiner, prefereix netejar-lo ell mateix, de manera que se l’emporta sencer. Un cop al restaurant, quan l’obre per netejar-lo, hi troba un cilindre de plàstic amb un número de telèfon. La curiositat pot més que les urgències d’un restaurant de costa a l’estiu i hi truca. La veu de l’altra banda li demana d’on ha tret el peix. El cuiner l'hi explica. A continuació, el peixater que l’hi ha venut rep una trucada en què li pregunten on ha comprat el déntol. A la llotja de Palamós, respon. El contacte amb la llotja apunta a un pescador de l’Estartit, que afirma que el va pescar al nord de les illes Medes, fora de la reserva.

El cilindre és un emissor acústic de baixa freqüència que forma part d’un projecte científic de seguiment de la biodiversitat de la costa catalana. Qui recapta la informació és Bernat Hereu, professor de la Facultat de Biologia i investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, que ha inscrit el seu número de telèfon mòbil als emissors que introdueix a la cavitat abdominal d’alguns peixos amb interès comercial (orades, llobarros, déntols, meros, corballs, sargs o círvies, entre d’altres) en una operació quirúrgica de pocs minuts de durada. Els peixos capturats se submergeixen en aigua de mar on hi ha dissolta una substància anestèsica i quan perden el coneixement, se’ls fa una incisió al ventre, se’ls col·loca el dispositiu i se sutura el tall. Immediatament després, es col·loquen en un recipient amb aigua neta fins que es desperten. Aleshores els alliberen.

Un tècnic intervé un peix per instal·lar-li l'emissor acústic.

Els 69 kilohertzs del senyal sonor, que s’emet cada dos minuts durant cinc anys, fan que viatgi grans distàncies sota l’aigua i que pugui arribar fins a algun del centenar d’hidròfons que Hereu i el seu equip han situat des de les illes Medes fins al cap de Creus. Un cop descarregades les dades que recullen els receptors, es pot saber com es mouen els peixos. Aquests aparells, que els científics han instal·lat des de fa anys, constitueixen el punt de partida de la Xarxa Catalana de Marcatge i Seguiment de Fauna Aquàtica, impulsada pel departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat, que té per objectiu estendre el seguiment acústic a tota la costa catalana. Amb les dades que s’han recollit fins ara, però, ja "hem tingut alguna sorpresa", explica Hereu. "Hem vist que tots els peixos que van des de les Medes fins al cap de Creus entren al golf de Roses, de manera que aquest hàbitat [gran part del qual no està protegit] també és important", revela.

A més, s’han detectat a la costa catalana orades marcades a la reserva de Banyuls que, juntament amb les Medes i el cap de Creus, formen part de les àrees protegides analitzades en projectes anteriors. "Això vol dir que aquests tres espais formen una unitat i que cal gestionar-los de manera integrada", conclou l’investigador. Aquestes sorpreses que comporta la recerca, és a dir, el nou coneixement científic, haurien de servir per millorar la gestió d’aquestes àrees i, per extensió, de tota la costa catalana, des del punt de vista de la pesca i la pressió turística.

Moviment de diverses espècies de peix a les illes Medes al llarg d'un dia

Una xarxa col·laborativa

La idea d’Hereu és fomentar la col·laboració per maximitzar l’abast d’aquesta nova xarxa. Ja hi participen l’Associació Catalana per a una Pesca Responsable (ACPR), la xarxa de parcs naturals de Catalunya i els espais de la xarxa europea d’espais naturals Natura 2000. Però Hereu encara hi vol incorporar més gent, com per exemple els pescadors professionals. "Si ens avisen quan capturen certs peixos podem anar-hi per col·locar-los els emissors i alliberar-los, però aleshores potser se’ls hauria de pagar el peix", apunta com a idea. També seria interessant la col·laboració de pescadors esportius i de centres de busseig. "Els bussejadors poden col·laborar apadrinant hidròfons, fent-ne un seguiment, recuperant-los quan calgui descarregar les dades i col·locant-ne de nous", proposa. De moment, però, la col·locació i recuperació dels hidròfons la fa directament l’equip científic.

Una jornada qualsevol comença a les deu del matí a Portlligat. Es carrega la barca Mascarat UB amb tot el material, científic i de busseig, que inclou càmeres, peus de rei, cintes mètriques i pissarres amb llapis per comptar peixos, i se surt al mar en direcció a punta Falconera, el sortint més al sud del cap de Creus que tanca el golf de Roses pel nord. La tripulació està formada per l’investigador Bernat Hereu, els tècnics Graciel·la Rovira, Júlia Ortega, David Casals i, avui, un periodista científic. Abans d’arribar-hi ens aturem a recollir un hidròfon i a canviar-lo per un de buit. L’operació és senzilla: quan la barca arriba al punt marcat amb GPS es llança per la borda un plom amb una boia que farà de guia perquè els submarinistes baixin i canviïn un aparell per l’altre.

Un submarinista instal·la un hidròfon.

Un cop a punta Falconera, es repeteix l’operació amb un altre receptor i s’aprofita per fer una operació indispensable que complementa les sorpreses que es poden obtenir amb els hidròfons: un cens. En aquest cas, de llagostes. La metodologia és senzilla: fer una immersió, comptar les llagostes que es veuen i mesurar-los la llargada del cap, cefalotòrax per als biòlegs. Tot i haver-se submergit milers de vegades, abans de cada nova immersió sempre hi ha un moment de pausa. De vegades és només un instant imperceptible. Un àtom de temps en què el cervell adquireix consciència que està a punt d’entrar en un altre món, un món d’ingravidesa i silenci només trencat per les bombolles que emanen rítmicament del regulador i que, com passa en la meditació, converteixen la respiració en un procés central. Un cop passat aquest moment, que cadascú viu a la seva manera però en el qual sempre hi ha una exòtica barreja d’alegria i solemnitat, dos dels tècnics salten a l’aigua.

Val a dir que en plena temporada d’estiu, el silenci del món submarí no només està trencat per les bombolles sinó també pel trànsit constant d’embarcacions, que a punta Falconera és especialment dens. Tot i la bandera alfa que avisa que hi ha submarinistes prop del Mascarat i que obliga la resta d'embarcacions a no apropar-se a menys de cinquanta metres, tota mena de iots, llanxes pneumàtiques i motos d’aigua passen contínuament a la vora de la barca, que es manté sempre prop de les bombolles dels bussejadors per protegir-los d’un possible atropellament.

Comptar per saber

A punta Falconera es compten onze llagostes. A més de censar aquest crustaci, que gràcies a mesures com aquesta se sap que ha disminuït notòriament els últims anys a la costa catalana, l’equip d’Hereu fa habitualment dos tipus de censos més. En un, el de comunitat, es recorren transsectes de cinquanta metres de longitud i s’anoten totes les espècies de peixos que hi ha en en una amplada de cinc metres. En l’altre, es recorren també cinquanta metres i es registren el nombre i mida dels exemplars d’espècies de peixos vulnerables que es veuen en una amplada de deu metres i que inclouen les principals espècies d’interès comercial.

La propera parada és el cap Norfeu, un emplaçament que no té gaire sentit descriure aquí després que Josep Pla en digués que mereixia barretades, si és possible amb barret de copa, per tractar-se d’un cap truculent i espectacular amb una virginitat mineral magnífica, una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent. Amén. Al peu d’aquesta muralla els científics fan censos de peixos vulnerables i de comunitat. Gràcies a aquests recomptes, se sap que a les Medes la quantitat de meros va augmentar ràpidament després que es protegís la zona i que ha arribat a una situació d’estabilitat. La població d’altres espècies com les orades també va proliferar, però no s’ha pogut estabilitzar perquè es desplacen més i corren el risc de ser pescades en àrees no protegides. Els censos també han revelat que un dels factors que contribueixen al declivi d’aquestes espècies és la pesca submarina. Allà on està permesa, les poblacions són molt menys abundants.

Mentre els submarinistes acaben els censos prop de la roca del Gat, una mola d’oblades s’agombola prop de la barca i cada individu exhibeix un reflex metàl·lic particular. Els fils de llum que travessen l’aigua verticalment la converteixen en una mena de vellut blau d’on hi pengen lluentons. La imatge, però, s’enterboleix una mica quan Graciel·la Rovira anuncia que durant el cens ha vist un mero amb tres hams clavats a la boca.

Un rescat inesperat

L’última parada del dia és punta Figuera. S’hi faran censos de comunitat i de llagostes. Durant els preparatius, se sent un xof. Objecte a l’aigua! Corredisses per esbrinar de què es tracta. Una inspecció visual revela la imatge deformada d’un telèfon mòbil que planeja cap avall en el vellut de l’aigua. Massa tard per recuperar-lo amb la mà. Mentre s’organitza el rescat de l’aparell —encara que no funcioni, val més no deixar cap residu a l’aigua—, David Casals crida des de popa. A tocar de la barca i a un parell de metres de profunditat, planeja una rajada. En un comportament que sorprèn tothom, perd profunditat a poc a poc i gira fins que mostra la panxa. Quan és a punt de tocar la barca, gairebé a la superfície, s’aprecia un fil de niló que li surt de la boca. Graciel·la Rovira, que era a l’aigua per buscar el mòbil, agafa el fil i li passa a Casals, que des de la popa i amb signes evidents de dolor a les mans, el recull. La tècnica Júlia Ortega i Bernat Hereu també són a l’aigua, de manera que les úniques mans disponibles són les del periodista, que corre cap a la cabina a buscar un salabret, recull el peix ferit amb la màxima delicadesa de què és capaç i el col·loca sobre la plataforma de popa. En el seu mig metre d’envergadura s’aprecia una tonalitat violàcia que delata la identitat de l’animal: és una escurçana violeta. Casals agafa un ganivet de submarinisme, una eina contundent preparada per tallar cables i xarxes, i mira de treure-li l’ham, que no té al llindar de la boca sinó més endins, clavat al paladar. L’animal ofereix resistència i es mou. Casals para especial compte amb la cua, dotada d’espines amb verí capaces de travessar el cartílag d’un canell. Hi ha pescadors que han perdut un tros de dit per una fiblada. El periodista mira de subjectar la cua de l’animal amb la vora del salabret mentre el tècnic li introdueix el ganivet a la gola. Amb una habilitat extraordinària, després de maniobrar uns segons, extreu l’ham de la boca de la rajada. El periodista introdueix el salabret a l’aigua i, amb dos batecs d’aletes, el peix es fon en el vellut blau de les profunditats.

A l’eufòria que hi ha després d’una immersió, en part provocada per la irrupció en el fantasmagòric món submarí i en part provocada per l’acumulació de nitrogen a la sang, se suma la d’aquest rescat inesperat. I la de la recuperació del mòbil, que descansava sobre una roca a vint metres de profunditat. Tornem a port amb el convenciment que aquesta cosa encara tan desconeguda que anomenem mar, que en realitat és la materialització de la idea d’infinit més propera que tenim, no esgotarà mai la capacitat de sorprendre’ns.

stats