El dialecte dels catxalots illencs

PalmaD’ells se’n sap que són capaços de fer apnea durant uns 45 minuts, que els encanten els calamars, que són molt socials i que podrien viure sense ulls, però mai sense oïda. “Són animals acústics i entendre això és ciència-ficció”, assegura el director científic de Tursiops, Txema Brotons. Tirant a la baixa, els experts calculen que hi ha uns 400 catxalots solcant les aigües de les Balears, xifra que ascendeix fins als 2.000 exemplars a la resta de la Mediterrània. El seu “apassionant” univers sonor els permet ‘fotografiar’, com si es tractàs d’una radiografia, tot el que hi ha al seu voltant. I encara que s’està “a anys llum” de comprendre la informació que contenen els seus clics –així és com es diuen els sons que produeixen–, es coneix que els que neden entre Gibraltar i el Líban tenen un dialecte comú, identificat com ‘3+1’.

Sona poètic i frega el que és musical. “Quan es troben i interactuen entre si, els catxalots fan codes, és a dir, patrons estereotipats de clics, la qual cosa per a nosaltres seria un ritme”, apunta Brotons. Podria fer-se un símil entre les codes i el codi Morse però, en el cas dels catxalots, en lloc d’usar línies i punts, utilitzen el so ‘tac’. Per acostar-se una mica més a l’enteniment humà, podrien comparar-se aquestes codes amb les figures musicals, perquè cada dialecte té un tempo diferent. “Es diu que els catxalots mediterranis fan servir un ‘3+1’ perquè, quan socialitzen entre ells, emeten tres tacs seguits, esperen uns segons i conclouen amb un darrer tac”, puntualitza aquest expert. S’han identificat altres codes al voltant del món, com el de les Bahames, que es limita a sis tacs, i el del Carib, que sona com un ‘4+2’, precisa la coordinadora de projectes de Tursiops, Marga Cerdà.

De fet, dins aquests dialectes es poden arribar a identificar diferents accents. Brotons explica: “EI ‘3+1’ es reconeix a tota la Mediterrània, però hi ha alguns canvis dins el mateix registre”. Segons exemplifica, seria com tractar de distingir l’accent de Sóller del de Pollença o Inca. “Són petites variacions, que poden anar des de la distància que hi ha entre els tacs fins a la força amb la qual són produïts”, detalla. “Si compares un ‘3+1’ i un ‘4+2’, les diferències són molt evidents, però dins el mateix dialecte no és tan obvi”, afegeix.

Les codes són crides de grup, però Cerdà assegura que un catxalot emet clics a tota hora. “Cliquen tot el dia, si intentes escoltar-los de nit, sents: ‘tac, tac, tac, tac...’, són uns clics regulars”, assenyala. Es tracta d’una eina d’ecolocalització que els serveix per esbrinar el que tenen davant, capten amb la mandíbula les vibracions que recullen del so que acaben d’enviar. “Poden saber el que és i quina és la seva densitat. Aquest ressò els dona tanta informació que fins i tot podrien intuir on tens les vísceres”, indica Brotons. I quan es topen amb alguna cosa que els interessa, augmenten la freqüència dels clics. “Fan clics lents i això els dona una foto del que tenen davant, però quan troben alguna cosa que els crida l’atenció, necessiten passar d’aquesta ‘foto acústica’ a una ‘pel·lícula acústica’, per la qual cosa comencen a clicar més ràpidament”, il·lustra aquest expert. Ho saben perquè està comprovat que quan el tempo passa de lent a ràpid, sempre sol produir-se un silenci al final. “Entenem que és perquè estan menjant, tal vegada, un calamar”, indica Cerdà.

Animals culturals

Si hi ha alguna cosa que caracteritza els catxalots és que “són animals culturals”, diu el coordinador d’Àrees Marines Protegides de WWF Espanya, Óscar Esparza. “Abans, la cultura s’associava només als humans, però des de fa uns anys s’ha començat a observar la naturalesa d’una manera diferent”, conta Brotons. En aquest sentit, Cerdà aclareix que, quan es parla del regne animal, s’entén com a animals culturals aquells que aprenen i ensenyen als seus congèneres, de mares a fills, en una línia vertical. “Els catxalots són matriarcals, les femelles sempre queden juntes i els mascles, quan ja estan en edat adulta, se’n van amb altres grups d’adolescents o es converteixen en mascles solitaris”, afirma aquesta experta. Com més gran és l’exemplar, “més solitari i més al nord”, afegeix.

Si bé és cert que hi ha cetacis més socials que uns altres, els catxalots són dels que més gaudeixen estar en companyia. “En totes les campanyes que hem realitzat a la zona de la mar balear, el 100% dels albiraments han estat de grups socials”, recorda Esparza. Per a aquests animals, la Mediterrània que envolta l’arxipèlag “és una zona de gran interès”, perquè és una àrea de cria i alimentació, on no hi ha depredadors i s’alcen com a reis”, anota.

Projecte ‘Playback’

Per estudiar tots aquests aspectes, els experts utilitzen hidròfons, que són uns micros fondejats que van enregistrant el que se sent sota l’aigua. Fan un seguiment d’aquests sons a través d’un ordinador, que és capaç de mesurar la distància temporal dels clics i els permet calcular l’angle del qual provenen. Cerdà comenta: “Són animals tan curiosos que, de vegades, ens hem trobat amb algunes cries explorant els hidròfons, i ho sabem perquè començam a sentir tacs intensos molt a prop”.

D’entre les iniciatives que volen posar en marxa, crida l’atenció el projecte ‘Playback’, una idea que aclariria molts interrogants sobre els dialectes i la manera de comunicar-se dels catxalots, però que no aconsegueixen tirar endavant per falta de finançament. “Ens agradaria difondre codes d’altres zones a la Mediterrània, per veure com reaccionen els exemplars que habiten aquí”, avança Brotons. D’aquesta manera, podrien anar anotant si els catxalots mediterranis s’acosten, s’allunyen, pugen o baixen quan senten altres codes.

D’altra banda, encara que sí que existeix interacció entre diferents tipus de cetacis, no hi ha constància que puguin entendre’s entre ells. “És curiós, perquè algunes vegades hem vist caps d’olla jugant amb catxalots, que realment no estan jugant, perquè és una cosa molt humana”, relata Cerdà. Els boten per damunt, els van darrere, els mosseguen la coa... El raonament que fa aquesta experta és que, com que exploten el mateix recurs, els calamars, intenten despistar-los per poder menjar-ne més.

No obstant això, sí que s’ha detectat un cert grau de connexió entre orques i zífids –les primeres no són un cetaci comú de la Mediterrània–. “No s’entenen, però existeix la teoria que les orques detecten els clics dels zífids i aquests han deixat d’emetre sons a la columna d’aigua per evitar ser detectats”, anota Cerdà. “Segons això, els zífids poden adaptar el seu patró de busseig per despistar les orques”, afegeix. En aquest sentit, subratlla que no deixa de ser un mecanisme de supervivència, com fan altres espècies.

Però aquestes aigües tampoc estan lliures d’amenaces: contaminació, el soroll del trànsit marítim, col·lisions amb vaixells... “És molt habitual trobar-nos amb exemplars que tenen lesions importants a la zona dorsal, fins i tot amb marques brutals d’hèlixs... Molts acaben sense poder moure’s, uns altres queden encallats o fins i tot moren”, lamenta Brotons. Per evitar les col·lisions i garantir el benestar d’aquests cetacis, Tursiops observarà durant els pròxims dos anys les seves pautes d’actuació davant la presència de vaixells. Realitzarà rutes periòdiques entre les Balears i la Península.