Els dies dels corets

PalmaSembla que Valentí (també dit Valentí de Roma, o sant Valentí, una vegada canonitzat) va ser un metge romà del segle III dC que no tan sols es va convertir al cristianisme, sinó que es va fer sacerdot i es va dedicar a casar parelles d’amagat. El problema era que el matrimoni havia estat prohibit per l’emperador del moment, un tal Claudi II (no el que va novel·lar Robert Graves i va interpretar Derek Jacobi, sinó un de posterior, conegut també com el Gòtic perquè va combatre els gots, no perquè es vestís com els Cure), de manera que Valentí havia de celebrar els casaments en la clandestinitat. No tan sols això, sinó, que, a més, casava soldats –no necessàriament entre ells–, cosa que el susdit Claudi II duia encara més malament, perquè considerava que la vida castrense era incompatible amb la conjugal. Finalment això va dur Valentí a caure en desgràcia: va ser apedregat, apallissat i finalment decapitat, al voltant de l’any 270. Aquesta mort decididament violenta li va valdre a Valentí l’ingrés al martirologi i la veneració com a sant, acceptada oficialment per l’Església no gaire temps després, i també la devoció popular com a patró dels enamorats, més o menys arreu d’Occident.

I en aquestes seguim. Tanmateix, la celebració popular de Sant Valentí tal com la coneixem no té gaire cosa a veure amb la Roma de l’Imperi ni amb la Baixa Edat Mitjana, sinó que torna a ser un altre patró que a Europa hem calcat (no hi ha sorpresa) dels Estats Units d’Amèrica. La convenció associa la felicitat amorosa amb el color de rosa, i per això, en els dies previs a Sant Valentí (i el dia mateix de l’onomàstica, que és el 14 de febrer) tota la publicitat tendeix a tenyir-se de color de rosa i a omplir-se de corets i de músiques més o menys celestials. La idea que es vol transmetre és que l’amor triomfa, i ho fa a la manera de les comèdies romàntiques –el patró de les quals, efectivament, el tenim fixat per les pel·lícules de Hollywood.

És ociós dir que tot aquest ensucrament té finalitats estrictament comercials, i que del que es tracta, com sempre, és d’induir el personal a consumir, a comprar, a gastar, a anar a les botigues o als restaurants o als centres comercials o als teatres o a les agències de viatges –presencials o electròniques– a fondre-hi la targeta de crèdit. El comentari a fer-hi, si de cas, és que ningú hi està obligat: si acabes participant de la festa és perquè accedeixes a fer-ho. A les xarxes socials són prou esteses les intervencions del tipus que reproduïm a continuació, agafada de Twitter: “Tenc un nòvio que ahir va fer més de 200 quilòmetres per estar amb mi i dur-me una planteta i bombons perquè jo estava de baixada. Vosaltres què teniu?”.

Gamma de la sexoafectivitat

És un tuit pràcticament a l’atzar emès per una dona heterosexual, però serviria per a qualsevol de les altres opcions possibles dins la gamma de la sexoafectivitat. Observem, en el seu redactat, la sobreabundància de la primera persona: “tenc”, “amb mi”, “jo estava”. Una fixació amb el ‘jo’, expressada fins a tres vegades en tan poques línies. Això ens il·lustra un fet també objectivament constatable, i és que l’amor que se’ns proposa com a comercialitzable, empaquetable i vendible juntament amb un feix de corets de totes les mides i colors (però preferentment rosa), aquest amor de Sant Valentí, té molt més a veure amb el jo que amb l’altre. Com les fotos a les xarxes, com les app per lligar, com totes aquestes formes de comunicació basades en l’atorgament mutu d’un “m’agrada”, el propòsit últim no és tant agradar o interessar algú altre com agradar-se a un mateix, trobar algun interès en un mateix. Cosa que no sempre és fàcil. L’amor de Sant Valentí, més que cap altra cosa, és autoestima. O el fingiment o l’exaltació d’una certa idea d’autoestima.

I amb això em sembla que ja hauríem comunicat els resultats del nostre treball de camp sobre Sant Valentí. Hi podríem afegir, si de cas, que les persones que es preocupen perquè pensen que celebrar Sant Valentí equival a perpetuar els esquemes del patriarcat i que pràcticament suposa l’antesala de la violència de gènere, tal vegada tendeixen una mica a la sobreanàlisi. Ara, de fet, ja no veiem campanyes institucionals pagades amb doblers públics contra Sant Valentí, tal vegada perquè s’ha demostrat que sant Valentí pot esser la festa més untosa, xarona i beneita del món, però no té realment cap relació amb la xacra dels maltractaments i les agressions dels homes contra les dones, dins i fora de la parella. Si a dues persones (o més, en cas que practiquin el poliamor) els ve de gust pagar el sopar de Sant Valentí d’un restaurant car, o no tenen diners però es volen regalar gominoles i repetir que s’estimen com s’han estimat tots els amants pesats i redundants de la història del cinema, són molt lliures de fer-ho. Estaran contribuint a la societat de consum i a l’exaltació del propi jo, però què hi farem, de qualque manera ha de passar la gent l’estona. Els cors suposadament enamorats de Sant Valentí, al cap i a la fi, tenen el mateix valor que les teranyines també suposadament sinistres de Halloween: són la cosa en lloc de la cosa, la representació d’alguna cosa que existeix –l’amor, la mort, la por de l’amor i de la mort– però que es troba molt lluny del seu simulacre, que es ven embolicat amb un llaç. En Valentí de Roma, que sembla que era bona persona amb el seu ímpetu casador, segurament no hauria sabut donar-hi passada.