La dieta vegana rejoveneix?

Els avenços que ha fet la ciència de l’envelliment en l'última dècada han sigut espectaculars, fins al punt que sembla possible que, en un futur pròxim, tinguem maneres de frenar una mica la degeneració que causa el pas del temps. Aquesta recerca no es limita a buscar fàrmacs per alentir el procés. Darrerament s’han trobat maneres d’activar el sistema immunitari perquè elimini les cèl·lules velles que s’acumulen als teixits. Seria més senzill (i barat) aconseguir la mateixa fita amb la dieta. I això és el que proposa un estudi publicat a la revista BMC Medicine, que diu que una alimentació vegana podria reduir l’envelliment.

La relació entre alimentació i edat fa temps que es coneix. En pràcticament tots els animals de laboratori que s’han estudiat s’ha vist que una restricció calòrica severa (de més del 50% del consum habitual) activa una sèrie de mecanismes protectors que allarguen l’esperança i la qualitat de vida. En humans encara no se sap si també passa, sobretot perquè els experiments necessaris per comprovar-ho són molt difícils de dur a terme. A més, les dietes tan severes que funcionen en els animals serien insostenibles en persones, perquè portarien a una pèrdua de pes que acabaria sent perillosa per a la salut.

Per això s’estudien alternatives que facin creure al cos que està patint una reducció important d’ingesta sense haver de caure en el risc de desnutrició. Una de les possibilitats seria el dejuni intermitent, que concentra tots els àpats en una franja de només entre vuit i deu hores, sense reduir el nombre total de calories que es consumeixen al final del dia. Un cop més, en animals sembla que és efectiu, però caldria comprovar si també ho és en humans.

El grup del doctor Christopher Gardner, de la Universitat de Stanford, i científics de l’empresa TruDiagnostic proposen una altra alternativa: una dieta vegana. Van agafar 21 parelles de bessons idèntics d’una mitjana de 40 anys i van establir que mentre que un dels germans de cada parella seguís una dieta omnívora, l’altre no ingerís cap aliment d’origen animal durant dos mesos. Al final van veure que el segon grup era més jove que l’altre, un resultat consistent amb la idea que l’alimentació basada en plantes és més saludable. Els autors avisen que no poden saber si els efectes que veuen són deguts a pròpiament la dieta vegana o al fet que els que la seguien van perdre dos quilos més de mitjana que el grup control, i això implicaria una restricció calòrica que podria ser, en realitat, la responsable.

A part d’aquest factor emmascarador, els estudis com aquest pateixen, en general, unes quantes limitacions importants. Per començar, solen tenir una durada curta, quan l’ideal seria que els canvis dietètics es fessin al llarg d’una part important de la vida de la persona, com passa amb els animals de laboratori. Però això implicaria dissenyar assajos clínics que durarien dècades, cosa gens pràctica (ni sostenible pel que fa a recursos). Per tant, ens hem de conformar a inferir quins podrien ser els efectes d’un canvi dietètic de llarga durada a partir del que passa en només uns mesos, que pot no tenir-h res a veure.

L’altre problema està relacionat amb com mesurem l’efecte d’aquestes intervencions. Actualment no tenim cap manera acurada de quantificar l’envelliment: ens falten marcadors fiables que puguin calcular l’edat biològica. De la mateixa manera que amb una simple anàlisi de sang sabem si el pàncrees, els ronyons o el fetge funcionen adequadament, ens caldria poder mesurar també quants anys tenen en realitat aquests òrgans, més enllà de la xifra que surt al carnet d’identitat. A falta d’opcions millors, el mètode més usat és el dels rellotges epigenètics, una sèrie de marcadors relacionats amb les modificacions químiques que pateix l’ADN amb el pas del temps, que és el que han usat principalment en aquest estudi.

Entre els experts hi ha partidaris fervents d’aquesta tècnica, com el doctor Steven Horvath, de la Universitat de Califòrnia, que n’és el principal impulsor. Però darrerament han aparegut estudis que ens fan dubtar de la seva exactitud. Per exemple, s’ha vist que durant l’embaràs els rellotges epigenètics s’acceleren fins a dos anys, un envelliment que es recupera pocs mesos després del part. Encara més: l’edat epigenètica varia al llarg del dia, amb un mínim a la nit i un màxim al migdia, que poden diferir fins a cinc anys. Si això fos cert, voldria dir que envellim i rejovenim de manera espontània al llarg de períodes de temps relativament curts, cosa difícil de creure si tenim en compte la complexitat dels mecanismes biològics que hi ha darrere.

Així doncs, la pregunta és què mesuren realment aquests marcadors. Segurament l’edat imprimeix certs canvis químics a l’ADN, però podria ser que no fossin exclusius d’aquest procés. Per tant, estudis que basen les seves conclusions principalment en els rellotges epigenètics sense recolzar-les també en canvis fisiològics a llarg termini, que és el que importa de veritat, s’han de valorar amb precaució. Els possibles efectes de la dieta vegana en l’envelliment encara s’hauran d’aclarir.