De l’oficina al camp: Creixen les dones pageses

Barcelona / PalmaEn els darrers anys, el nombre d’explotacions agrícoles i ramaderes a Catalunya s’ha reduït dràsticament. De les gairebé 70.000 persones que l’any 1993 constaven com a caps d’explotació, n’han quedat poc més de 40.000. Enmig d’aquestes dades tan preocupants, però, n’hi ha una per a l’esperança: creixen el nombre d’explotacions en les quals les dones són titulars, és a dir, caps d’explotació, fins a representar en l’actualitat el 20 % del total. Maria Rovira, membre de la Comissió Permanent i de Dones del sindicat Unió de Pagesos, explica que, en els propers deu anys, es preveu que un terç de les explotacions estaran dirigides per dones, i entre les que tenen menys de 40 anys destaca el seu nivell de formació. “Aquest fet il·lustra fins a quin punt la incorporació de la dona davant de l’explotació resulta també vital per al relleu en el sector agrari, o per la seva continuïtat”, diu.

Més innovadores que els homes

Les dones, que regenten explotacions més petites que els homes, són generalment més innovadores que ells, a banda d’haver-se format intensivament per introduir-se en un món que, a priori, desconeixen. “Moltes explotacions, tal com estaven, no podien continuar. Les dones tenim una mica menys de por i una mentalitat més oberta”, de fet, per haver estat tradicionalment excloses de la professió, explica Rovira. “Quan una dona agafa les regnes sol ser més imaginativa i fa canviar el rumb”, afegeix. La posada en valor de les noves tecnologies i l’agricultura ecològica són alguns dels trets que identifiquen les dones que se sumen a treballar la terra.

“Si tornàs a néixer, tornaria a fer de pagesa”

Margalida Trias

Margalida Trias és pagesa “de tota la vida”, té 63 anys, és filla única i, des de ben petita, es va fer càrrec de la finca de Can Pou Gran de Pollença. També és la vicepresidenta de la Cooperativa Pagesa de Pollença, és l’única dona en la directiva, “des de sempre”, esmenta. “A la cooperativa som un grup d’amics que feim feina per la terra, però que també trobam espai per fer un poc de bauxa”. La Cooperativa Pagesa de Pollença aposta pels agricultors i ramaders de la zona, sense oblidar-se de la tasca social de la pagesia.

La madona de Can Pou Gran, tot i venir de família pagesa, pogué estudiar però, tanmateix, volgué dedicar-se al que havia vist a casa tota la vida. “Si hagués de tornar a néixer, tornaria a estudiar i a fer de pagesa; això sí, amb un poc més de negoci, perquè avui en dia el marge de benefici és molt poc. Un temps t’hi podies guanyar molt millor la vida”, afirma. Amb el que gestiona, amb prou feines en pot treure un sou.

Antigament, a la finca de Can Pou Gran explotaven molt més la part agrícola i ramadera, tenien vaques i porcs, però quan els pares de Margalida es varen fer grans, ella tota sola no es va veure amb coratge d’encarregar-se de tota aquella feinada, així que hagueren de treure les vaques i els porcs. Ara, però, encara conserva més de cinc quarterades de cereal, com també unes trenta-cinc ovelles que li fan la finca neta i mantenen el seu patrimoni. “No podem deixar perdre les nostres finques, són part de nosaltres”, sentencia. La pagesa recorda que son pare va sembrar molts de garrovers i figueres, “ara jo m’encarrec de collir la fruita, la cull de terra si fa falta, i llavors l’aprofitam per alimentar els animals o per al consum propi. M’agrada molt fer pa de figa; cada any a principi de tardor en feim una festa”, explica.

Pagesa a compte propi

Margalida és una dona amb molta energia i empenta, té dos fills i és casada, i tot i que al seu home i descendents els agrada la pagesia, ells tenen altres oficis. “M’ajuden amb el tractor, però no els vull demanar més feines, ja en tenen prou amb les seves tasques. No obstant això, són molt agraïts, sempre tenen una mà per donar-me”, conta. Margalida ha complert 63 anys, però “no em vull retirar, faré de pagesa fins que pugui, la pagesia és la meva vida i pas molt de gust de dedicar-m’hi”.

“Si has parit, la relació amb els animals és diferent”

Brigitte Garolera

Brigitte no havia tingut mai res a veure amb la terra. De fet, fins que va casar-se, treballava com a funcionària a França. El seu marit i el seu sogre tenien una explotació de xais al Pla de l’Estany, i quan el sogre va jubilar-se, ella el va substituir. Ara, juntament amb el seu home, es fa càrrec del ramat d’ovelles i de les 65 hectàrees de conreu que utilitzen per poder alimentar els xais. Brigitte està convençuda que ella aporta a l’explotació un aspecte en el qual els dos homes de la casa estaven limitats: el tracte amb els animals. “La relació que té una dona amb els animals és diferent. Jo, quan veig parir una ovella, em recordo del meu part. Per això tinc una sensibilitat diferent a l’hora de tractar amb ells. El meu home, encara que hi pugui empatitzar, no sap què és parir, i és més brusc amb els animals”, il·lustra convençuda Brigitte.

Pagesa i mestressa de casa

Brigitte creu que encara hi ha molta feina a fer per canviar la mentalitat que té la societat, que sempre ha vist l’agricultura i la ramaderia com una cosa d’homes. Fins i tot entre les dones, que no hi han mostrat gaire interès. “La meva filla no vol saber res de l’agricultura, però el meu fill té molt clar que vol ser pagès”, explica. L’any 2007, quan ella va començar a formar-se i fer-se càrrec de la terra, era l’única dona en una classe de trenta persones. Va fer un curs sobre transport de bestiar, i un altre de manteniment de materials agrícoles i soldadura. “Hi havia un graciós a qui semblava que li molestés que jo volgués ser pagesa. Es va passar de llest alguna vegada, però al final sempre quedava en evidència”, recorda Brigitte.

A partir d’aquí, no s’ha trobat amb cap problema pel fet de ser dona i pagesa. Almenys, no més que qualsevol altra dona treballadora. “Jo em cuido de les ovelles, però també dels fills, de la família, de la casa, dels petits encàrrecs, dels llibres de comptabilitat... Tota aquesta feina no se’ns reconeix, a les dones”, denuncia.

Així mateix, lamenta que, avui dia, l’agricultura i la ramaderia no estiguin prou valorades. Ho ha vist amb la seva filla, que té 12 anys i a l’institut alguna vegada li han retret pejorativament que els seus pares siguin pagesos. “Moltes vegades se’ns tracta com si fóssim uns incultes, i sap greu, perquè som empresaris com qualsevol altre. Si la gent s’adonés d’això, se’ns respectaria molt més”, reflexiona. “I a la meva filla, que no s’ofèn però li sap greu, li dic: ‘Mira, per més crisi que hi hagi, a tu no et faltarà mai el menjar, perquè som pagesos i treballem la terra’”, conclou orgullosa Brigitte.

“Les dones tenim menys por de canviar el que no funciona”

Maria Rovira

Maria va heretar, a 40 anys, una explotació que la família té des de l’any 1814. El seu pare, que havia caigut malalt, no se’n podia fer càrrec; i el germà, que n’era el principal hereu, no hi tenia cap interès. I així és com ella va deixar la seva professió per dedicar-se a la terra.

De petita li agradava collir els fruits que donava l’hort, com els préssecs i el raïm, i les olives al Nadal. Però els seus coneixements agrícoles eren més aviat nuls: havia estudiat interiorisme i no sabia de la terra més que el que n’havia après de nena. Els seus cosins la van ajudar i va començar a formar-se. “La formació és molt important per al relleu en el sector agrari. I el gran avantatge és que quan una dona s’incorpora a l’agricultura i la ramaderia, està formada. I un cop som dins, ens formem de manera contínua, i no només en el món agrari, també en comptabilitat, nous models de negoci, etcètera”, explica.

Pageses per vocació

Un altre avantatge és que quan una dona entra a treballar la terra, ho fa per vocació, i no tant per inèrcia o tradició, assegura aquesta pagesa. Precisament, la mecanització del camp ha obert la porta a totes aquestes dones que estimen la terra i que, gràcies a les millores tecnològiques, han pogut pujar al carro de la pagesia en desfer-se de les feines pesades i poc agraïdes.

La Maria, des de bon començament, va decidir que havia de fer un producte gurmet per guanyar-se mínimament la vida. “Volia fer una explotació a l’antiga, amb oliveres, cirerers, presseguers, vinya, horta... una mica de tot”, explica. Va optar per la producció integrada: tot ecològic i al detall, després de veure que l’engròs era massa complicat. “És una mica més sacrificat, perquè faig mercat setmanal els dissabtes, i els dilluns i els dimarts reparteixo cistelles a domicili. Però un avantatge que tenim les dones és que no ens fa por fer canvis si alguna cosa no funciona. Si els números no surten, pensem una alternativa i no ens arrelem tant a la tradició i al que sempre s’ha fet”, assenyala. De moment, el seu negoci funciona únicament gràcies al boca-orella. “Tampoc no volem morir d’èxit. No volem créixer excessivament. Anem fent, i amb això ja estem satisfets”, subratlla.

Només té una guerra oberta: la millora de les comunicacions als pobles, on moltes vegades ni tan sols hi ha cobertura mòbil: “Costa molt anar a treballar a un lloc desconnectat. De vegades, per fer una senzilla transferència, m’he de desplaçar 40 quilòmetres. Si no tenim els equipaments tecnològics suficients perquè el camp es percebi pels joves com una oportunitat atractiva, no hi podrà haver el relleu que necessitem”, deixa clar.