La dificultat de recollir mostres a la superfície de l’asteroide Bennu
La NASA hauria recollit fins a 60 grams de mostres de regolita
Imagineu el Tibidabo tallat per la base i surant sobre Barcelona. Aquest és més o menys l’aspecte de l’asteroide Bennu, que la matinada de dimecres va rebre la visita d’una sonda d’exploració, l’OSIRIS-REx de la NASA.
Només s’han explorat de prop alguns asteroides més. El primer va ser Itokawa, una roca amb forma de cacauet i una mida similar a Bennu. El 2005 va ser l’objectiu de la nau japonesa Hayabusa 1. Després de superar mil dificultats tècniques, aquesta nau va aconseguir recollir i portar a la Terra uns quants grams de material microscòpic. Ara, la seva successora, Hayabusa 2, està en camí de retorn cap al nostre planeta amb uns quants grams més de mostres, recollits aquesta vegada a l’asteroide Ryugu.
Com molts altres asteroides, Bennu és poc més que una colla de despulles que es van agrupar en un sol cos i que es mantenen unides per la seva pròpia gravetat. Encara que se li suposava una superfície més aviat llisa, les càmeres de l’OSIRIS-REx van mostrar un panorama ple de roques i grava, tan abrupte que va costar molt identificar alguna clariana d’on agafar les mostres.
Recollir mostres amb poca gravetat
La gravetat a Bennu és baixíssima: menys d’una centmil·lèsima part de la terrestre. Res no hi pot aterrar i mantenir-se a terra. El simple impacte d’un tren d’aterratge el faria rebotar i sortir disparat cap a l’espai buit. De fet, l’asteroide gira sobre si mateix tan de pressa -fa una volta cada quatre hores- que de tant en tant alguna roca del seu equador surt expulsada i es converteix en un diminut satèl·lit al seu voltant.
Com es pot recollir material d’un cos en què amb prou feines hi ha adherència? Tant les Hayabusa com l’OSIRIS-REx utilitzen la tècnica touch and go, és a dir, tocar i escapar-se. Baixen molt lentament, a pocs centímetres per segon, fins que l’extrem d’un braç mostrejador estableix contacte amb la superfície. És cosa de només uns instants: les sondes japoneses disparen unes boles metàl·liques que quan impacten en el terreny aixequen fragments que es recullen en una mena d’embut. Naturalment, el retrocés provocat pel tret les envia de nou cap amunt.
La nau americana va utilitzar un altre sistema: un braç robòtic que col·loca una cassoleta sobre la superfície de l’asteroide. Just en el moment del contacte, que idealment ha de ser en un terreny al més llis possible, es va disparar un raig de nitrogen a pressió. El gas va aixecar algunes partícules soltes de regolita, que van quedar atrapades en un filtre a dins del recipient. Després, el mateix braç va dipositar la cassoleta a l’interior de la càpsula a bord de la qual tornarà a la Terra.
Durant el descens, la nau es va guiar mitjançant unes càmeres que comparen els accidents del terreny amb els mapes que tenen emmagatzemats a la memòria. Són mapes detalladíssims, on apareixen totes les roques, relleus i fondalades, i fins i tot la textura de la grava. S’han elaborat pacientment durant els mesos que la sonda ha orbitat Bennu a només un quilòmetre de terra.
En un món tan petit, els relleus també ho són. El promontori més gran que s’ha identificat té la mida d’un camp de futbol, però la majoria no passen d’uns pocs metres. Bennu ha sigut estudiat amb tant de detall que fins i tot les roques individuals tenen nom, tots referits a aus mitològiques de diverses cultures: Gàrgola, Roc, Simurgh...
El lloc d’aterratge escollit va ser Nightingale, una de les poques zones buides de l’asteroide i que té la mida de l’aparcament d’un centre comercial. Aquest emplaçament estava lliure de roques grosses, un detall important, ja que si el recol·lector de mostres hagués coincidit amb un desnivell i no s’hagués recolzat bé sobre el terra, el gas s’hauria dispersat sense aixecar material. Per a aquesta eventualitat, que finalment no es va produir, l’OSIRIS-REx duia a bord tres càrregues més de nitrogen.
