La dificultat de ser

Aquesta setmana, he llegit una notícia que m’ha posat la pell de gallina. Es tracta d’una estadística que s’ha fet viral: les xifres de morts per suïcidi, a totes les franges d’edat, són aclaparadores. La gent es lleva la vida, és una pandèmia silenciosa de la qual ens hauríem de fer càrrec. Albert Camus, al començament del seu Mite de Sísif, escriu que hi ha només un problema filosòfic seriós: el suïcidi. Els camins que porten la gent a llevar-se la vida són infinits, però potser tots tenen quelcom en comú: la incapacitat per comprendre el sentit de la pròpia vida.

La misèria del món és esgotadora. Vivim un present monstruós. Fa estona, Adorno, que visqué el malson de la Segona Guerra Mundial, digué que d’aquest món ningú no se’n pot atemorir a bastament. Però tenim milions d’estratègies per silenciar la monstruositat. D’altra manera, com podria ser que el capitalisme, una màquina de guerra que dispara contra la natura, contra tots i cada un dels éssers vius, tengués tants de partidaris arreu del món? Avui tenim més riquesa, més coneixement, més capacitat tecnològica que mai en la història de la humanitat i, malgrat tot, ens encaminam cap al col·lapse. Potser està tot perdut i només tenim una actitud a l’abast: no combregar amb els botxins, ni deixar que invisibilitzin la barbàrie.

Hi ha una dissortada tendència dels éssers humans d’estar sempre del costat dels vencedors. La xarxa capitalista ens vol depredadors que fan de la pròpia vida un negoci frenètic. L’èxit és un objectiu pervers, perquè està construït des de la lògica del benefici. Els adolescents s’estampen un rere l’altre contra el mur de la utilitat, quan intenten situar els fonaments de la seva vida adulta. La urgència ètica no és formar guanyadors, que si volen ho podran tot, emprenedors que sotmetran el temps de vida a una promesa que no vendrà. Viure vol dir saber perdre, aprendre l’art de la caiguda. Perquè no podem trepitjar-ho tot i tothom perseguint el somni de ser cada vegada més amunt.

Tornant a Camus, fa poc s’ha publicat en català el seu primer llibre El revers i l’anvers. Una preciositat tendra, que dibuixa els fils rojos de la seva obra, amb epíleg de Marina Garcés. És llegint l’epíleg que la paraula “comprendre” va agafar tot el protagonisme. És un verb central si ens endinsam per la filosofia i la literatura del segle XX. Comprendre és allò que ens fa autènticament humans. Només si ens dedicam, amb cura i lentitud, a comprendre, podrem començar a caminar cap a un món sense víctimes ni botxins. Es tracta de “mirar els fets i la vida dels altres amb una sola condició: comprendre no és jutjar”. 

La comprensió que reivindica Camus no apel·la a cap transcendència, ni jutja ni legitima, ni justifica una manera de viure per sobre d’una altra. Comprendre és entendre que “no es pot estar només al revers o a l’anvers”. No podem salvar l’anvers si no qüestionam i comprenem, també, el que habita el revers. La ideologia que necessita el capitalisme, en canvi, és adversària de qualsevol comprensió veritable, força als prejudicis, a les condemnes ràpides, a la immediatesa. Ens pren el temps necessari per donar fondària al pensament, per omplir-lo de matisos.

Lluny de la comprensió mútua, lluny de la comprensió de la pròpia vida, que se’ns torna més i més opaca, quina humanitat estam construint? Som illes enmig d’un oceà embogit, si l’altre pateix m’és indiferent, perquè l’altre no soc jo. Els seus problemes no són els meus problemes, ni el seu sofriment és cosa meva. Però hi ha una veritat irrenunciable: un ésser que no pateix amb patiment dels altres no mereix ser considerat humà.

Montaigne als seus assajos escriu “jo no puc parlar de mi sense tenir present l’altre”. Reivindicam molt sovint l’empatia, aquesta capacitat racional de comprendre els altres. Però potser ens caldria acompanyar-la de la simpatia, la capacitat de ser afectats per allò que afecta un altre. De sentir amb els altres, que els seus sentiments i situacions ens commoguin. La gran pregunta ètica no és què faig davant d’un igual, la pregunta essencial és què faig amb la vulnerabilitat dels altres. L’ètica només pot néixer de la compassió.

És difícil ser, en aquest món que compartim. I no tenim més baluards que acollir-nos en la vulnerabilitat. És difícil ser, si no som en comú.