Dilluns postelectoral, al gimnàs

Palma—Ha anat bé , això, eh –diu en Pipo, assegut al banc d’abdominals.

—Hehe –riu en Tolo, aixecant una pesa de vuit quilos en cada mà, davant de la paret de miralls.

En Pipo va ser apoderat del PP a un col·legi electoral del seu poble, que casualment va ser l’escola on va anar quan era infant. A en Pipo el xiflen els llibres de Yo fui a EGB, Rock FM i la programació musical dels locals de Palma amb grups d’homenatge a La Movida madrilenya. De jovenet es declarava d’esquerres i va anar a algunes manis ecologistes, però després va heretar dos pisos i una caseta a foravila i el seu vot i la seva manera de veure el món han anat evolucionant. No és un impulsiu: ho ha pensat bé i s’ha adonat que el PP és el partit que millor defensa els interessos dels mallorquins com ell, i el que reflecteix amb més claredat la diversitat de la societat mallorquina, sempre dins la moderació. En diverses etapes de la seva vida ha votat el PSM, després UM (abans que es desintegràs), una vegada va votar El Pi, després ja va entendre que els nacionalismes no duen enlloc i va votar Ciutadans, i finalment s’ha adonat que el que convé és la fermesa i la claredat de visió de la formació amb més experiència de govern a totes les administracions.

—És que ells sí que saben gestionar els doblers públics –sentencia, com a argument definitiu en favor de la seva tria–. I són els millors defensors de la propietat privada: el que no pot ser és que jo tengui dos pisos i un dia m’hi entrin els ocupes i la llei no em permeti treure’ls. Quina llei és aquesta? –se sulfura, aixeca la veu en el seu monòleg.

Si algun amic esquerranós (n’hi queda qualcun, de l’adolescència) li respon que això és una trola, i que la llei diferencia amb tota claredat entre l’ocupació d’immobles abandonats i el robatori d’habitatges (bàsicament, la diferència és que l’immoble tingui els serveis de llum i aigua), respon que no és cert i que d’ocupes n’hi ha, n’hi ha, sense concretar més. Si el mateix amic hi insisteix i li recorda la corrupció del PP, ell contesta tot d’una “i els socialistes a Andalusia, què?”. Si veu que això no fa efecte, recorda que als líders del Procés català se’ls va empresonar per malversació de cabals públics, entre d’altres delictes gravíssims.

—Volen sí és sí? –esbufega en Tolo, amb les peses–. Ara n’hi donarem, de sí és sí –la frase continua, però no la podem reproduir en horari infantil. Fa referència als òrgans genitals dels polítics i votants dels partits d’esquerres.

En Tolo és més o manco de l’edat d’en Pipo, però, a diferència d’ell, no té propietat privada que necessiti defensar. Va fer FP d’electricitat, però les suspenia totes i es va posar a fer de peó en una obra, fins que el van treure per gandul. Després va fer de goril·la a la porta d’una discoteca de Gomila, on es va guanyar una certa fama a base d’apallissar aleatòriament els clients que no li queien bé a primera vista. Ara recorda aquella època com les beneitures de joventut, juntament amb els problemes amb les drogues i l’alcohol, i també un episodi fosc d’un intent de violació en grup que afortunadament no va anar endavant perquè algú va acudir als crits de l’al·lota, i en Tolo i els seus tres amigots van haver de desistir de les seves intencions. Se’n va parlar molt al poble, però no els va passar res: va comparèixer una patrulla de la Guàrdia Civil que els va dur al quarter, però els va amollar aquella mateixa matinada. En Tolo no en parla mai, d’aquella feta, però quan ha dit alguna cosa, sosté que era ella la que provocava i després es va fer enrere.

La moderació

En aquells anys salvatges, en Tolo es definia com a rocker i punk i antisistema, i si deia res sobre la vida pública era “foc a tot”. Després es va casar (dues vegades), va tenir un fill amb la primera dona i en té dos amb la segona, viuen de lloguer en un pis d’una finca dels anys seixanta amb alguns problemes de fatiga de materials, i es va anar moderant a mesura que la seva vida professional evolucionava cap a l’hostaleria: ha fet de reposador d’economat, recepcionista, transportista i, ocasionalment, de xispes i pintor, en diversos hotels d’una cadena que de tant en tant el canvia d’establiment, sempre amb contractes de temporada seguits dels corresponents mesos d’atur. De vegades encara es peguen alguna festa amb els amics: amb l’excusa del futbol, queden per drogar-se i anar de fulanes. A aquestes farres també s’hi apunta, de tant en tant, en Pipo.

Dèiem que el sentit del vot d’en Tolo també s’ha anat afinant: ha votat moltes vegades el PP (ho tornarà a fer a les generals per fotre en Pedro Sánchez, que el treu de polleguera), una vegada va votar la Falange (i va muntar una mica d’embolic quan va saludar a la romana i va cridar heil Hitler! en el moment de dipositar el vot dins l’urna, però això també va ser una beneitura de joventut). A les dues darreres municipals i autonòmiques ha votat Vox, i està content de veure com “els seus” van pujant de convocatòria en convocatòria. Ha sentit a dir que ara comandaran, i espera amb ganes que tanquin IB3 i que llevin el català de pertot, que costa un dineral perquè en visquin quatre pocavergonyes. Ell xerra en mallorquí sempre i gira de llengua quan li parlen en castellà, però no pronuncia molt bé.

—Ha anat bé, això –torna a dir en Pipo, mentre afegeix pes a la màquina de tríceps. Quan quedam amb sos col·legues i mos donam un homenatge? Jo trob que ho hem de celebrar. Convoques tu per whatsapp? –somriu, acluca un ull, abaixa la veu. Jo ja miraré lo des trastos.