El ‘diluvi' del 1403 a Palma: L’infern que va caure del cel

PalmaLes recents inundacions al País Valencià i altres zones properes ens han commogut i ens han recordat els terribles efectes que pot causar la natura, més encara amb unes actuacions imprudents per part dels humans, com la construcció en zones inundables o la despreocupació pel canvi climàtic. Pocs desastres, però, han estat comparables a la tremenda aiguada, coneguda com ‘el Diluvi’, que va desbordar la Riera de Palma l’octubre del 1403 i que va causar prop de 5.000 morts, la quarta part de la població. Fou la catàstrofe més gran per causes naturals de la nostra història i, molt probablement, de tot l’Estat en l’Edat Mitjana. Les seves víctimes, oblidades, estan enterrades al subsol de la Seu. Recordam aquell terrible episodi i ho feim seguint els estudis de Maria Barceló, Diego Zaforteza i Miquel Grimalt.  

Fins al segle XVII, quan va ser desviada al curs que coneixem ara, la Riera transcorria pel que actualment és el cor del centre històric: entrava a la ciutat per la Rambla, travessava el carrer Unió i el Born, i desembocava en una ria –una entrada de mar– que era coneguda com la ‘Mar Petita’, l’actual avinguda d’Antoni Maura. Convé recordar que una ‘rambla’ no és un passeig amb arbres i paradetes de flors, per molt que aquest sigui el concepte que Barcelona ha exportat al món, sinó el llit d’un torrent. El curt carrer on es troba el teatre Principal es diu ‘de la Riera’, recordant quan encara passava per allà. Una successió de ponts comunicava les dues zones de Ciutat, l’alta i la baixa, dividides pel torrent.  

En aquells temps en què ens havíem de defensar dels enemics exteriors amb les murades avui gairebé desaparegudes, haver de deixar obert per nassos aquell camí aquàtic fins a l’interior de Ciutat semblava una temeritat. Presumiblement, es detectarien també desbordaments periòdics. En consta almanco un, el 1362: segons Barceló, el llavors carrer dels Sastres “va desaparèixer per complet”, amb la destrucció de les cases que el vorejaven.

Ja el 1303, Jaume II de Mallorca, monarca de marcat tarannà reformador, havia disposat que el curs de la Riera fos desviat als afores. Aquest projecte, però, va trigar més de tres segles a posar-se en pràctica, una demostració molt extrema d’aquesta calma que tantes vegades s’atribueix als illencs. O més bé, hem de pensar en la colossal obra d’enginyeria que allò representava, amb els mitjans de l’època i, sobretot, amb la despesa: l’endeutament i les dificultats econòmiques foren una constant en la trajectòria de les nostres institucions. Potser algú pensaria que no era per a tant, que no havíem de passar tanta pena per alguna cosa que tal vegada no havia de passar mai. Fins que va passar, és clar.

Aigua fins als 7,82 metres

Exactament cent anys després de la proposta de Jaume II, el 1403, Palma va patir el que els mallorquins des de llavors coneixerien com ‘el Diluvi’. El 13 i el 14 d’octubre va ploure dos dies i dues nits sense interrupció i aquesta immensa aiguada va desbordar el torrent, que va inundar la Ciutat baixa, que era a les voreres de la Riera i arran de mar. Ara, que en tornam a parlar –i amb motiu–, de la construcció en zones inundables, imaginau-vos la massacre que allò va suposar.

El 14 d’octubre era un diumenge. L’eclesiàstic Guillem Terrassa relata com després de tanta de pluja ininterrompuda, arribava el torrent tan crescut, transportant arbres, branques i enderrocs, que va trencar la murada i se’n va endur un pont, els arcs de la síquia que es feia servir per rentar la roba i un molí. L’aigua va entrar a l’església del Carme fins als quatre metres d’altura i va destruir les cases del Born, de la plaça del Mercat i del carrer dels Oms, sense deixar-hi ni els fonaments. Caigueren també edificacions del carrer Peraires i properes a Sant Jaume i al moll. Es calcula que, a la plaça del Mercat, l’aigua va arribar fins als 7,82 metres d’altura.

Un desastre així fou possible, un pic més, per la mala qualitat de les edificacions. La murada era encara, en bona part, la de l’etapa islàmica, de terra piconada, i les cases eren de tàpia, és a dir, de fang assecat al sol. Bastava una quantitat excessiva de pluja i la humitat acumulada per estovar la seva estructura i fer-les caure en terra: la Riera es faria càrrec de transportar les restes. Prop de 1.500 habitatges quedaren destruïts. Per això mateix, en el futur es canviaria el material de construcció, optant per la pedra llaurada, almanco per als fonaments i les primeres plantes.

La destrucció fou de tal magnitud que no quedà, segons registra Zaforteza, “ni senyal d’on es trobaven” els edificis de la Rambla, de la plaça del Mercat i del Born, com si no haguessin existit mai. De fet, només uns anys més tard es venien com a solars, o com a horts, espais buidats del que abans havien estat habitatges. Uns “patis de terra que antigament solien ser cases les quals foren enderrocades per lo diluvi”, les comprava el 1486 el picapedrer Guillem Sagrera. Potser es tractava d’algun familiar de l’arquitecte de la Llotja?

A les pèrdues humanes, que sempre és el més important amb diferència, s’hi afegiren les pèrdues materials, que degueren ser colossals. El notari Mateu Salcet deixa constància del “gran desastre i mal” patit per “molts mercaders”, que havien perdut el seu mitjà de vida. Hem de tenir en compte que l’àrea més propera al port era, justament, el cor de l’activitat econòmica: el motor de Ciutat era el comerç, com ara ho és el turisme. Allò era la ruïna.

El dematí següent, la badia de Palma tenia un aspecte apocalíptic. Hi flotaven els cadàvers i els estris de tota mena. El corrent els va transportar des del Coll d’en Rabassa fins a Portopí. Es varen recollir tots els cossos que es trobaren, i s’enterraren a vorera de mar, segurament amb una certa urgència, per evitar epidèmies: si ara pensam en les conseqüències higièniques i sanitàries, imaginau-vos aleshores, amb la molt precària medecina de l’època. No fou fins tres anys més tard, el 1406, quan aquelles víctimes foren traslladades a la Seu. Són al subsol del temple, prop de les primeres columnes de la banda de l’Evangeli.

La imprudència dels humans

Es calcula que el nombre de víctimes mortals se situà entorn de les 5.000. Una xifra astronòmica, si es té en compte que la població de Palma devia rondar les 20.000, com a molt. És a dir: un de cada quatre habitants. Va ser, diu Miquel Grimalt, la inundació més gran en la història de l’Arxipèlag, la pitjor catàstrofe natural mai registrada a les Illes i, probablement, la inundació amb més víctimes coneguda a l’Estat en tota l’Edat Mitjana.

El desastre del 1403 ha quedat reflectit en dues taules gòtiques que es conserven al museu de la Catedral. La Taula de la Mare de Déu de la Misericòrdia, del ‘Mestre de Monti-sion’, data immediatament després de la desgràcia, entre el 1403 i el 1406. La Mare de Déu és representada en majors dimensions que la resta de personatges –cosa habitual a l’època, per ressaltar-la–, amb un àngel a cada costat i estenent el mantell, davall el qual protegeix els ciutadans suplicants. La inscripció a la franja inferior reflecteix els fets terribles que Palma havia patit. Es completa amb la Taula de la Crucifixió, del mateix autor i referida al mateix episodi.

Per què es va esdevenir aquella tragèdia? Per descomptat, per causes naturals. Però també per la imprudència dels humans. El notari Salcet denuncia com, davant els ponts de la Riera, s’havien col·locat pals de fusta, perquè ningú no pogués passar-hi per mercadejar, sinó que hagués d’anar als portals destinats a aquesta activitat. Pals de fusta que, òbviament, es convertiren en armes letals en ser arrossegades per les aigües embravides.

El Gran i General Consell, segons relata Barceló, es reuní el 21 de desembre següent i va acordar la reconstrucció de la murada, dels pressuposts de la Universitat, l’equivalent als actuals Consell o Ajuntament. Aleshores, confiar que se’n fes càrrec el ‘govern central’, és a dir, la Corona d’Aragó, era somiar truites: llavors no existien ni unitats militars d’emergències, ni declaracions de zona catastròfica, ni estats de benestar, ni res de semblant. Un pic més, allò anava per llarg: el 1411, vuit anys més tard, els consellers encara debatien sobre les obres que s’havien de dur a terme, i com sufragar-les. Va tornar a haver-hi un desbordament de la Riera el 1444, si bé amb efectes no tan catastròfics.

No va ser fins al 1613 que es va fer realitat el vell projecte de Jaume III de tres segles enrere, el nou llit de la Riera, aprofitant les obres de construcció d’un cinquè recinte de la murada. Serien coneguts, respectivament, com ‘Riera vella’ i ‘Riera nova’. Per descomptat, que encara s’havien de patir inclemències naturals. Però cap de tan terrible com aquella torrentada que els illencs recordaríem ja, per sempre, com ‘el Diluvi’.