Les dimònies han conquerit la festa

ManacorAquest 16 de gener ha esdevingut històric per partida doble a dues de les grans festes que se celebren a Mallorca en aquest dia de Sant Honorat, que és també el dissabte de Sant Antoni. Elionor Serra i Magdalena Pérez han ballat per primera vegada vestides de dimoni a Algaida i Manacor, respectivament, en una fita que no fa tant per a molts semblava impossible d’assolir. I, tanmateix, la festa ha estat la mateixa que cada any. 

Poc abans de les dues del migdia tota l’atenció mediàtica de Manacor estava concentrada a l’interior de Cas Baciner, el lloc d’on surten els dimonis i on comença la festa. Allà dins s’hi tornava a vestir Magdalena Pérez, qui l’any passat es convertí en la primera manacorina a sortir de dimoni, tot i que ho va fer només durant el primer ball, com “de bromes, perquè és un ball lluny del de dia 16”, opina el periodista Antoni Riera Vives. “Però això va fer que ja li féssim cas l’any passat i enguany sembli que ja està normalitzat”, afegeix. I és que aquesta era la sensació que regnava enguany a Manacor, que els canvis a la colla dels dimonis responien a una simple qüestió de normalitat. 

“Jo no hi veig la diferència”, comentava en Marc, un home de prop de 40 anys que esperava pacientment l’arribada dels dimonis a una de les nombroses aturades que fan durant la jornada. “I dubt que ningú l’hi vegi. Què té més si és un home o una dona, qui hi va davall?”, es demanava, “i, de fet, crec que se li ha donat més importància fora que aquí; la festa avui ha estat ben igual que sempre, o no?”. I, efectivament, han estat poques les diferències en els balls, les reaccions i l’eufòria de cada any. 

Tanmateix, que hi hagués una dona era només un dels canvis a la celebració de Sant Antoni de Manacor d’enguany, en què també ha debutat un nou Dimoni Gros. I és que la lluita feminista que ha impulsat el ball de Magdalena Pérez era també una reivindicació a favor de la democratització de la festa. 

“La reivindicació ha cohesionat la societat civil alternativa, s’ha generat un moviment popular que podria ser vist com a contrari per part del patronat però que per a mi no és excloent”, continuava Antoni Riera Vives mentre observava el fogueró, que, un any més, i ja en van deu, organitza l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor. Una gran dimònia en sobresortia, amb la seva llarga cabellera lila i el seu piercing damunt el nas. L’envoltaven les intervencions artístiques de Lluïsa Febrer i Marina Cànoves, que servien per posar un fil provocatiu a l’agulla de la festa. 

El darrer ball de les dimònies alternatives?

El fogueró de l’Assemblea Antipatriarcal ha pres passades les vuit del vespre, poc després del ball que hi han fet, just davant, les dimònies que des de 2015 surten per reivindicar que un altre model de festa és possible. “Aquesta victòria és de la lluita popular”, hi glosaven uns minuts abans, en clara referència a la presència d’una de les seves a la comitiva de dimonis oficials. “Fa nou anys vàrem sortir i fins enguany hem ballat, per reclamar i exigir una gran festa amb igualtat”, exclamaven, entre els aplaudiments emocionats dels centenars de persones que s’hi havien concentrat.

S’ha de dir, però, que un dubte regnava mentre les dimònies feien el seu ball: ara que una dona s’ha vestit de dimònia, ara que sembla que la festa es comença a democratitzar, voldrà dir que han de deixar de ballar? “Ens ho han demanat sovint: "Què fareu, ara, amb les dimònies?". Idò no ho sabem. Encetarem enguany un procés de reflexió, tenint en compte que a Manacor les dimònies s'han convertit en un referent per a moltes nines, un símbol de denúncia i lluita feminista i popular”, deien al comunicat que enviaren dilluns. Aquest dimarts, mentre començaven a cremar els foguerons, les opinions eren de tot color. “Més que mai, han de ballar! Cadascú té el seu Sant Antoni i aquest ja és del poble!”, deia na Francisca, que esperava a torrar acompanyada de la seva neta. “Potser hi ha d’haver una sola colla, no? Amb un Dimoni Gros i una Dimònia Grossa, per què no?”, suggeria en Miquel, mentre al seu voltant li feien befa. “O potser serà l’any que un home es vesteixi de dimònia! M’oferesc de voluntari per ser jo!”, afegia amb una rialla, acceptant les respostes acalorades que ell mateix havia provocat. I la festa no havia fet més que començar, com cada any.