Es Cruce, la cruïlla de les mallorques populars

Decidim anar a dinar al restaurant Es Cruce dissabte de la setmana passada, un dia tirant a plujós i jornada de reflexió electoral, però el trobam tan ple com sempre. Després parlarem de xifres contundents, però vagi per endavant que, per aquest restaurant de la carretera de Manacor, hi passen cada setmana entre 14.000 i 15.000 comensals, uns 2.000 al dia. Només amb això ja ens podem fer la idea del fenomen: un poc com el Barça és més que un club (tot i que darrerament hi ha culers que discutirien això), sens dubte Es Cruce és alguna cosa més que un restaurant. És una idiosincràsia, una manera de ser i de fer, un termòmetre demoscòpic, un mirall sociològic: el que vostès vulguin, perquè té una mica de totes aquestes coses.

Ens toca seure en una taula al costat de la que ocupa el cantautor Tomeu Penya, l’artista que més deu fer pel gremi de la restauració de la seva Vilafranca natal: vas a dinar a S’Estanc Vell i hi trobes en Tomeu Penya, vas a dinar a Es Cruce i hi trobes en Tomeu Penya, vas a dinar... Ell i el seu acompanyant han estat encara més primerencs que nosaltres i ja van per les postres. El felicitam pel seu nou disc ( República Democràtica Independent Comunitat des Pla ), en què fa incursions en el terreny del rap (atenció a un duet entre Penya i Valtonyc) i ens saluda afectuosament quan abandona el local. Una estona després, descobrirem que la botella d’oli d’oliva verge que Es Cruce deixa damunt cada taula a disposició dels clients, de la marca Son Mesquidassa, té l’etiqueta decorada... amb una fotografia d’en Tomeu Penya. La identificació entre el restaurant i el cantant és, al cap i a la fi, adient: tots dos són productes transversals de les classes populars mallorquines. Es Cruce i en Tomeu Penya agraden a joves i grans, a dones i homes, als que parlen català i als que parlen castellà, als immigrants i als mallorquinots de moltes generacions, als que voten Puigdemont i Junqueras i als que donen el vot al PP, a Ciutadans i a Vox, als antisistema i als conservadors, als ecologistes i als asfaltadors, etc. Qualsevol d’ells o d’elles ha escoltat o cantat, i fins i tot se sap, alguna cançó d’en Tomeu Penya. Qualsevol d’ells o d’elles ha dinat o dinarà un dia a Es Cruce (hauríem d’escriure Es Cruse, d’acord amb la essa sonora amb què pronuncia aquest nom gairebé tothom).

Aconseguir-hi una taula és un tràmit senzill i a la vegada més complicat que a la majoria de restaurants, a causa, precisament, de l’extraordinària afluència de públic. Cal passar prèviament per l’envelat que hi ha annex al local, després d’haver deixat el cotxe al pàrquing, on també hi ha l’Agromart d’Es Cruce, el que podríem anomenar l’oferta complementària (basada en productes de la terra i un assortiment de txutxes per als infants) del restaurant. A l’envelat, que també disposa de taules per menjar, s’assigna un tiquet a cada client o grup de clients (parelles, famílies senceres, grups de feina, de ciclistes, de pagesos, del que sigui) i amb aquest tiquet un ja es pot posar a fer coa perquè li indiquin quina taula li correspon. Segons els dies i les hores que s’hi vagi, la coa pot ser més o menys llarga, però un pot entretenir l’espera amb les paradetes de venedors que se situen a l’entrada o a l’exterior. Avui, com que ja hem dit que plou, no hi són, els que se solen posar a fora, però al passadís de l’entrada sí que hi ha un venedor de baveralls i un altre de rosaris i altres souvenirs de temàtica religiosa, al costat de les màquines expenedores de petites juguetes, completades per la inevitable presència d’un d’aquests cavallets mecànics que funcionen amb una moneda. A dins, i ja per als adults, hi ha un parell de màquines escurabutxaques. A l’exterior també hi ha un cotxe que fa de reclam d’un concessionari de Manacor.

“Cuina mallorquina”

A Es Cruce s’hi menja bé, o com a mínim no tenim constància de ningú que digui que hi ha menjat malament. Es tracta del que coneixem com a “cuina mallorquina”, plats absolutament familiars fets amb ingredients de bona qualitat, correctament elaborats i adequadament servits. Res més, però és que no és poc. O sí que hi ha més: uns preus ajustats fins al cèntim (possible només per a un establiment amb un volum de compres enorme), que fa que l’experiència a Es Cruce surti per un preu més que econòmic. Evidentment, el resultat de la suma de bo i barat és el que explica, en gran mesura, l’èxit de l’empresa. I no direm que sigui exactament bonic, però el local, a canvi, està sempre impecable i es pot dir que és entranyable. Jo mateix tenc un record magnífic d’una nit de Cap d’Any a Es Cruce quan encara era al·lot, amb pares i amics, i algú que, a mitjanit, feia les campanades amb una olla i un cullerot.

El secret és la continuïtat al llarg del temps. En Guillem, l’amo d’Es Cruce, té ara 61 anys i en fa 45 que està al capdavant del negoci, que va ser iniciat per son pare i sa mare: la xemeneia, que ara és part d’unes cuines que fan pensar en les dels gegants de les rondalles, era originalment una ferreria i als seus pares se’ls va acudir que podia ser una bona idea utilitzar el foc perquè els camioners i els qui passaven s’hi poguessin aturar, torrar qualque cosa per berenar o dinar i prendre un cafè o unes herbes. Amb els anys, el negoci s’ha anat expandint i ara hi fan feina 60 persones que serveixen 200 taules, a les quals es consumeixen 5.000 guàtleres i uns 1.000 quilos de caragols a la setmana, a més d’entre 400 i 500 plats d’arròs brut cada dia, per esmentar alguns dels plats que tenen més requesta. Ah, i tot això amb ben poca incidència dels grups de turistes: tenint els mallorquins a favor, qui necessita els touroperadors?