El diplomàtic inconformista

PalmaNacionalista, republicà, socialista, antimilitarista –de pare militar– i anticlerical –amb un oncle capellà–, encunyador del futurisme, articulista, director d’institut, fundador de tres partits polítics, diputat, interessat pels soviets i pel feixisme italià –es va desenganyar aviat de tots dos–, amic de Miguel de Unamuno i enemic de mossèn Alcover –i aquest d’ell–, Gabriel Alomar i Villalonga va morir exactament fa vuitanta anys, el 7 d’agost del 1941, exiliat al Caire, on havia estat destinat com a representant de la República.

Si bé reconegut com a figura clau de l’autogovern i amb el seu nom en una de les grans avingudes de Palma, la seva reivindicació resulta, encara en els nostres dies, polèmica. De les seves obres completes se n’han publicats sis volums en vint anys. La iniciativa de declarar-lo Fill Il·lustre de Ciutat va topar, el 1983, amb la negativa de sis bolles negres –sistema de votació secret–, que la va frustrar, si bé l’any següent sí que es va aconseguir. L’adhesió del Consell de Mallorca a la commemoració del 80è aniversari va xocar, fa dos mesos, amb l’oposició de l’extrema dreta, que, per contra, afirmava que se li hauria de retirar el títol de Fill Predilecte, per ser un “polític traïdor” –se suposa que per catalanista. 

Gabriel Alomar va venir al món a Palma dia 7 d’octubre del 1873, en una família que l’escriptor Antoni Serra qualifica de “benestant, conservadora i molt religiosa” i en constant trànsit per la feina castrense del pare, Joan Alomar i Barbarín. Per això va cursar a Àvila una part dels estudis, si bé els va continuar a l’Institut Balear de Palma, actual Ramon Llull. Relata Serra que un episodi decisiu en l’anticlericalisme d’Alomar –ell mateix faria broma amb Josep Pla sobre la seva “olor de sofre cremat”– seria la mort de la seva única germana, Aina, greument malalta. Finats els pares, tots dos havien estat acollits per un oncle capellà, que es va obstinar a administrar-li l’extremunció, malgrat l’oposició del germà. En morir la germana, Gabriel, que hi estava estretament unit, hauria cridat: “Us combatré tota la meva vida!”.

El fill del militar es va alliberar de prestar el servei obligatori gràcies a un esforç econòmic de la família –era una pràctica habitual a l’època– i va iniciar a Barcelona estudis de Dret, que va deixar pels de Filosofia i Lletres. Els seus biògrafs, Catalina Moner i Jordi Pons, apunten que a la capital catalana es va aficionar a les corregudes de bous, “afició que perllongaria al llarg de la seva vida”, si bé “ho considerava (...) contrari a la nostra cultura”, a més de lamentar “l’agonia llastimosa dels cavalls”. 

“No es mossegava la llengua”

Aviat començà les seves col·laboracions en premsa: ja el 1893 feia servir el primer i més conegut del seus pseudònims, Biel de la Mel, en articles costumistes a En Figuera; després empraria Fòsfor i Albert de Beaurocher. Escrigué el 1899 a La Última Hora només dos mesos, registren Pons i Moner, “ja que probablement xocà amb els plantejaments ideològics del diari”; passà a La Almudaina de Miquel dels Sants Oliver, tan sols d’agost a octubre. “No coneixem exactament” el perquè d’aquesta brevetat, si bé l’historiador de la literatura Damià Pons destaca el seu “fort contingut crític, visió que partia d’un cert nacionalisme i un liberalisme radical”. Els seus biògrafs afegeixen que “no es mossegava la llengua en la defensa dels seus ideals”, per la qual cosa tindria problemes amb els tribunals militars. Un article seu li suposà una multa de mil pessetes –una quantitat respectable aleshores– a El Día de Joan March. 

Havia tornat a Mallorca en finalitzar la carrera i va fer classes a l’institut on s’havia format, amb alumnes com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Villalonga i Cèlia Viñas. El 1901 es va casar amb Magdalena Cifre, de Pollença, amb qui tindria deu fills: entre ells, Joan, company de Borges, Sureda i Fortunio Bonanova en el Manifest del Ultra poètic del 1921. Reconeix Serra que, com a marit, Alomar era “absolutament convencional i conservador: per a ell, una dona ha d’ésser algú que s’ha de recloure a casa”.

El jove professor pronunciava el 1904, a l’Ateneu Barcelonès, la conferència El futurisme, on advocava per un catalanisme progressista, malgrat que llavors el regionalisme català s’identificava amb la conservadora Lliga. Res a veure, aquest futurisme, amb l’avantguarda artística encetada pel feixista Filippo Marinetti, cinc anys més tard; si bé Moner i Pons suggereixen que Marinetti pogué manllevar-li el terme gràcies a una ressenya de la xerrada, que assolí un fort ressò –Josep Carner qualificà el conferenciant de “radical”–, al Mercure de France. Uns anys després, Alomar assegurava que “si algun dia (...) aparegués una causa de conflicte entre la causa de Catalunya i la causa del treballador (...) jo us juro que votaré contra Catalunya i en favor del treballador”.  

El 1909 –el mateix any de la Setmana Tràgica, arran de la qual redactaria un potent al·legat contra la pena de mort–, viatjà a Madrid per opositar a catedràtic, plaça que no li fou atorgada, cosa que provocà indignació a Catalunya, si bé aprofità per establir relacions amb la intel·lectualitat de la capital, sobretot amb Miguel de Unamuno. Alomar arribà a gaudir d’un notable reconeixement a l’exterior: del 1923 al 1936 col·laborà amb La Nación de Buenos Aires i el 1925 rebia a Mallorca el pensador mexicà José Vasconcelos. Segons el periodista Ernesto Dethorey, tots dos passejaven per Palma “sense fixar-se en res del que els envolta”, parlant de les seves coses.

Sí que obtingué, el 1911 –aquell any reuní els seus poemes a La columna de foc–, una plaça a l’institut de Gijón i després al de Figueres, on arribà a ser director. En la Primera Guerra Mundial (1914) Espanya es mantingué neutral, però no així els intel·lectuals, que es dividiren entre partidaris d’Alemanya o dels aliats, entre aquests Alomar. Quan Eugeni d’Ors i Miquel dels Sants Oliver llançaren el manifest La unitat d’Europa, Alomar –assenyala l’historiador Guillermo Pérez Casanova– expressava la seva discrepància, perquè li semblava un distanciament del bàndol aliat. Va ser un dels impulsors de l’Associació Espanyola per la Societat de Nacions, però se’n va desil·lusionar: “El que importaria no és una unió d’estats, sinó de pobles”.

L’enemistat amb mossèn Alcover 

El 1915 creà el Bloc Republicà Autonomista (BRA), que dos anys després s’integrà al Partit Republicà Català (PRC), en el qual milità el després president de la Generalitat Lluís Companys. El 1919, en una coalició republicana d’esquerres, Alomar sortí diputat per Barcelona. Fou des del seu escó que expressà la negativa que el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover rebés una subvenció anual de 25.000 pessetes de l’Estat, cosa que seria una “befa a tota l’obra de la cultura de Catalunya, una injúria a l’idioma català”, ja que la redacció d’un diccionari només s’havia de confiar al creador de les normes ortogràfiques, Pompeu Fabra. Tot i així, l’ajuda econòmica va tirar endavant, però el furibund capellà qualificà Alomar de “Llucifer sevillà”. Aquell mateix any, es repetia la història, a la inversa: la Diputació balear encarregà a Alomar una ‘Història de les Balears’, però, davant les crítiques dels sectors conservadors i clericals, va haver de fer-se enrere.

Alomar es va pronunciar en contra de la dictadura de Primo de Rivera (1923), de la declinant monarquia i de la guerra del Marroc, si bé, curiosament, “es mostrà partidari d’un imperi colonial per part d’Itàlia” –on Mussolini havia arribat al poder el 1922–, indiquen Moner i Pons. Impulsà l’adhesió del PRC a la Internacional Comunista, però canvià d’opinió “arran de les 21 condicions de Lenin i l’informe que en feren els delegats espanyols que anaren a Rússia”: sembla que el paradís soviètic no era tan paradisíac. El mateix 1923, Alomar creà un tercer partit, la Unió Socialista de Catalunya (USC), del qual acabaria expulsat. El 1924, intervingué en la inauguració de la Casa del Poble de Palma; polèmica, perquè l’havia regalada Joan March a les organitzacions obreres. Serra subratlla també els seus contactes amb els anarquistes, sobretot Salvador Seguí, el Noi del Sucre, per l’assassinat del qual expressà “la meva més indignada protesta”.

El 1931, Alomar tornava al Congrés com a diputat per la USC a les Corts republicanes, a les quals expressà la seva oposició frontal –sense èxit– a l’article 13 de la nova Constitució –copiat i aferrat al 145 de l’actual: “En cap cas s’admet la federació de regions autònomes” –és a dir, que mai, ni llavors, ni ara, Catalunya i les Balears podrien formar una entitat política comuna. Alomar considerava –i així ho va manifestar– que les Illes “no han arribat a la maduresa” per accedir a l’autogovern, cosa que no va ser del gust d’aquells que impulsaven un estatut propi –que, de tota manera, no prosperà.

El 1932, Alomar va ser designat ambaixador a la Itàlia feixista, càrrec que va abandonar, pel que sembla, arran d’una relació amorosa amb una jove estudiant cubana. La Guerra Civil el va sorprendre a Madrid i el 1937 partia cap a Egipte, com a ministre penitenciari. Allà va restar amb el seu fill Víctor, sota els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, fins que va morir, a l’Hospital Israelià del Caire. El 1977, en plena Transició, les seves despulles tornaven a Palma, i eren rebudes a l’aeroport per “un centenar de persones”, relata Serra, entre les quals hi havia el seu fill Víctor i el seu net Gabriel. Sobre el seu taüt, després d’uns certs dubtes sobre la més adient, es va posar la bandera de les quatre barres. Tornava a casa després de morir a l’exili, ara fa 80 anys.