La discapacitat, una variable que agreuja la crisi del covid-19

PalmaIsabel González té 63 anys, és vídua i es fa càrrec del seu germà, Custodio, de 58 anys. Pateix síndrome de Down i té una discapacitat del 85%. “El cas del meu germà és molt diferent del d’altres persones amb aquesta malaltia, que són molt independents. L’ha afectat a les cordes vocals i mai no ha pogut parlar. No el puc deixar tot sol perquè és molt innocent i obriria la porta a qualsevol. Tampoc puc enviar-lo a comprar el pa perquè no maneja doblers. Ha d’estar acompanyat d’algú les 24 hores”, explica Isabel, que és la seva tutora. Ella també té dos fills, que ja no viuen amb ella, de manera que és l’única a la casa que pot cuidar el seu germà i, alhora, portar ingressos. “Si no fos perquè som una dona molt activa i em cerc la vida com puc, ho passaríem molt just”, adverteix. Com que encara no té edat de jubilació, es dedica al lloguer turístic, una activitat que li permet no tenir horaris i adaptar-se a les necessitats de Custodio. Igual que ha passat a tot el sector del turisme, la pandèmia ha afectat el seu negoci i, ara que comença a tenir clients nous, de moment no té clar què farà amb el seu germà, atès que el centre de dia on el solia deixar encara està tancat. 

Ell és una de les 1.135 persones que atén Amadip Esment, una de les entitats del tercer sector que tenen concertades l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) i la Conselleria d’Afers Socials i Esports en matèria d’atenció a la discapacitat. Una de les treballadores socials d’Amadip, Vicky Fullana, reconeix que “en general l’impacte econòmic en aquestes famílies ha estat més dur que en la població en general”. Moltes “treballen en el sector serveis i tenen membres en ERTO (Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació), la qual cosa és traslladable a la població general balear”, diu Fullana. En aquests casos, es combinen dues variables: la vulnerabilitat afegida de tenir una persona amb discapacitat entre els membres de la família i el fet de viure a les Balears, on l’impacte de la crisi del covid-19 ha estat més fort.

El 2019 la taxa de risc de pobresa a l’Arxipèlag ja era del 15%, segons les dades més actuals de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Ara, el cop de la pandèmia en els col·lectius amb major desigualtat pot fer que aquesta xifra s’incrementi, segons adverteix el darrer estudi de la Fundació Adecco sobre família i discapacitat, elaborat amb motiu del Dia internacional de la família (15 de maig). Adecco –que treballa per a la inserció laboral de les persones amb dificultats per trobar feina– alerta que gairebé vuit de cada deu famílies amb persones discapacitades a càrrec manifesten que tenen dificultats per arribar a final de mes. Aquesta és una de les conclusions extretes a partir de l’enquesta feta a 350 famílies amb aquest perfil. Cal tenir en compte que els percentatges més elevats de pobresa infantil es donen a les zones rurals, entre la població immigrant i refugiada, a les famílies d’ètnia gitana i a les que tenen membres amb discapacitats, segons varen advertir les Nacions Unides en el seu informe sobre pobresa i drets humans a Espanya elaborat el juny de 2020.

Detector de vulnerabilitats

Conscients d’això, a Amadip Esment varen fer una enquesta entre els seus usuaris que varen contestar 822 persones durant el mes de maig de 2020. Les respostes varen permetre detectar situacions de vulnerabilitat per millorar l’atenció telemàtica durant el confinament. Com a resultat, varen veure que 531 persones patien algun tipus de vulnerabilitat (de salut, xarxa social o bretxa digital, entre altres), dins les quals hi havia 53 individus en situació de precarietat i 64 famílies amb necessitat d’ajudes. Vicky Fullana assegura que les necessitats de les persones amb discapacitat, com ara visitar el metge o anar a sessions d’especialistes, “impacten en la dinàmica familiar i, fins i tot, les fan incompatibles amb una feina”; per això, algun dels membres ha de renunciar a la feina remunerada. Segons la treballadora social, “en el model tradicional, és la criatura qui ha d’anar al fisioterapeuta, a logopèdia o allà on sigui i la família va com un coet”. Ara bé, “quan hi ha una persona amb discapacitat, el més habitual és que se n’ocupi la mare”, recorda Fullana, que apunta que “el rol cuidador encara està molt feminitzat en l’àmbit de la dependència en general”.

Precisament a fi de mantenir els serveis diürns destinats a aquest col·lectiu i afavorir la conciliació, l’IMAS ha apostat per “mantenir els concerts amb el tercer sector encara que no poguessin donar una atenció presencial a causa del covid-19”, explica el president, Javier de Juan. En lloc de donar més ajudes directes, han preferit “incorporar 2,5 milions dels romanents a ampliar aquestes places”, indica De Juan. D’aquesta manera, “s’han mantingut els més de 3.500 treballadors” que apleguen i han pogut recuperar parcialment l’activitat al ritme permès per les restriccions. Així, “si un membre de la família està a l’atur i li surt una feina, pot acceptar-la i deixar la persona amb discapacitat als serveis de dia”, diu el cap de l’IMAS. En aquest sentit, la consellera d’Afers Socials i Esports, Fina Santiago, admet que “la pandèmia ha suposat un parèntesi”, però defensa que les Illes tenen “uns models d’inserció laboral i de recursos socials que són un exemple a la Península”. El Govern també ha optat per mantenir el pagament de tots els concerts amb entitats del tercer sector per tal de conservar aquestes estructures i “que la situació torni a una certa normalitat en un any”, confia Santiago.